Aquell octubre s'allargava,
no pas com s'allarguen els versos
quan ja no saps què dir,
ni com roman el gust de regalèssia
a les arrels del paladar;
ni com creix el dia cquan arriba Santa Llúcia
i la llum i el glaç batallen
fins que guanya la primavera
Aquell octubre es dilatava
talment la febre que puja i baixa
i no saps quan marxarà,
com un virus adessegat d'espases o cops,
com un estat d'alerta,
de somnis valents i malsons de port.
I va ser tan llarg, que va durar mesos
i al desembre,
encara era octubre
i per reis,
ja no volíem reis,
l'empatx de mentides
ens havia fer impermeables,
ni n'hi cabien més.
Tanmateix, continuen vessant,
impunes, perverses, surrealistes,
encuirassades amb escuts fòssils,
indecents.
No acabarà l'octubre,
l'allargarem com s'eixampla l'esperança,
quan un desig és just i possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada