Comiat de l'ànima. Taltabull- Guerau de Liost

Canta el Cor Jove Nacional de Catalunya, dirigeix Xavier Puig, aquesta obra tan apropiada per tal dia com avui.
El text és de Guerau de Liost:

 

Si el vent de mort visita el clos
on l’ànima es complau com un ocell en l’herba,
i el ritme de la sang enerva
com doll que volatilitza el vent,
l’ànima serva,
com una flama divergent del cos talment.
Si el contacte li falla,
pren comiat amb una revifalla,
i amorosida, gairebé deslliure,
nimba la faç malalta,
amb englantines a la galta
i violes de bosc en el somriure.
I, esperançada, escruta,
amb ulls de Fe, la paorosa ruta.

Ànima, adéu. El foc estima de l’obrador perfet.
Àvida t’obriràs perquè l’àcida llima
exhumi el teu secret.

'Ço que podies ser en la terra
caldrà que siguis a la fi.
'Ço que la vida esguerra,
la mà del foc ho torna a confegir.
Grumoll encara tèrbol de sutzures,
brolla del foc, duríssim vas,
cristall de facetes pures,
mirall de la Trina Faç.

Del cos amic la polsina
esdevindrà foc follet,
fatuïtat de joguina,
esparrifança de fred,
fins que, al so de la trompeta
de la resurrecció,
la terra serà més neta
que un tinell d’emperador.

Per la Divina Paraula
et serà parat el cos.
Ell serà com una taula,
i tu com ptixer de flors. 

Poema del bosc (IV) Guerau de Liost

POEMA DEL BOSC; [IV]
Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.
En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.
Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.
El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.
Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades
dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.
De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades
com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.
Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.
Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.
Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,
s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques
balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable.