Quan veig l'alosa aletejar. Bernat de Ventadorn.

UAN VEIG L'ALOSA ALETEJAR

Quan veig l'alosa aletejar

joiosa al raig matinador,

com defalleix i es deixa anar,

que el cor li vessa de dolçor,

tan gran enveja m'ha copsat

d'aquell ocell que veig joiós,

que em meravell que el cor, dardat

pel gran desig, no en resti fos.

Ai las, que poc que sé d'amar,

tant que me'n creia sabedor!

Perquè d'amar no em puc estar

la qui no sap raó d'amor.

Roba el meu cor, que és furt malvat,

i el cor del món i el seu, tots dos,

i fuig, deixant-me, en soledat,

desigs ardents, cor anhelós.

Senyor de mi no só d'ençà

d'aquell instant enfollidor

que em va deixar sos ulls mirar,

mirall plaent de gran claror.

Oh mirall, des que m'hi he guaitat,

m'he mort endintre sospirós,

car ensinsant-m'hi, m'hi he ofegat,

així en la font Narcís formós.

Dames que em feu desesperar

ja no em tindreu per defensor,

que si us solia perdonar

ara heu perdut el meu favor.

Veig que cap dama no m'ha aidat

davant la qui em forneix dolors,

car totes sou en falsedat

iguals a infondre les llangors.

La meva dama advera pla

que és dona, cimbell traïdor;

oblida el que ha de desitjar

i fa allò que és ofenedor.

Caigut avall, só malfadat

com foll que es llança als xucladors.

De massa enlaire que he pujat

ara em fereix un fat irós.

De pietat ja no n'hi ha

- jo mai no en fui coneixedor -,

car qui l'hauria de servar

no en té pas gens. Qui en té, Senyor?

Oh, quina estranya crueltat,

deixar que em mori, dolençós,

orbat de bé i de pietat,

sense l'ajut d'ella, amorós!

Puix que no em val plorar o pregar

ni el dret que tinc pel meu dolor,

i el meu amor és ben en va,

ja no li faig cap més llaor.

M'allunyo d'ella, ja he finat,

m'ha mort i marxo malmirrós

no sé pas on, exiliat

de sa volença, entre foscors.

Tristany, si res no us he donat,

és perquè fujo, corcuitós,

d'amor i joia bandejat,

deixant el cant, a exili ombrós.

BERNAT DE VENTADORN (...1147-1170