Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 9 de setembre de 2019

El Soñador. Benjamín Prado


Una noche soñé que era Pablo Neruda. 
Estaba en una playa
y oí en mi corazón segundos rojos,
vi en el cuarzo una suma de erizos y tormentas, 

vi en la gaviota un cruce del vértigo y la nieve. 

Todo era tan real. 

Un clavel era el ojo de quien mira un incendio. 
La escarcha era una lluvia de cúpulas deshechas. 
Los destellos del oro,
avispas que volaban en torno a su panal. 


Yo fui Pablo Neruda,
compré diamantes en las fruterías,
domaba diccionarios con un látigo verde
y cavé un túnel que iba del pan a las banderas. 


Tú venías a mí
como septiembre acude a las manzanas. 


Cuando me desperté,
la sombra de los árboles
le ponía a la luz sus negras herraduras.
Cuando me desperté
no quedaban ni viento ni banderas y te había perdido. 


A veces 
es tan triste no ser Pablo Neruda 
y que la noche sea nada más que la noche 
y el día, sólo el día. 

dilluns, 1 de juliol de 2019

Himno. Benjamín Prado

Un profesor es alguien
que habla en los sueños de otro
(En la tumba de W.H. Auden en Kirchstetten, Austria)

Imagina unos versos. Después, ponte a buscarlos
como si fueran tuyos y estuviesen perdidos;
intenta adivinarles las palabras
como el que huye trata de predecir los pasos
de quienes lo persiguen; y procura que en ellos
se detenga el idioma
igual que el agua
se vuelve hielo para dejarse acariciar.

Que tu poema sepa algo que ignoras;
que no te necesite; que encuentre al mismo tiempo
lo que nadie soñaba y lo que buscan todos;
que cuando ya no estés
oculte que te has ido,
se haga pasar por ti.

No escribas si lo puedes hacer como cualquiera
pero no como tú;
si al repetir
lo que dijeron otros
no dices otra cosa;
si en tus libros no se oyen los libros que leíste,
como en un apellido
se escucha galopar
a los antepasados.
Que tu poema esté a medio camino
entre tú y yo
lo mismo que una estatua
entre el cuerpo y la roca;
que acerque lo intocable a nuestras manos;
que logre que se queden las cosas que se van.

(Eso es lo que me dijo Auden junto a su tumba.
Nevaba sobre Kirchstetten, en los Bosques de Viena,
y yo soñé
que un día
alguien que se parezca a mí
alguien que piense
que siguiendo mis huellas entenderá el camino,
tal vez pondrá unas rosas sobre el mármol,
debajo de mi nombre
y encima de estos versos que escribo para ti.)

dimecres, 12 de juny de 2019

Jo em donaria a qui em volgúes. Josep Palau i Fabre


Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre.

dilluns, 10 de juny de 2019

V (de presidi d'amor) Llorenç Moya

No hi ha cap metge, amor, que pugui vèncer
la febres que m’inculques com per joc.
Ets cendra que a l’entranya portes foc,
corda fluixa que et vas posant tan tensa,


que no trobo cap dard ni cap defensa,
ni cap castell roquer ni cap vil lloc
que puguin contra tu ni molt ni poc.
Homes forts ja oferiren recompensa


al valent que et retés o que d’un salt
et fes escàpol de la teva via
i pogués portar el front tan ferm, tan alt,


que tu t’avergonyissis nit i dia.
Però, amor,
 quan no et tinc estic malalt
i quan et tinc em fonc de malaltia.

Llorenç Moyà. 
Presidi Major (1977)

dilluns, 3 de juny de 2019

Oh, capità, el meu capità! Walt Whitman


Oh capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge,
El navili ha salvat tots els esculls,
Hem guanyat el cobejat premi,
Ja arribem a port, ja sento les campanes,
ja el poble acudeix gojós,
Els ulls segueixen la ferma quilla del navili resolt i audaç,
Mes oh cor, cor, cor!
Oh roges gotes sagnants!
Mireu, el meu capità en la coberta
Jau mort i fred.
Oh capità, el meu capità!
Alça't i escolta les campanes,
Alça't, per a tu flameja la bandera,
per a tu sona el clarí,
Per a tu els ramells i garlandes guarnides,
per tu la multitud s'amuntega a la platja,
Et crida la gent del poble,
Et tornen els seus rostres anhelosos,
Oh capità, pare volgut!
Que el teu cap descansi en el meu braç!
Això és només un somni: en la coberta
Jeus mort i fred.
El meu capità no respon,
els seus llavis estan pàl·lids i immòbils,
Mon pare no sent el meu braç, no té pols, ni voluntat,
El navili ha ancorat sa i estalvi;
El nostre viatge, acabat i conclòs,
De l'horrible viatge el navili victoriós arriba amb el seu trofeu,
Exulteu, oh platges, i soneu, oh campanes!
Mes jo amb passos fúnebres,
Recorreré la coberta on el meu capità
Jeu mort i fred.

 
(traducció de Cebrià de Montoliu)
Divendres fou el bicentenari del neixement de Walt Whitman.

divendres, 31 de maig de 2019

poema n. 7 Miquel Martí i Pol

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.
Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda."
(de Estimada Marta)
Miquel Martí i Pol

dimecres, 29 de maig de 2019

Himno al mar. Jorge Luís Borges

¡Oh, mar! ¡oh, mito! ¡oh, largo lecho!
Y sé por qué te amo. Sé que somos muy viejos.
Que ambos nos conocemos desde siglos.
Sé que en tus aguas venerandas y rientes ardió la aurora de la Vida.
(En la ceniza de una tarde terciaria vibré por primera vez en tu seno).
Oh, proteico, yo he salido de ti.
¡Ambos encadenados y nómadas!
Ambos con una sed intensa de estrellas;
ambos con esperanzas y desengaños;
ambos, aire, luz, fuerza, oscuridades;
ambos con nuestro vasto deseo y ambos con nuestra grande miseria.

divendres, 24 de maig de 2019

El ciprés de Silos. Gerardo Diego.

Enhiesto surtidor de sombra y sueño
que acongojas el cielo con tu lanza. 

Chorro que a las estrellas casi alcanza 
devanado a sí mismo en loco empeño
Mástil de soledad, prodigio isleño,
flecha de fe, saeta de esperanza. 
Hoy llegó a ti, riberas del Arlanza, 
peregrina al azar, mi alma sin dueño.
Cuando te vi señero, dulce, firme, 
qué ansiedades sentí de diluirme 
y ascender como tú, vuelto en cristales, 
como tú, negra torre de arduos filos, 
ejemplo de delirios verticales, 
mudo ciprés en el fervor de Silos.

dimecres, 22 de maig de 2019

Smile. Charles Chaplin



Aquesta cançó és de Charles Chaplin, i la va popularitzar Nat King Cole. 
Love of Lesbian ha fet una versió en català, la lletra diu així:
somriu, si el teu cor es trenca.
somriu, fa mal quan batega.
si el cel està fosc o està trist.
ja ho veuràs.
si somrius travessant el mal
somriu veuràs com demà
el sol vindrà a brillar per tu.
per tu.


la teva cara amb tanta llum
podria amagar-nos la tristor.
malgrat els ulls
siguin plens d'aigua amb sal,
més que mai has de riure més que mai,
no et serveix plorar.
veuràs la vida amb molta llum
si tu somrius
si tu somrius.

dilluns, 20 de maig de 2019

Ich bin der Welt abhanden gekommen (Rückert-Lieder) Mahler


Estic perdut pel món
en el qual solia malgastar tant de temps,
Fa tant que no heu sentit parlar de mi
que podríeu creure que estic mort!

 no m'importa
 Si penseu que estic mort
 No puc negar-ho,
 perquè realment sóc mort al món.

 Estic mort al tumult del món,
 I descanso en un regne tranquil.
 Visc sola al meu cel,
 En el meu amor i en la meva cançó!

El mestre Claudio Abbado dirigeix la mezzosoprano Magdalena Kozena, i l'orquestra del festival de Lucerna, a l'agost de 2009  

dilluns, 6 de maig de 2019

Desig. Rosa Leveroni

Recerco l'alba dins la nit obscura
i se'm fan perdedors tots els camins.
Recerco el cant de l'única font pura
i totes les begudes són verins.
Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.
I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,
i la vela i el mar i el cant d'amor;
que em tornessis brillant l'ànima balba
i ben clara la font d'aquest meu cor.

Rosa Leveroni

divendres, 3 de maig de 2019

Maig d'amor. Gerard Vergés

Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l’espill d’amor dels teus ulls negres.

Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.

D’aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.

Res no val tant com un instant d’amor.

dimecres, 24 d’abril de 2019

Sant Jordi. Llorenç Moyà


Cavaller fulgent d'escames,
jo n'estic felló de vós:
sou el més guilant del cós
i d'amor venceu les dames.
Mes, entre brocats i lames,
la nafra, que és de cruel!...
Puix que, ungida amb oli i mel,
la ferida encar saünya,
punyiu nostra Catalunya
amb el fibló de l'anhel.


Llorenç Moyà

dimecres, 10 d’abril de 2019

M'hauria agradat. Joan Dausà



M'hauria agradat viure en una masia
perduda entre alzines i pins vora el mar,
allà a l'Empordà,
amb una barca petita per sortir a pescar.
M'hauria agradat.

M'hauria agradat que per aquella finestra
mai hagués pogut veure aquell cotxe daurat
frenar massa tard,
o no trobar-me la mare la nit de Nadal
plorant d'amagat.

