Lástima. Blas de Otero

Cosa de grande maravilla y lástima

que sea aquí tanta flaqueza e

impurezas del ánima, que, siendo la

mano de Dios de suyo tan blanda

y suave, la sienta el ánima aquí tan

grave y contraria.

                                 San Juan de la Cruz

Me haces daño, Señor. Quita tu mano
de encima. Déjame con mi vacío,
déjame. Para abismo, con el mío
tengo bastante. ¡Oh Dios!, si eres humano,

compadécete ya, quita esa mano
de encima. No me sirve. Me da frío
y miedo. Si eres Dios, yo soy tan mío
como tú. Y a soberbio, yo te gano.

Déjame. ¡Si pudiese yo matarte,
como haces tú, como haces tú! Nos coges
con las dos manos, nos ahogas. Matas

no se sabe por qué. Quiero cortarte
las manos. Esas manos que son trojes
del hambre, y de los hombres que arrebatas.

Blas de Otero

De:“Redoble de conciencia”, 1951

Ciclistes Nocturns. Marcel Riera

By the rising of the moon, by the rising of the moon

Who woulf follow in their footsteps, at the risin' of the moon.

JOHN KEEGAN "LEO" CASEY, 

"The Rising of the Moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna, 

passa un ciclista lent que tragina un llumet

que s'encén a mesura que la rodeta sorda

de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre

i ens diu suaument bona nit, el seu perfil més 

blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet

de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui

però encara titil·la fent giragonses, cada

vegada més lluny, com una cuca de llum

que se sap de memòria el camí fins a casa

A la volta del cel, sota l'ull desvagat

d'una lluna que no parpelleja, sallant

en escamot dispers, ciclistes gegantins

de noms estrafolaris van fent la seva via

en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen

fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem

on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables, 

que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,

sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre, 

amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera 

(de Llum d'Irlanda, premi Carles Riba 2011)

Im wunderschönen Monat Mai - Dichterlibe Op. 48/1 - Robert Schumann

Thomas Quasthoff i Hélène Grimaud ens ofereixen aquesta delícia de Lied

Im wunderschönen Monat Mai, Als alle Knospen sprangen, Da ist in meinem Herzen Die Liebe aufgegangen. Im wunderschönen Monat Mai, Als alle Vögel sangen, Da hab’ ich ihr gestanden Mein Sehnen und Verlangen.

En el meravellós mes de maig,
quan esclaten totes les poncelles,
llavors, en el meu cor,
sorgí l’amor.

En el meravellós mes de maig,
quan tots els ocells canten,
llavors li vaig confessar
el meu anhel i desig.

Ave Maria. Schubert- Vivancos

Un arranjament de Bernat Vivancos de la famosa Ave Maria de Schubert, interpretada per l'escolania de Montserrat. 
Per felicitar a totes les Montserrats que correu per aquí, que sou moltes.

Niu de Llunes. Damià Huguet

El silenci socarra la llum de cent fanals.
El silenci ho és tot en aquest lloc del moll
on els caixons de fusta escupen salabror
de mil dies i llunes, amb un regust de mort
guanyat des de la terra a cops de ferro i foc.  

Contraban a Cabrera. Les barques enfonsades
a tomb d'alba marina devora Capocorb.
Els estels assassinen el joc de la vesprada.
Fugen els camions per la garriga d'ombres,
perseguits per la flama civil dels reflectors.

Un baf de nicotina dins la tenebra sura.
L'alta remor dels pins encobreix baixes veus.
Garriguers del coratge amb una branca agrenen
les petjades calentes, les ginyes rebuidades
que la pols volen nova, fidels adobadors.  

Errant i extern trànsit per les tavernes buides,
demanant aiguardent del bòtil més comú.
Els quinquers ja no ombregen els darrers escambrins,
ni els barriscs de palangres, ni els jornals de vint hores;
perduts en l'aventura, excrements de la por.

Lúa descolorida. Osvaldo Golijov

Canta Dawn Upshaw, amb l' Atlanta Symphony Orchestra, dirigint Robert Spano.

Aquesta cançó està a la passió segons Sant Marc de Golijov, i té un text de Rosalía de Castro:

Lúa descolorida como cor de ouro pálido, vesme i eu non quixera me vises de tan alto. Ó espaso que recorres, lévame, caladiña, nun teu raio. Astro das almas orfas, lúa descolorida, eu ben sei que n'alumas tristeza cal a miña. Vai contalo ó teu dono, e dille que me leve adonde habita. Mais non lle contes nada, descolorida lúa, pois nin neste nin noutros mundos teréis fertuna. Se sabe onde a morte ten a morada escura, dille que corpo e alma xuntamente me leve adonde non recorden nunca, nin no mundo en que estóu nin nas alturas. Rosalia de Castro

Diumenge de Rams. David Jou

Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l'autoritarisme xipollejant en el ressentiment.

Setmana Santa de debò, doncs:
la dels poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l'odi i que omplen les presons,
que volen l'exclusiva del banc i de la taula, pròdigues en cops, eixorques en solucions.

Setmana Santa de debò, doncs:
no la d'ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons:
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant....Setmana Santa fins al fons.

David Jou Mirabent. 2018

Sovente il sole. Vivaldi

Sovvente il sole Risplende in cielo Più bello e vago Se oscura nube Già l'offusco. E il mar tranquillo Quasi senza onda Talor si scorge, Se ria procella Pria lo turbo.

Sovint el sol llueix al cel més bell i graciós
Si un núvol obscur
ja l'ha ocultat. I el mar tranquil
gairebé sense ones
Es percep
si una tempestat
abans l'ha torbat

Philippe Jaroussky canta aquesta ària de Vivaldi

Stars. Esenvalds

Voces8 cantant aquesta obra que parla de la contemplació d'una nit estrellada. 

Poema de Tardor d'hivern. Maria Alcázar Domingo

Aquell octubre s'allargava, 
no pas com s'allarguen els versos
quan ja no saps què dir, 
ni com roman el gust de regalèssia
a les arrels del paladar;
ni com creix el dia cquan arriba Santa Llúcia
i la llum i el glaç batallen
fins que guanya la primavera

Aquell octubre es dilatava
talment la febre que puja i baixa
i no saps quan marxarà,
com un virus adessegat d'espases o cops, 
com un estat d'alerta,
de somnis valents i malsons de port.

I va ser tan llarg, que va durar mesos
i al desembre,
encara era octubre
i per reis,
ja no volíem reis,
l'empatx de mentides
ens havia fer impermeables,
ni n'hi cabien més.

Tanmateix, continuen vessant, 
impunes, perverses, surrealistes,
encuirassades amb escuts fòssils,
indecents.

No acabarà l'octubre,
l'allargarem com s'eixampla l'esperança,
quan un desig és just i possible.

T'enyoro. Manel Marí

T’enyoro tèbiament, sense frisances,

sense un dol de distàncies o l’angoixa

de caure resident vora el telèfon,

sense haver d’oposar-te a tots els rostres

calcigada al contrast amb l’altra gent,

sense la rauxa, sense l’aldarull,

sense més cerimònies, funerals,

disciplines o rèpliques de l’ànsia,

sense el got de cervesa amb els companys,

sense el dolor que obliga confidències,

sense el nervi aguaitant i sense crisi.

T’enyoro, més o menys, sense enyorar-te:

de tant en tant, de nit i entre silencis

convocant-te al costat del gest de sempre.

Manel Marí

Aquesta setmana ha mort, amb només 42 anys, el Poeta Manel Marí

And so it goes. Billy Joel. The King's singers.

In every heart there is a room A sanctuary safe and strong To heal the wounds from lovers past Until a new one comes along I spoke to you in cautious tones You answered me with no pretense And still I feel I said too much My silence is my self defense And every time I've held a rose It seems I only felt the thorns And so it goes, and so it goes And so will you soon I suppose But if my silence made you leave Then that would be my worst mistake So I will share this room with you And you can have this heart to break And this is why my eyes are closed It's just as well for all I've seen And so it goes, and so it goes And you're the only one who knows So I would choose to be with you That's if the choice were mine to make But you can make decisions too And you can have this heart to break And so it goes, and so it goes And you're the only one who knows


The King's singers cantant aquesta delícia de Billy Joel

Un vestit. W.B. Yeats

Vaig fer de la meva cançó

un vestit cobert de brodats

trets de velles mitologies

del taló fins al coll;

però els necis van agafar-lo,

se’l van posar davant tothom

com si ells l’haguessin treballat.

Cançó, deixa que el prenguin,

ja que és més gran empresa

caminar nu.

   
(Trad. Marià Villangómez)



UN ABRIC
Vaig fer-me un abric de cançons
cobert de brodaries
de velles mitologies
del coll fins als talons;
però els folls me'l van prendre
i el duien, presumint
com si fos obra seva.
Cançó, deixa'ls-el dur:
és més agosarat
anar tot nu.

He trobat dues versions del mateix poema.
Quina us agrada més?

No Need To Argue. The Cranberries

La setmana passada va morir Dolores O'Riordan. Descansi en pau

Volver a verte. Luís Eduardo Aute.