Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dimecres, 30 de setembre de 2015

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER. Vicent Andrés Estellés


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant 
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant 
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

dilluns, 28 de setembre de 2015

Apres un reve. Gabriel Fauré



Del Theremin ja us he posat una altra audició... és aquest instrument tan original que es toca sense contacte físic amb ell...
Aquí el sentiu tocat per la compositora Carolina Eyck. La pianista és Ewa Dworatzek, en un enregistrament de 2008

divendres, 25 de setembre de 2015

"Se pietoso il tuo labbro. Nicola Porpora



La veu d'àngel de Philippe Jaroussky, en aquesta deliciosa ària, amb la Venice Baroque orchestra, dirigit per Andrea Marcon, a la Royal Opera de Versalles, un enregistrament de 2012

divendres, 18 de setembre de 2015

Fuga en sol menor BW 885. Miguel Veyrat


Se dice que un profeta escribió
una vez sobre la arena
mientras su sombra callaba. 

Y que el siroco borró
las únicas palabras
trazadas sin conocer la escritura.
Y que sólo la arena retuvo
el misterio de aquella mágica
sombra que también
curaba la ceguera. Y se amaron
las dunas y tornados
que hacia dentro arden
y todo lo transforman. Y
se esparcieron para recordarse
después como verbo
y objeto que coinciden
por azar en el centro
exacto del ser: Donde la poesía
también suprime
contrapuntos para luego sonar
contra sujetos invertidos
por su sombra. Y ya
juntos, cabalgar por los enigmas.
 

Miguel Veyrat


Miguel Veyrat és un poeta a qui segueixo pel Facebook, i que sovint penja joies com aquesta. 
Va comentar aquest post amb una frase que també vull compartir amb vosaltres:
Jesús y Sócrates fueron ágrafos… y el tiempo demostró la fuerza colosal de las metáforas preñando toda la cultura de occidente. Todo lo escrito en libro ha fracasado prohibida su libre interpretación hasta el asesinato… “Lo escrito, escrito está” y no puede cambiarse ni la tilde de una “i”. Entre la palabra libre y el dogma escrito y sellado, sólo la poesía, con la música y el viento por compañeros.

dimecres, 16 de setembre de 2015

Adonai Roi. (Dels Chichester Psalms). Bernstein


Aquesta música està basada en la lletra del Salm nº 23:


Salm del recull de David. 
El Senyor és el meu pastor: 
no em manca res. 
Em fa descansar en prats deliciosos, 
em mena al repòs vora l'aigua, 
i allí em retorna. 
Em guia per camins segurs, 
per amor del seu nom; 
ni que passi per la vall tenebrosa, 
no tinc por de cap mal. 
Tu, Senyor, ets vora meu: 
la teva vara i el teu bastó 
em donen confiança. 
Davant meu pares taula tu mateix 
enfront dels enemics; 
m'has ungit el cap amb perfums, 
omples a vessar la meva copa. 
Ben cert, tota la vida m'acompanyen 
la teva bondat i el teu amor. 
I viuré anys i més anys 
a la casa del Senyor.

I Bernstein va escriure aquesta meravella.
La interpretació corre a càrrec del contratenor Lawrence Zazzo i el cor del Clare College, a Cambridge. 
No sé qui és el director, ni l'arpista. 

Enceto altra vegada el curs. Espero tenir temps de mantenir el blog en funcionament, perquè pinta que tindré molta feina.


dilluns, 14 de setembre de 2015

De països i gent llunyana. (escenes d'infants) Schumann.



Avui vull dedicar aquesta obra al petit Bernat, i a tots els que com ell, avui comencen P3. 
A "l'escola de nens grans", que diu ell, aprendrà moltes coses: de països llunyans, i d'aquí ben a prop. Trobarà amics i amigues, i es pelarà els genolls, es farà gran, experimentarà, jugarà, sortirà, escriurà (lletra de pal i lletra lligada!) parlarà altres idiomes, es mocarà amb la màniga de la bata, sortirà al pati corrent, jugarà a pilota, escoltarà música, cantarà, farà tombarelles, dibuixarà…
Algun dia no ens adonarem i ja estarà acabant la primària. 
Bernat, gaudeix d'aquests anys. Sigues un nen feliç.

(toca el piano el gran Horowitz)