Parlo d'un riu Mític i Remorós. Gerard Vergés

Tot sovint penso que la meva infància

té una dolça i secreta remor d'aigua.

Parlo de la verdor d'un delta immens;

parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis

com volves vives de la neu més blanca)

i del flamenc rosat (de l'íntim rosa

d'un pit de noia gairebé entrevist).

I parlo del coll-verd brunzint per l'aire

com la pedra llançada per la fona,

de l'anguila subtil com la serpent,

la tenca platejada de les basses.

Parlo del llarg silenci on es fonien

l'aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;

parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,

dels tarongers florits i l'api tendre,

de l'aixada i la falç, del gos a l'era.

(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d'un riu antic, solcat encara

pels vells llaguts: els últims, llegendaris

llaguts, tan afuats com una espasa,

i carregats de vi, de llana, d'ordi,

i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d'un lent crepuscle que posava

or tremolós a l'aigua amorosida,

punts de llum a les ales dels insectes,

solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l'aigua en el record.