Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Tot açò que ja no pot ser. Vicent-Andrés Estellés


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

divendres, 26 d’octubre del 2012

dimecres, 24 d’octubre del 2012

L' Arribada. Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)


Des del peu de la pujada
ja veig sobreeixir els rosers
brodant amb ses branques tendres
los cantells de la paret.
Ja sento les flaires vostres,
gessamins i llimoners,
aquesta flaire de casa
que no es confon amb cap més.
Ja veig ma cambra volguda...
los finestrals són oberts
com amics que m'ofereixen
l'aixopluc de son recer.
¡Ja so dalt! Ja so a la casa
i arreu me sento a tot pler.
¡Oh, les plantes benvolgudes
del meu jardí sempre verd!
¡Quin esplet de fulles noves
les acàcies i ametllers!
Les branques de la perera
per sobre el banc s'han estès
i el gessamí amb ses flors blanques
damunt seu fa d'encenser.
¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?
¡quina florida que ha tret!
¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre
penja un niu que sembla un bres!
I allà dalt de la teulada
¡hi ha tot un vol d'aucellets!
¡Benvinguts, que llar on nien
diu que Déu la beneeix!

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Querido Tommy. Tommy Torres

Un Fan va escriure a Tommy Torres (productor de música pop) aquest mail:

Querido @tommy_torres: 
No se si tu realmente lees estas cartas pero no pierdo nada con intentarlo. Te escribo para pedirte algo que para mí es de vida o muerte. No pienses que exagero, es la verdad. 
Hay una chica que, no te imaginas como, pero no sale de mi cabeza. A ella le encantan tus canciones y al parecer tu para estas cosas eres muy elocuente y pues te imaginas ya lo que te quiero pedir... ;-) 
El problema es que con ella, a mi ni me salen las palabras!! y quizas tu pudieras ayudarme a decirle, de una forma muy poética, que yo me muero por ella. Es que eso del romanticismo a mi no se me da tan fácil como a tí. Anda, dame unas lineas bonitas que le saquen mil suspiros. Porque la verdad decirle que la amo y nada mas... no se si eso bastará.
Espero tu respuesta y tu ayuda. Gracias.
I després li va escriure aquest altre mail: 

"Señor @Tommy_Torres
No me ha contestado. Yo que pensaba que era buena gente....:-( Puede que usted este muy ocupado, pero igual tengo que insistir en que usted me heche una ayuda para conquistar a mi chica. Le copio mi carta anterior por si no la vió. @paco--- Santiago"


I el músic li va contestar això::



divendres, 19 d’octubre del 2012

Ah, si fueras tú posible todavía. Miquel Veyrat


¡Ah, si fueras tú posible todavía!
Si pudieras pronunciar
de nuevo tu palabra
en un momento sin tiempo
y hacer como aquél día primero,
que todo fuera posible:
Como regresar cantando
a casa. Yo inventaría
entonces para ti
un alfabeto nuevo,
donde amar consistiera
en pronunciar lentamente esa
palabra, con todas sus letras
y tu propio acento, a toda hora
y en un lugar sin fecha
que fuese meta y partida —y
regreso a cada paso, al mismo tiempo.

de  “La Voz de los Poetas”, Calima, 2002

dimecres, 17 d’octubre del 2012

"Die Schwestern" Johannes Brahms


Canten Barbara Bonney i Angelika Kirchsclager, i els acompanya al piano Malcolm Martineau.
M'agrada aquest video perquè té una traducció, ni que sigui en anglès

dilluns, 15 d’octubre del 2012

A San Andrés. Santa Teresa de Jesús


Si el padecer con amor
puede dar tan gran deleite,
¡qué gozo nos dará el verte!

¿Qué será cuando veamos
a la inmensa y suma luz,
pues de ver Andrés la cruz
se pudo tanto alegrar?
¡Oh, que no puede faltar
en el padecer deleite!
¡Qué gozo nos dará el verte!

El amor cuando es crecido
no puede estar sin obrar,
ni el fuerte sin pelear,
por amor de su querido.
Con esto le habrá vencido,
y querrá que en todo acierte.
¡Qué gozo nos dará el verte!

Pues todos temen la muerte,
¿cómo te es dulce el morir?
¡Oh, que voy para vivir
en más encumbrada suerte!
¡Oh mi Dios, que con tu muerte
al más flaco hiciste fuerte!
¡Qué gozo nos dará el verte!

¡Oh cruz, madero precioso,
lleno de gran majestad!
Pues siendo de despreciar,
tomaste a Dios por esposo,
a ti vengo muy gozoso,
sin merecer el quererte.
Esme muy gran gozo el verte.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Impromptu nº 2. D 935. Franz Schubert

Toca Paul Lewis.
M'agrada molt la simplicitat d'aquest Impromptu.
M'agrada també, d'aquest vídeo, a més de la gran qualitat de l'intèrpret,  la sensació que "la vida continua". Als grans finestrals un munt de cotxes, el tren de mercaderies... i la música a l'espai diàfan.


divendres, 5 d’octubre del 2012

Te esperaré. Adela Torralba


Te esperaré
hasta que las flores
se confundan con estrellas.
Hasta que la noche
vuelva a ser cómplice

de nuestros sueños.

Te esperaré
sentada en el quicio
de la memoria,
tejiendo futuros
con hilos de recuerdos,
inventando poemas
que te hagan sonreír.

Te esperaré
con las manos
llenas de caricias,
con los ojos
pintados de ternura,
vestida de añoranza…

Te esperaré
aunque el sol duerma
y la luna brille
con besos nuevos,
con el deseo terso…

Te esperaré
hasta que llegue el momento,
hasta que sientas
que el invierno
dejó paso a la primavera…

Adela Torralba

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Árbol adentro. Octavio paz



Creció en mi frente un árbol. 
Creció hacia adentro. 
Sus raíces son venas, 

nervios son sus ramas,
sus confusos follajes pensamientos.
Tus miradas lo encienden
y sus frutos de sombras
son naranjas de sangre,
son granadas de lumbre.
Amanece
en la noche del cuerpo.
Allá adentro, en mi frente,
el árbol habla.
Acércate, ¿lo oyes?

dimarts, 2 d’octubre del 2012

(De quadern per a ningú) Vicent-Andrés Estellés

VIII

hauré estat a la teua vida
un episodi insignificant.
no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua.
en tot cas, em recordaràs algun dia
en agafar un llibre meu,
en oir que parlen de mi.
ah, sí, jo el vaig conéixer.
i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments,
i continuareu bevent i parlant d’altres coses

X

passen els cels
però és el mateix cel que sempre passa.
als meus modestos versos sempre passa el mateix vers,
aquell que tracta d’evocar-te.
tu mai no ho sabràs