Però ningú em va avisar que es podia escriure una carta
com qui demana el menú per dinar.
Però ningú em va avisar i el cambrer no em fa cas
i tot sol, en silenci, m'acabo el meu plat.

M'hauria agradat que aquella promesa,
d'amor i tendresa,
no s'hagués transformat, després de tants anys,
en aquella carta distant, de comiat.
M'hauria agradat.

I m'hauria agradat poder ser a casa els vespres
tornant de la feina
i dormirquan el sol també ho fa.
M'hauria agradat.

Però suposo que això va com va,
i com sempre potser vaig fer tard.
I he de viure la vida
com qui encara somia
que potser s'acompleixi allò
que m'hauria agradat.
Però potser vaig fer tard

divendres, 5 d’abril de 2019

Esquerdes. Carme Ballús


Com l'heura s'arrapa al mur,
així m'endinso a les esquerdes
I furgo cercant una punta de sol,
un encenall de vent,
un sospir d'aigua.
I mentre amb les ungles esgarrapo
la paret densa,
somio amb prats d'un verd amable,
platges de sorra que acarona,
cels que em permetin volar
amb cos lleuger,
més enllà d'extensos murs.


Carme Ballús

dimecres, 3 d’abril de 2019

Issues. Júlia Michels



Molt bones!
Espero que els vagi tot molt bé. 

Mireia Bartolí Masons - Violí Teresa Nogueron Obiol - Clarinet Maricel Pons Benejam - Teclat Marta Pons Garcia - Cello Rocio Seligrat - Veu

dilluns, 1 d’abril de 2019

El pensador de Rodin. Gabriela Mistral



Con el mentón caído sobre la mano ruda, 
el Pensador se acuerda que es carne de la huesa, 
carne fatal, delante del destino desnuda, 
carne que odia la muerte, y tembló de belleza.

Y tembló de amor, toda su primavera ardiente, 
ahora, al otoño, anégase de verdad y tristeza. 
El "de morir tenemos" pasa sobre su frente, 
en todo agudo bronce, cuando la noche empieza.

Y en la angustia, sus músculos se hienden, sufridores 
cada surco en la carne se llena de terrores,  
Se hiende, como la hoja de otoño, al Señor fuerte

que le llama en los bronces... Y no hay árbol torcido 
de sol en la llanura, ni leòn de flanco herido, 
crispados como este hombre que medita en la muerte.



Gabriela Mistral

divendres, 29 de març de 2019

Vals n. 2. Schostakovich



M'encanta la sonoritat del quintet de vent. Assaboriu-la!
Aquí teniu un arranjament del trompista, M.A.P. Palmquist. Què us sembla?

DÓRA SERES, flauta EGILS UPATNIEKS, oboe Egīls Šēfers, clarinet David M.A.P. Palmquist, trompa Niels Anders Vedsten Larsen, fagot

dimecres, 27 de març de 2019

Van pasando mujeres. Alfonsina Storni

Cada día que pasa, más dueña de mí misma,
sobre mí misma cierro mi mirada interior;
en medio de los seres la soledad me abisma.
Ya ni domino esclavos ni tolero señor. 

Ahora van pasando mujeres a mi lado
cuyos ojos trascienden la divina ilusión.
El fácil paso llevan de un cuerpo aligerado:
se ve que poco o nada les pesa el corazón. 

Algunas tienen ojos azules e inocentes;
van soñando embriagadas, los pasos al azar;
la claridad del cielo se aposenta en sus frentes
y como son muy finas se les oye soñar. 

Sonrío a su belleza, tiemblo por sus sueños;
el fino tul de su alma, ¿quién lo recogerá?
Son pequeñas criaturas, mañana tendrán dueños,
y ella pedirá flores..., y él no comprenderá. 

Les llevo una ventaja que place a mi conciencia:
los sueños que ellas tejen no los supe tejer,
y en mis manos ignorantes no perdí mi inocencia.
Como nunca la tuve, no la pude perder. 

Nací yo sin blancura; pequeña todavía
el pequeño cerebro se puso a combinar;
cuenta mi pobre madre que, como comprendía,
yo aprendí temprano la ciencia de llorar. 

Y el llanto fue la llama que secó mi blancura
en las raíces mismas del árbol sin brotar,
y el alma está candente de aquella quemadura.
¡Hierro al rojo mi vida! ¿Cómo pude durar? 

Alma mía, la sola; tu limpieza, escondida
con orgullo sombrío, nadie la arrullará;
si en música divina fuera el alma dormida,
el alma, comprendiendo, no despertara ya. 

Tengo sueño mujeres, tengo un sueño profundo.
Oh, humanos, en puntillas el paso deslizad;
mi corazón susurra: me haga silencio el mundo,
y mi alma musita fatigada: ¡callad!...


