Ara sóc sol i vern, lluny d’esperança d’instants feliços sense tu, desert
de tot bé, eixut de qualsevol gaubança. Voltat de solitud, em dreço, ert,
sotjant lluny l’horitzó en el qual descansa el futur desolat i on, acomplert
viatge, albiro una sola alegrança
en embolcall esparracat i incert: retrobar-te, perdut amor fidel,
sota la llum qui sap si d’un estel
o en la sospita d’una nova albada.
I al dessota de ma túnica de dol
només puc entreveure un sol consol: fondre’m de nou amb tu en una abraçada.
Jordi Carbonell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada