Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

divendres, 30 setembre de 2011

dijous, 29 setembre de 2011

Ossada meva. Pere Quart


Vius en l'estreta tenebra
de la meva presència total
per serveis i matèries
també meus, jo mateix tot plegat.

Ossada meva,
que em sostens i em dissenyes,
encara no buida
ni estellosa o eixuta.
Riquesa minera
colgada en argila sucosa:
solidesa meva,
certitud invisible
en el sagrari del crani
i en la reixa del pit
que en les mans i en els peus
es publica i detalla
tan útil i activa:
servil, sobretot en els passos);
i en l'anella central
on s'alberga i recolza
un misteri que dóna molt joc.

Ossada meva
no t'he vist i només et conec
per damunt el cuir i la polpa,
però em fio de tu i recalco
l'ànima mateixa
en aquest bastigi travat.
(T'he de dir que a vegades em sento
trist presoner de la teva duresa
farcida de cor i altres blans requisits).

Ossada meva,
quan la mort et despulla
de batecs, regadius i substàncies,
et refàs i reposes
llargament en la higiene penúltima

Perquè tu dures més,
relíquia de vori sagrat gairebé,
darrera penyora de l´home
que ara sóc o aparenço.

Pere Quart

diumenge, 25 setembre de 2011

L'Arpa. Miquel Costa i Llobera

L'ARPA

I

Pujaren al castell. L'augusta porta
oberta al vent de la tardor estava;
allà la Reina, deturant sa filla,
signà la mar de l'orient llunyana.
I entraren al palau. Sales immenses
mostraven fondes la buidor que esglaia,
i al so de les petjades, s'estremien
els negres cavallers qui les guardaven.
Ai! aquells negres cavallers de ferro
no mouran mai sa poderosa llança...
Al cruixir de les buides armadures

la Reina sospirava.

II

Dins la cambra reial, trista i polsosa,
un trone d'or hi resplandia encara:
la Reina hi va pujar i s'hi va asseure
amb lo record de majestat passada.
Allà baix d'ella s'assegué la jove
i mirava amb tristor l'antiga sala...
-Mare, tos fills i ton poder finiren!
-Filla, tu vius per a conhort encara.
-Què resta, mare, d'aquell temps, que resta...?
La Reina aquí, sense dir mot, plorava;
i fent signe llavores a sa filla

li va mostrar una arpa.

III

L'arpa era antiga que en els jorns de glòria
davant els reis en el castell sonava:
encara dins la pols d'aquelles cordes
notes dormien de dolçura pàtria.
La jove prengué l'arpa, i tremolosos
els sons primers, com a gemecs pujaven.
Després va rompre un torrental de notes,
com fonda pena que plorahnt esclata.
I els ecos, feels qui sempre vetlen,
repetiren la veu tan enyorada,
i es movia dins l'ombra una bandera,

i l'òliba xiulava.

IV

Estols de notes màgiques sortien
de dins les mans de la princesa blanca,
com los aucells aletejant nasqueren
de dins les mans puríssimes de l'auba.
Baixos els ulls, la Reina consirosa
bevia el so de l'harmonia estranya,
i per moments parlava com en somnis,
i sos fills, que ren morts, anomenava...
Tard era ja. La lluna blanca i freda
guaità tranquilament a dins la cambra.
I ningú sap, ai Déu! fins a quin'hora

durà el ressò de l'arpa.

dissabte, 24 setembre de 2011

Menos tu vientre. Miguel Hernández

Menos tu vientre,
todo es confuso.
Menos tu vientre,
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre,
todo es oculto.
Menos tu vientre,
todo inseguro,
todo postrero,
polvo sin mundo.
Menos tu vientre,
todo es oscuro.
Menos tu vientre
claro y profundo

Joan Manuel Serrat va fer-ne una versió musical:

Dedico aquesta entrada a algú molt especial, en el dia del seu aniversari.

divendres, 23 setembre de 2011

L'Ànima de les Flors. Joan Maragall

Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant si val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.

“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”

Joan Maragall.

dijous, 22 setembre de 2011

Quan veig l'alosa aletejar. Bernat de Ventadorn.

Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat
pel gran desig, no en resti fos.

Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que és furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.

Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car ensinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós.

Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.

La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, só malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.

De pietat ja no n'hi ha
- jo mai no en fui coneixedor -,
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!

Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.

Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant el cant, a exili ombrós

Bernat de Ventadorn (...1147-1170...)

dimecres, 21 setembre de 2011

Cor d'esclaus. (Nabucco) Verdi


Celeberrim passatge de Nabucco. Els hebreus esclaus es planyen per la seva pàtria perduda. No és d'estranyar que els italians independentistes l'adoptessin com un himne de la resistència contra els invassors.
Canta el cor del Metropolitan Opera House de New York, en un enregistrament 2002

dissabte, 17 setembre de 2011

Dóna'm la mà. J.S. Papasseit


Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

divendres, 16 setembre de 2011

Concert per a dos mandolines en Sol Major. (II temps) RV532. Vivaldi


Un músic s'enregistra dos cops, interpretant cada vegada una veu del concert per a dos mandolines de Vivaldi.
Si més no, és interessant

dijous, 15 setembre de 2011

Serenata per a cordes. Elgar


I- Allegro piacevole
II- Larghetto
III- Allegretto
Dirigueix George Weldon en un enregistrament del 1964
Aquesta serenata fou un regal del compositor a la seva esposa Alice, en motiu del seu 20è aniversari de noces.

dimecres, 14 setembre de 2011

En Tren. Antonio Machado

Yo, para todo viaje
- siempre sobre la madera
de mi vagón de tercera-,
voy ligero de equipaje.
Si es de noche, porque no
acostumbro a dormir yo,
y de día, por mirar
los arbolitos pasar,
yo nunca duermo en el tren,
y, sin embargo, voy bien.
¡Este placer de alejarse!
Londres, Madrid, Ponferrada,
tan lindos... para marcharse.
Lo molesto es la llegada.
Luego, el tren, al caminar,
siempre nos hace soñar;
y casi, casi olvidamos
el jamelgo que montamos.
¡Oh, el pollino
que sabe bien el camino!
¿Dónde estamos?
¿Dónde todos nos bajamos?
¡Frente a mí va una monjita
tan bonita!
Tiene esa expresión serena
que a la pena
da una esperanza infinita.
Y yo pienso: Tú eres buena;
porque diste tus amores
a Jesús; porque no quieres
ser madre de pecadores.
Mas tú eres
maternal,
bendita entre las mujeres,
madrecita virginal.
Algo en tu rostro es divino
bajo tus cofias de lino.
Tus mejillas
-esas rosas amarillas-
fueron rosadas, y, luego,
ardió en tus entrañas fuego;
y hoy, esposa de la Cruz,
ya eres luz, y sólo luz...
¡Todas las mujeres bellas
fueran, como tú, doncellas
en un convento a encerrarse!...
¡Y la niña que yo quiero,
ay, preferirá casarse
con un mocito barbero!
El tren camina y camina,
y la máquina resuella,
y tose con tos ferina.
¡Vamos en una centella!

dilluns, 12 setembre de 2011

Solstici- Miquel Martí Pol


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Solstici, de Miquel Matí i Pol

dissabte, 10 setembre de 2011

Quintet per a piano i cordes en MibM. op. 44 (II temps). Schumann





Piano: Hélène Grimaud, Violins: Renaud Capuçon, Sayaka Shoji; Viola: Lars Anders Tomter; Cello: Mischa Maisky
Verbier Festival 2007

divendres, 9 setembre de 2011

Desolació. Joan Alcover

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

dimecres, 7 setembre de 2011

Com si morís. Joan Teixidor

COM SI MORÍS


No tornaré a la fosca fageda,
em feia mal el silvestre palau,
s’han fet sagrats el trepig i la greda,
el sol escàs i la molsa i la pau.

Anar-hi sol és dir a cada pas
que em falta cor per a tot el que em toca:
massa he plorat a la nit i a camp ras,
deixa’m callat i lligat a la roca.

Deixa’m tot sol sense cap pensament,
com si morís cada dia una embosta;
em trasmudà l’abrivada del vent,
ara em fa ric la claror de la posta.

Tot ha finit, el silenci m’abriga,
fill d’aquest son que ignorava el demà.
Tinc por de tot, i l’angoixa se’m lliga
com la llavor que no pot madurar.

dimarts, 6 setembre de 2011

Como tu. Leon Felipe

COMO TU

Así es mi vida,
piedra,
como tú; como tú,
piedra pequeña;
como tú,
piedra ligera;
como tú,
canto que ruedas
por las calzadas
y por las veredas;
como tú,
guijarro humilde de las carreteras como tú,
que en días de tormenta
te hundes
en el cieno de la tierra
y luego
centellas
bajo los cascos
y bajo las ruedas;
como tú, que no has servido
para ser ni piedra de una Lonja,
ni piedra de una Audiencia,
ni piedra de un Palacio,
ni piedra de una Iglesia;
como tú,
piedra aventurera;
como tú,
que, tal vez, estás hecha
sólo para una honda,
piedra pequeña
y
ligera ...

dilluns, 5 setembre de 2011

No estás deprimido, estás distraído. Facundo Cabral


Aquest Juliol van assassinar a Facundo Cabral, un dels meus cantautors preferits.
Us deixo un video amb un monòleg seu. No es pot considerar tècnicament poesia ni tampoc música, però tinc ganes de compartir-lo amb vosaltres.
Els primers segons del video són infumables, però després s'arregla.

diumenge, 4 setembre de 2011

Lo perdido- Borges

¿Dónde estará mi vida, la que pudo
haber sido y no fue, la venturosa
o la de triste horror, esa otra cosa
que pudo ser la espada o el escudo
y que no fue? ¿Dónde estará el perdido
antepasado persa o el noruego,
dónde el azar de no quedarme ciego,
dónde el ancla y el mar, dónde el olvido
de ser quien soy? ¿Dónde estará la pura
noche que al rudo labrador confía
el iletrado y laborioso día,
según lo quiere la literatura?
Pienso también en esa compañera
que me esperaba, y que tal vez me espera