Més. Marcel Riera.

Costa observar la vida i no ser pessimista. 
Les lleis de l'univers s'esquitllen per les esquerdes
transparents, tobogans de gel que no se sap 
on porten, però sentim el fregadís terrible
de la divinitat enfredorida i falsa
que baixa veloçment, lliscant en el no-res,
i vanament proclama el perdó i la promesa.

Ara mateix ressona l'espetec d'una branca
sota el pes de la eu, com un tret de fusell,
i l'esbart que esverat s'alça es torna un garbuix
marró. Podríem ser dins d'un quadre de Brueghel
però en aquest bosc no hi ha caçadors ni canilla
només la crueltat somorta i abundosa
dels flocs que s'estarrufen en una penitència
pigallada de fulles gelades sobre el sòl
immaculadament blanc. Així, trist i bell
a la vegada, és com sempre m'he imaginat
el purgatori, com un no-res corglaçat,
l'univers impassible a l'espera del joc
definitiu que un dia t'engolirà. També
pot ser que més enllà de la mort tot encaixi:
el patiment perpetu que permeti donar
la raó a la mentida, als pecats contumaços,
al plor que ve de lluny. La felicitat gasta,
solen dir els que no l'han tastada, però
la infelicitat més. Amb un cop d'ull n'hi ha prou
per adonar-se'n: cal sempre més temps, més aire,
més desig, més amor, més vida, més de tot.

Voleia sobre els camps el remordiment blanc,
en remolins concèntrics que sovint defalleixen
per alçar-se de nou i després, de cop, fondre's.
Potser sota les capes superposades qualla,
transparent i gelat, tot allò que es va perdre
i que encara batega, a punt de rebrotar
i empènyer i alenar. Però no és segur: potser.


Marcel Riera

Del poemari "Llum d'Irlanda", Premi Carles Riba 2011, Ed. Proa