Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 17 de setembre de 2018

dimarts, 11 de setembre de 2018

Onze de setembre. David Jou

Tant com es pugui. Sempre que es pugui. Fins on es pugui.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Malgrat la fatiga, la intimidació i el menyspreu
–les armes usuals dels autoritarismes–,
malgrat les divisions, les confusions i els cofoismes
en què diluïm les nostres raons i les nostres forces.
Per la justícia, per la llibertat, per la democràcia, 
per la paraula nostra i la dels altres,
pels arguments i els vots a favor i en contra,
pel bon govern, pel tracte just, pel futur obert, per la pau amable
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Contra el cansament, contra la claudicació, contra el desànim,
contra la repressió, contra la provocació, contra la mentida,
contra l'ofegament, contra la prevaricació, contra l'arrogància.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tants motius per ser-hi. 
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

David Jou.


dimecres, 5 de setembre de 2018

Festa major de tu. Jordi Sarsanedas

Mil banderes de ginesta 
guarneixen el meu terrat. 
El dissabte ha fet neteja. 
El diumenge campaneja 
dins el cel esbatanat. 

És festa perquè ets bonica, 
i el món, tot sencer, somriu. 
Se sent, qui sap on, música 
d’un envelat d’estiu.

És festa perquè t’estimo 
i em perdo dins els teus ulls 
i, dins els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls 

de gent que riu i que canta 
mentre balla la geganta 
mig princesa, mig pagesa, 
dins un blau de festa encesa, 
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m’estimes. 
Cada balcó té un domàs. 
Poms de clavells a les cimes 
dels plàtans i als campanars.

dilluns, 3 de setembre de 2018

Los amantes. Júlio Cortázar

¿Quién los ve andar por la ciudad
si todos están ciegos?
Ellos se toman de la mano: algo habla
entre sus dedos, lenguas dulces
lamen la húmeda palma, corren por las falanges,
y arriba está la noche llena de ojos.
 
Son los amantes, su isla flota a la deriva
hacia muertes de césped, hacia puertos
que se abren entre sábanas.
Todo se desordena a través de ellos,
todo encuentra su cifra escamoteada;
pero ellos ni siquiera saben
que mientras ruedan en su amarga arena
hay una pausa en la obra de la nada,
el tigre es un jardín que juega.
 
Amanece en los carros de basura,
empiezan a salir los ciegos,
el ministerio abre sus puertas.
Los amantes rendidos se miran y se tocan
una vez más antes de oler el día.
 
Ya están vestidos, ya se van por la calle.
Y es sólo entonces
cuando están muertos, cuando están vestidos,
que la ciudad los recupera hipócrita
y les impone los deberes cotidianos.