Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!
Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?
No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.
I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix no em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.
