Dessota els àlbers. Feliu Ventura

No et puc prometre el mar 
ni el cel ni els estels 
només et puc prometre el meu cos i sé 
que potser demà ja no estarem junts 
dessota dels àlbers.

Poesia que bressole amb els llavis 
i que em fa devot de Santa Veritat. 
La ferida que em va fer aquell dia 
Em desperta com un vers de l'Estellés.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara 
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia patrona de la vida, 
s'agenolla davant teu el meu dolor. 
Pregaria que la tipografia 
fos fidel al cal·ligrama del meu cos.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara 
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia que bressole amb els llavis 
i m'empeny contra el futur amb decisió. 
No voldria aquesta vida meua 
sense llibertat sencera i sense tu.

No et puc prometre el mar 
ni el cel ni els estels 
només et puc prometre el meu cos i sé 
que potser demà ja no estarem junts 
dessota dels àlbers.