Alfonsina Storni

dilluns, 25 de març de 2019

Adio, mio caro bene. G.F.Haendel



Mezzo-soprano - Natalia Kwałek Contra-tenor - Jakub Józef Orliński Director / concertino - Stefan Plewniak Il Giardino d'Amore
Les imatges del vídeo em semblen molt afectades, però la versió és molt bona, penso.

divendres, 22 de març de 2019

Nada sabe tan dulce como su boca. Víctor Manuel


Jo diria que Victor Manuel és un dels pitjors cantants actuals, no arriba, es queda sense aire, desafina. Sí, és cert que l'edat no li va a favor,  tot i que aquestes mancances les arrossega de jove, i queden dissimulades en els enregistraments, punxant en els directes.... Però quina cançó, Deu meu, quin tros de cançó.

dimecres, 20 de març de 2019

El Núvol. Maria Antònia Salvà



Decau el jorn. Un nuvolat compacte
sobre el cel de llevant, àvidament
assedegat del sol que fuig, intacte,
esdevé roig com un fornàs ardent.

A poc a poc es va apagant l'ardència
i el núvol resta lívid sobre el camp;
immòbil i amb sobtada refulgència,
de ses entranyes emergeix el llamp.


Maria Antònia Salvà

divendres, 15 de març de 2019

Concert de Brandemburg n. 1 J.S.Bach



Al principi embolica una mica, perquè quan el vídeo comença, se sent un altre concert de Brandemburg (?) 
Ho interpreta l'orquestra barroca de Freiburg. M'encanta com ho fan, la manera en què es mouen i transmeten. 

dilluns, 4 de març de 2019

Cançó dels invadits. Apel·les Mestre

No passareu! I si passeu, 
serà damunt d'un clap de cendra: 
les nostres vides les prendreu, 
nostre esperit no l'heu de prendre. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! I si passeu 
quan tots haurem deixat de viure, 
sabreu de sobres a quin preu 
s'abat un poble digne i lliure. 
Mes, no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! Y si passeu 
decidirà un cop més la història, 
entre el sayó que clava en creu 
y el just que hi mor, de qui és la glòria. 
Mes, no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

A sang i a foch avançareu 
de fortalesa en fortalesa, 
però, què hi fa? si queda en peu 
quelcom més fort: nostra fermesa! 
Per'xò cantem: ”Per mes que feu, 
no passareu!”


Apel·les Mestre

divendres, 1 de març de 2019

Soneto II (Pablo Neruda)

Amor, cuántos caminos para llegar a un beso, qué soledad errante hasta tu compañía! Siguen los trenes solos rodando con la lluvia.
En Taltal no amanece aún la primavera.

Pero tú y yo, amor mío, estamos juntos, juntos desde la ropa a las raíces, juntos de otoño, de agua, de caderas, hasta ser sólo tú, sólo yo juntos.
Pensar que costó tantas piedras que lleva el río, la desembocadura del agua de Boroa, pensar que separados por trenes y naciones
tú y yo teníamos que simplemente amarnos, con todos confundidos, con hombres y mujeres, con la tierra que implanta y educa los claveles

Pablo Neruda

dimecres, 27 de febrer de 2019

Hoy comamos y bebamos. Juan del Enzina



Hoy comamos y bevamos, y cantemos y holguemos, que mañana ayunaremos. Por honra de San Antruejo parémonos hoy bien anchos. Embutamos estos panchos, recalquemos el pellejo: que costumbre es de concejo que todos hoy nos hartemos, que mañana ayunaremos. Honremos a tan buen santo porque en hambre nos acorra; comamos a calca porra, que mañana hay gran quebranto, Comamos, bevamos tanto hasta que nos reventemos, que mañana ayunaremos. Beve Bras, más tu Beneito. Beva Pedruelo y Lloriente, Beve tú primeramente; quitarnos has desse preito, En bever bien me deleito: daca, daca, beveremos, que mañana ayunaremos. Tomemos hoy gasajado, que mañana vien la muerte; bevamos, comamos, huerte, vámonos carra el ganado. No perderemos bocado, que comiendo nos iremos, y mañana ayunaremos.

Juan del Enzina. 

Feliç Carnestoltes!

dilluns, 25 de febrer de 2019

Sóc arbre vell. Francesc Garriga Barata

Sóc arbre vell, m'ignoren
ocells i gossos
comença a acompanyar-me massa mort

gemeguen esqueixades
les branques
pel pes de tanta absència
al meu voltant

la vida pugna en l'arbre, malgrat tot
som vius a qui la mort
ha fet la caritat d'acompanyar

retalls del gran silenci
que sepulta els meus morts,
s'entortolliguen al discurs dels somnis
per les arrels de cendra i pols

d'ahir i d'avui, 
demà

Francesc Garriga Barata. 
(del llibre Tornar és lluny, premi Carles Riba 2012)