El Núvol. Maria Antònia Salvà

Decau el jorn. Un nuvolat compacte
sobre el cel de llevant, àvidament
assedegat del sol que fuig, intacte,
esdevé roig com un fornàs ardent.
A poc a poc es va apagant l'ardència
i el núvol resta lívid sobre el camp;
immòbil i amb sobtada refulgència,
de ses entranyes emergeix el llamp.

Maria Antònia Salvà

La mar- Maria Antònia Salvà

Oh com me plau la mar, la mar indefinida,
ses ones que rodola i la remor que fan!
la mar que alena sempre amb nou alè de vida,
i com la mort és forta i com la mort és gran.
La mar que en sa grandesa és bella fora mida...
extasiats la guaiten els dies que se’n van,
i a la claror novella brillant rejovenida,
serà encara la joia dels segles que vindràn.
La mar que pren el color del cel que l’enamora
i li tramet sospirs de boira voladora
i amaga encantaments al fons inexplorat.
I és el mirall del sol i el món de la balena,
i dolçament s’ajup per a besar l’arena
d’un bes d’humilitat.

Maria Antònia Salvà.