Deixeu-me dir. Miquel Martí i Pol

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.


Miquel Martí i Pol

Cuidame. Pedro Guerra i Jorge Drexler

Dixit Dominus. Haendel

Suposo que es nota que estic a finals de curs i que no arribo a tot...
Us deixo amb aquesta meravella, dirigida per Gardiner

Chacona en Re menor. J.S.BAch (arranjada per Busoni)

Aquesta obra fou escrita originalment per a violí, se suposa que Bach la va escriure en record a la seva dona morta. 
Busoni va fer-ne aquest arranjament per a piano. 
Aquests dies he estat llegint el llibre que va escriure James Rhodes, Instrumental, en el qual parla, entre moltes altres coses, d'aquesta obra. 
Us recomano molt vivament aquest llibre, (editorial Blackie Books). 
Mentre, escolteu aquest pianista genial. 

Trio per a violí, violoncel i piano, op. 70 n. 2. Beethoven

Fantàstica interpretació del Trio Cleonice
Ari Isaacman-Beck, violí
Gwen Krosnick, violoncel
Emely Phelps, piano
En un concert el març de 2013.

Precisamente. Piedad Bonnett

Mientras escribo este verso
millones y millones de seres respiran todavía en mi
viejo planeta.
prueba aquél una amenaza y descubre un gusano
entre su pulpa.
Una mujer escribe una carta y solloza.
Abre la tierra este otro con sus manos, y transpira y no piensa.
Y en una esquina una muchacha espera a un hombre
que no llega.
Miles de hombres y mujeres abren sus ojos y recuerdan su cuerpo y sus tareas.
Cientos de esófagos, de glándulas, de hígados, hacen su inocente trabajo
y el amoer resicita caricias a un millón por segundo
y alguien se juzga felíz
y un hombre compra una cuerda y la cuelga
del árbol que en su patio florece.
Tosen, cantan, defecan, multiplican, parten su pan, aceitan su paciencia,
bufan, escupen, besan, timan a su vecio,
mienten, mienten y ríen, mienten sinceramente y apuñalan
o leen un poema,

Casta Diva. Bellini

Arena de l'amor. Josep Palau i Fabre

Els braços s’entrellacen –nervioses serpents–

buscant la forma exacta, l’abraçada absoluta

que els faci creadors d’un instant immortal,

mentre les cames frisen la incertesa d’una aigua

que elles mateixes pouen amb llur frec incessant.

L’arena que els abriga és ardent com la brasa

i segueix, ondulant, les ondulacions

d’aquests cossos absurds estesos per la platja

i escopits per la mar com un rebuig de carn.

(La puresa de l’ull submarí no congria

cossos de gust amarg com el d’aquests amants.)

Enmig de la natura estesa a ple migdia

fan un efecte estrany: són dos éssers humans.

Ningú en aquest moment no s’hi coneixeria.

Són llunyans, i són sols: Adam i Eva nus;

antics i nous alhora. Són, dona, jo i tu.

Josep Palau i Fabre

Adéu però no adéu. Jordi Carbonell

Te n’has anat serena en el taüt
de fusta clara, tal com tu el volies.
Ulls verd oliva, que ha tancat el vel desolador de la Desconeguda,
no em mirareu mai més, brillants, feliços. Amor, dolor, espina clavada endins
de la meva carn vella, nua i tova.
Record de tu, velleta fràgil, pura,
crescuda ran del mar i de la sorra
i armada d’un somrís tenyit de llum
que escampava tot núvol de tenebra.
Te n’has anat i una cortina grisa
em separa de tu dintre la tomba:
record teu, font de plor i d’amarg somriure.

Barcelona, 4-5 de novembre de 2005 

Jordi Carbonell.

Hora Stacatto. Grigoras Dinicu

Un joveníssim Gilles Apap, interpretant aquesta dansa de Grigoras Dinicu. He de reconèixer que no la coneixia, i de fet dubto que hagi escrit correctament el nom del compositor.

Preludi i Allegro. Pugnani- Kreisler.

E

Em costa molt posar versions en les que no s'esmenta qui és el pianista, em sembla una absoluta falta de respecte, però Itzhak Perlman s'ho val.

Deseo. Federico García Lorca

Sólo tu corazón caliente, 
Y nada más. 

Mi paraíso, un campo 
Sin ruiseñor 
Ni liras, 
Con un río discreto 
Y una fuentecilla. 

Sin la espuela del viento 
Sobre la fronda, 
Ni la estrella que quiere 
Ser hoja. 

Una enorme luz 
Que fuera 
Luciérnaga 
De otra, 
En un campo de 
Miradas rotas. 

Un reposo claro 
Y allí nuestros besos, 
Lunares sonoros 
Del eco, 
Se abrirían muy lejos. 

Y tu corazón caliente, 
Nada más.

Botons. Lola Casas

Dins del calaix de costura,

(procurant no fer cap nosa) 

la mare guarda uns tresors

dins d'una capseta closa.

Els tresors són fets de nacre,

de tons suaus o virolats,

prenen forma arrodonida

i amb dos o quatre forats.

He agafat la capseta

i he escampat els tresors.

La taula ha quedat clapada 

d'estrelles de tots colors.

Laudate Dominum. Josep Vila.

Sólo puedo escribir de amor... Piedad Bonnett

Sólo puedo escribir de amor.
Salgo a la noche
respiro su aire tenso, sé que vivo.
Con su canto monódico me seducen los grillos.
Y es la noche sin ti lo que yo escribo.
En el verso me abstraigo.
y allí el amor es sangre y meteoro,
es la espada que hiere, es sal y madrugada.
Breve es y bello y mentiroso,
y eterno y falso y dulce y verdadero.
Y yo sólo sé hablar de la tormenta
que estalla entre tus besos.
Ebria y multicolor
en anodinas calles la ciudad multiplica
mil rostros pianos y una sola mueca,
y abre sus tristes puertas a la noche.
Todo está allí para que la palabra
aprese un llanto, un árbol, la monstruosa
soledad de sus calles vocingleras.
Y yo tan sólo escribo
de la tarde sin ti y de mi tristeza.


Piedad Bonnet