Aquesta carta, que haurà d’ésser llegida,
no és de debò per ara, que és per més tard,
per al dia incert quan despertem a l’alba
perquè el son i el somni que descansa el cos
no pot seguir descansant-nos de la vida.
Vull que llavors recordem, dolç per l’enyor,
L’encontre –juguesca oculta del destí-,
els dubtes, la perplexitat, la sorpresa,
el voler i l’atzar que ens han dut aquí.
Vull que llavors recordem, amb un somrís,
les petiteses on la felicitat
s’atarda com un gat dròpol a la falda:
la tendresa en els menjars i els alcohols,
els llibres amics, espectacles que no
sempre és fàcil d’estimar i compartir.
Vull que aleshores recordem, sense esforç,
el que hem anat aprenent, com infants, dia
a dia: la placidesa de l’abraçada,
la seducció dels mots i el confort callat
d’anar creixent en un temps que són els nostres
perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses,
les passions, l’espai fosc i el lent oreig
càlid del repte amable de viure junts.
Gràcies Jordi, per tots aquests anys que hem estat junts.
