COM SI MORÍS
No tornaré a la fosca fageda,
em feia mal el silvestre palau,
s’han fet sagrats el trepig i la greda,
el sol escàs i la molsa i la pau.
Anar-hi sol és dir a cada pas
que em falta cor per a tot el que em toca:
massa he plorat a la nit i a camp ras,
deixa’m callat i lligat a la roca.
Deixa’m tot sol sense cap pensament,
com si morís cada dia una embosta;
em trasmudà l’abrivada del vent,
ara em fa ric la claror de la posta.
Tot ha finit, el silenci m’abriga,
fill d’aquest son que ignorava el demà.
Tinc por de tot, i l’angoixa se’m lliga
com la llavor que no pot madurar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada