Cant d'adoració dels pastors. Josep Punsola.

 

            Ets llum, i ens arribes com la nit,

amb un embolcall de cosa obscura;
ets molta llum, i et fas llum petit,
estripant la clara vestidura
per ser-nos company en el neguit.

            Ets Déu. Podries ser un estel

i no tremolor dins de l’estable.
Ets Déu, infant! I deixes el teu cel
per a fer-te carn imperdurable
dels eixorcs camins on corre el fel.

            Per això t’adorem, Divina Criatura:

perquè sentim dintre del cor
que vinguis a ser món d’aquest món tort,
cos de sutzura,
frèvol fum,
Tu que ets font, estrella, mel i cant,
Tu que ets llum, que ets molta llum,Tu que ets Déu, Infant!

Escrit per als Pastorets del Foment de Mataró

Epifanies lamentables. Josep Punsola

EPIFANIES LAMENTABLES

Somnia, petit, somnia.

Bon somni et desitjo, jo...
Que, mentre no vingui el dia,
tot et semblarà que és bo:

cavalcada van passant,

mans blanques van beneint,
mans brunes van preparant,
mans negres van repartint...

Somnia, petit! Dormint,

no et ferirà la malícia;
no veuràs la nit sofrint
d’amagar tanta injustícia.

Serà demà, quan, llevat,

t’il·lumini el primer sol:
veuràs que els Reis han passat
solament per on Déu vol.

El teu jugar serà immens!

Tot un present de descuit:
els altres balcons tan plens,
i el teu balcó que és tan buit!

Mes tu ets mesell. Tant sofrir,

ja estàs fet a suposar
que alguns ulls són per a gaudir
i els teus només per a plorar.

Plorar tan sols! Mai rebel!

No siguis dels que es belluguen.
Has de saber que al gran cel
no hi van sols els nens que juguen,

els que no juguen, també...

Però, és que diuen lleis divines
que els uns joguina han de ser,
i els altres tenir joguines?

Melcior, Gaspar, Baltasar,

caravana de Gener:
quina ràbia fa mirar
els balcons del meu carrer!

6 de gener de 1940

L'any 2013 ha estat, entre d'altres, el centenari de Josep Punsola, poeta mataroní, i penso que potser, vivint jo a Mataró, li hauria hagut de fer més cas. 

Us deixo aquesta poesia punyent, d'un dia de reis que segur que fou ben trist. 

Molt sovint penso en els nens que no s'ho passen bé, en aquest dia. 

Mataró. Josep Punsola

Si vas néixer de la mar com la petxina,
et voldria de la mar, com la vela blanca,
oblidant-te un xic del fum que et despentina
i amb què el vers que em surt de dins se m’entrebanca.

Sobre el nacre de conquilla endormiscada,
les anyades que t’emboiren t’han gravat 
xemeneies i una roda esbojarrada
on fulgura el crit pompós que et diu: CIUTAT.

Cavallàs de ferro i foc va occir la pau: 
va venir-nos, udolant, de Barcelona.
Va estremir-se esgarrifat, el camí blau
on trenaven placideses sorra i ona...

A gambades, va arribar-nos un progrés
que movia estranyes Febres poble endins;
quan naixia el règim seu, prosaic i obès,
se’ns moria un regne verd, de mar i pins.

El progrés, de tot això, no en feia cas; 
damunt nostre, un peu aurora, un peu ocàs, 
ens cridava: –Vent en popa! Tu, ja marxes! –

Mes jo, que sóc rebel, somniaré;
i, els genolls sobre les cendres, resaré
pels poemes que són morts sota les xarxes.

21 de juny de 1943


Enguany és el centenari del naixement de Josep Punsola, poeta mataroní mort sobtadament l'any 1949, amb molt camí encara per fer.