Locus Iste. Anton Bruckner

"Locus iste a Deo factus est, inaestimabile sacramentum, irreprehensibilis est."

"Aquest lloc ha estat fet per Déu,
un misteri d'un valor inestimable,
és irreprensible."

Direm el mar. Miquel Martí i Pol

 Direm el mar per dir l’espai comú

de somnis i llegendes i esperances,

per dir el combat i el ritme i la tendresa

blau sobre blau, mirall i font de vida.

Direm el mar per vulnerar el secret

de tots els horitzons que ens empresonen,

per compartir misteris i sorrals

en una estranya i màgica cadència.

Direm el mar i tot ressonarà;

direm el mar com un conjur, solemnes,

davant el mar que sempre ens acompanya.

M. Martí i Pol

Una cruz sencilla. León Felipe

Hazme una cruz sencilla
carpintero...
Sin añadidos
ni ornamentos...

Que se vean desnudos
los maderos,
desnudos
y decididamente rectos:
los brazos en abrazo hacia la tierra;
el astil disparándose a los cielos.

Que no haya un solo adorno
que distraiga este gesto:
este equilibrio humano
de los dos mandamientos.

Sencilla, sencilla,
hazme una cruz sencilla,
carpintero.

León Felipe

"Le jour m'étonne et la nuit me faig peur"(Figure Humaine , VI moviment)Francis Poulenc, amb text de Paul Éluard:

Aquesta obra la va escriure Poulenc, amb textos de Paul Éluard,  durant la Segona Guerra Mundial, i descriu la desesperació de veure com el món s'ensorra, i l'incertesa davant de l'esdevenidor. Es va estrenar el 1945 a la BBC, a Londres. 

Us proposo el moviment VI, en un arranjament per a veus masculines.

La poesia és aquesta: 

Le jour m’étonne et la nuit me fait peur L’été me hante et l’hiver me poursuit Un animal sur la neige a posé Ses pattes sur le sable ou dans la boue Ses pattes venues de plus loin que mes pas Sur une piste où la mort A les empreintes de la vie Le jour m’étonne et la nuit me fait peur L’été me hante et l’hiver me poursuit

La ausencia es una forma de invierno. Luís García Montero

Como el cuerpo de un hombre derrotado en la nieve, 

con ese mismo invierno que hiela las canciones

cuando la tarde cae en la radio de un coche,

como los telegramas, como la voz herida

que cruza los teléfonos nocturnos,

igual que un faro cruza

por la melancolía de las barcas en tierra,

como las dudas y las certidumbres,

como mi silueta en la ventana,

así duele una noche,

con ese mismo invierno de cuando tú me faltas,

con esa misma nieve que me ha dejado en blanco, pues todo se me olvida

si tengo que aprender a recordarte.

Luís García Montero

Poema 335. Emily Dickinson

     No es que morir nos duela tanto.

     Es vivir lo que más nos duele.

     Pero morir es algo diferente,

     un algo detrás de la puerta.

     La costumbre del pájaro de ir al Sur

     —antes de que los hielos lleguen

     acepta una mejor latitud—.

     Nosotros somos los pájaros que se quedan.

     Los temblorosos, rondando la puerta del granjero,

     mendigando su ocasional migaja

     hasta que las compasivas nieves

     convencen a nuestras plumas para ir a casa.

Emily Dickinson

Aquesta pluja. Antònia Font

 

Querría no dessearos. Juan del Enzina

 

Querría no dessearos

y dessear no quereros,

mas, si me aparto de veros,

tanto me pena dexaros

que me olvido de olvidaros.

Si os demando galardón

en pago de mis servicios,

daysme vos por beneficios

pena, dolor y passión,

por más desconsolación.

Y no puedo desamaros

aunque me aparto de veros,

que si pienso en no quereros

tanto me pena dexaros

que me olvido de olvidaros.

Juan del Enzina. 

Eutímia. Helena Bonals

Gronxar-te amb l’arc de Sant Martí, l’hamaca 

que t’aixeca del terra entre l’alba i la posta. 

Anar del nadir al zenit.

Retenir l’emoció dins d’una espurna

que és tot el que queda del dia. 

Poder-ho transformar

en paraules i en silenci,

on em trobi sempre amb mi mateixa, 

quan ja no hi trec ni hi poso res.

Helena Bonals. 

(Poesia finalista al premi de poesia de Bigues i Riells)

Empty Chairs at empty tables

 

Cal no oblidar mai el que estava passant aquell març.

Una adaptació de "Els miserables", cantat per Cormac Thompson

La lletra, en  anglès:

There's a grief that can't be spoken

There's a pain goes on and on Empty chairs at empty tables Now my friends are dead and gone Here they talked of revolution Here it was they lit the flame Here they sang about tomorrow And tomorrow never came From the table in the corner They could see a world reborn And they rose with voices ringing And I can hear them now! The very words that they had sung Became their last communion On this lonely barricade At dawn Oh my friends, my friends forgive me That I live and you are gone There's a grief that can't be spoken There's a pain goes on and on Phantom faces at the window Phantom shadows on the floor Empty chairs at empty tables Where my friends will meet no more Oh my friends, my friends Don't ask me what your sacrifice was for Empty chairs at empty tables Where my friends will sing no more

 Vindrà un dia que nosaltres

serem lluny, sota l'oblit:

hi haurà amors en cases noves

i rosers en cada ampit,

i gent dolça que mediti

els secrets de l'infinit.

Josep Carner

Soneto V. Garcilaso de la Vega

Escrito está en mi alma vuestro gesto
y cuanto yo escribir de vos deseo;
vos sola lo escribistes; yo lo leo
tan solo que aun de vos me guardo en esto.

En esto estoy y estaré siempre puesto;
que aunque no cabe en mí cuanto en vos veo,
de tanto bien lo que no entiendo creo,
tomando ya la fe por presupuesto.

Yo no nací sino para quereros;
mi alma os ha cortado a su medida;
por hábito del alma misma os quiero;

cuanto tengo confieso yo deberos;
por vos nací por vos tengo la vida, 
por vos he de morir, y por vos muero.

Garcilaso de la Vega.

(Sole Giménez y Pedro Guerra ho canten així de bé:)

Vaig dir permet-me ésser el caragol. Hilari de Cava

 Vaig dir permet-me ésser el caragol

i em vares deixar ser el caragol de llengua

que traçava un camí erràtic, una morosa

espiral des del bell ull del melic, lliscant-te

l'herba menuda amb gust de moraduix salat,

la pell com els pètals d'una rosa blava

surant mansament avall d'un clar rierol d'abril

Hilari de Cara (De Cave Papam, premi Miquel Bauçà 2016)

Amor, em plau la teva veu tan fina. Miquel Martí i Pol

Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m'endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure't tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s'ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.

Miquel Martí i Pol

Vora la mar

VORA LA MAR

Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar,

quan l’astre rei cap a ponent declina, me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res;

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records,

que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes, que m’ha aterrat lo vent,

ab ses torres i cúpules altives de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona joguina d’infantons,

petxines que un instant surten de l’ona per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren en un matí de maig,

illetes d’or que naixen i s’esborren del sol al primer raig;

idees que m’acurcen l’existència duent-se’n ma escalfor,

com rufagada que s’endú amb l’essència l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se’n van;

si no tinc res, les ones que ara vénen, dieu-me: què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons;

per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena? Platja del mar dels cels,

quan serà que en ta pàgina serena los escriuré amb estels?