Els Morts. Joan Margarit

Els tres cops dels palmells damunt del mur: Un, dos, tres: pica paret. Ens llancem endavant mentre ressonen i ens aturem mirant l’esquena de la Mort, que es gira molt de pressa per sorprendre els qui es mouen encara amb l’embranzida i els fa fora per sempre d’aquest joc. Un, dos, tres: pica paret.Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma fa tremolar les ombres de la cambra. Per què fa tant de fred a la postguerra? La Mort es tomba i veu com la meva germana, amb febre, es mou i plora sota el gel. Un, dos, tres: pica paret. El passat era el rostre del meu pare: presons i cicatrius, desercions. Com el terroritzaven aquests cops dels palmells contra el mur. No pot acabar un gest d’impaciència. La ira i la por el van delatar a la Mort. Un, dos, tres: pica paret.No ens apartàvem mai del seu costat. I ara jugo amb la meva filla morta. Per què no vaig endevinar els seus ulls? Però el futur, astut, sempre fa trampa. No vaig sentir els tres cops: em va somriure i vora meu hi havia ja el seu buit. I el joc havia de continuar. Un, dos, tres: pica paret.Ja no m’importa si la Mort em veu: em giro per somriure als qui em segueixen. Ara que he arribat a prop del mur, no sé res del que hi pugui haver al darrere. Només sé que me’n vaig amb els meus morts.