Més. Marcel Riera.

Costa observar la vida i no ser pessimista. 
Les lleis de l'univers s'esquitllen per les esquerdes
transparents, tobogans de gel que no se sap 
on porten, però sentim el fregadís terrible
de la divinitat enfredorida i falsa
que baixa veloçment, lliscant en el no-res,
i vanament proclama el perdó i la promesa.

Ara mateix ressona l'espetec d'una branca
sota el pes de la eu, com un tret de fusell,
i l'esbart que esverat s'alça es torna un garbuix
marró. Podríem ser dins d'un quadre de Brueghel
però en aquest bosc no hi ha caçadors ni canilla
només la crueltat somorta i abundosa
dels flocs que s'estarrufen en una penitència
pigallada de fulles gelades sobre el sòl
immaculadament blanc. Així, trist i bell
a la vegada, és com sempre m'he imaginat
el purgatori, com un no-res corglaçat,
l'univers impassible a l'espera del joc
definitiu que un dia t'engolirà. També
pot ser que més enllà de la mort tot encaixi:
el patiment perpetu que permeti donar
la raó a la mentida, als pecats contumaços,
al plor que ve de lluny. La felicitat gasta,
solen dir els que no l'han tastada, però
la infelicitat més. Amb un cop d'ull n'hi ha prou
per adonar-se'n: cal sempre més temps, més aire,
més desig, més amor, més vida, més de tot.

Voleia sobre els camps el remordiment blanc,
en remolins concèntrics que sovint defalleixen
per alçar-se de nou i després, de cop, fondre's.
Potser sota les capes superposades qualla,
transparent i gelat, tot allò que es va perdre
i que encara batega, a punt de rebrotar
i empènyer i alenar. Però no és segur: potser.


Marcel Riera

Del poemari "Llum d'Irlanda", Premi Carles Riba 2011, Ed. Proa

Ciclistes Nocturns. Marcel Riera

By the rising of the moon, by the rising of the moon

Who woulf follow in their footsteps, at the risin' of the moon.

JOHN KEEGAN "LEO" CASEY, 

"The Rising of the Moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna, 

passa un ciclista lent que tragina un llumet

que s'encén a mesura que la rodeta sorda

de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre

i ens diu suaument bona nit, el seu perfil més 

blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet

de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui

però encara titil·la fent giragonses, cada

vegada més lluny, com una cuca de llum

que se sap de memòria el camí fins a casa

A la volta del cel, sota l'ull desvagat

d'una lluna que no parpelleja, sallant

en escamot dispers, ciclistes gegantins

de noms estrafolaris van fent la seva via

en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen

fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem

on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables, 

que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,

sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre, 

amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera 

(de Llum d'Irlanda, premi Carles Riba 2011)