Els braços s’entrellacen –nervioses serpents–
buscant la forma exacta, l’abraçada absoluta
que els faci creadors d’un instant immortal,
mentre les cames frisen la incertesa d’una aigua
que elles mateixes pouen amb llur frec incessant.
L’arena que els abriga és ardent com la brasa
i segueix, ondulant, les ondulacions
d’aquests cossos absurds estesos per la platja
i escopits per la mar com un rebuig de carn.
(La puresa de l’ull submarí no congria
cossos de gust amarg com el d’aquests amants.)
Enmig de la natura estesa a ple migdia
fan un efecte estrany: són dos éssers humans.
Ningú en aquest moment no s’hi coneixeria.
Són llunyans, i són sols: Adam i Eva nus;
antics i nous alhora. Són, dona, jo i tu.
Josep Palau i Fabre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada