Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dimecres, 25 de novembre de 2015

Els records (III) Rosa Leveroni

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Parlo d'un riu Mític i Remorós. Gerard Vergés


Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l'aigua en el record.

dilluns, 16 de novembre de 2015

dilluns, 9 de novembre de 2015

Vendrá la muerte y tendrá tus ojos. Miguel Veyrat.

"Vendrá la muerte y tendrá tus 
ojos”. Y no sabrán los míos
mirar hacia qué norte, 
hacia qué resplandeciente nada

entregar la nueva imagen,
hacia qué pozo.
Cuando la niebla disuelva
mi memoria, miraré
hacia dentro buscando su sentido
a las fronteras, a las llamas
y a las rosas. Yo mismo seré
tu última mirada. Con tus
propios ojos miraré mi muerte.


(el fragment entre cometes és un homenatge a Cesare Pavese, en un dels seus poemes més famosos, publicat a "la terra e la morte" (Einaudi 1945)

dimecres, 4 de novembre de 2015

Se querían. Vicente Alexandre

Se querían.    
Sufrían por la luz, labios azules en la madrugada, 
labios saliendo de la noche dura, labios partidos, 
sangre, )sangre dónde? 
Se querían en un lecho navío, mitad noche, mitad luz. 
    Se querían como las flores a las espinas hondas, 
a esa amorosa gema del amarillo nuevo, 
cuando los rostros giran melancólicamente, 
giralunas que brillan recibiendo aquel beso. 
    Se querían de noche, cuando los perros hondos 
laten bajo la tierra y los valles se estiran 
como lomos arcaicos que se sienten repasados: 
caricia, seda, mano, luna que llega y toca. 
    Se querían de amor entre la madrugada, 
entre las duras piedras cerradas de la noche, 
duras como los cuerpos helados por las horas, 
duras como los besos de diente a diente solo. 
    Se querían de día, playa que va creciendo, 
ondas que por los pies acarician los muslos, 
cuerpos que se levantan de la tierra y flotando... 
Se querían de día, sobre el mar, bajo el cielo. 
    Mediodía perfecto, se querían tan íntimos, 
mar altísimo y joven, intimidad extensa, soledad de lo vivo, 
horizontes remotos ligados como cuerpos en soledad cantando. 
    Amando. Se querían como la luna lúcida, 
como ese mar redondo que se aplica a ese rostro, 
dulce eclipse de agua, mejilla oscurecida, 
donde los peces rojos van y vienen sin música. 
    Día, noche, ponientes, madrugadas, espacios, 
ondas nuevas, antiguas, fugitivas, perpetuas, 
mar o tierra, navío, lecho, pluma, cristal, metal, 
música, labio, silencio, vegetal, mundo, quietud, su forma. 
Se querían, sabedlo

dilluns, 2 de novembre de 2015

Pie Jesu (Requiem) A. Lloyd Webber



M'ha costat molt trobar una audició que em convencés. Aquesta obra preciosa, massa sovint s'interpreta amb un excés de sucre que la fa embafadora. 
Aquesta tampoc em convenç del tot, però és la més correcta de les que he trobat.

Canta la soprano noruega Sissel. 
No sé qui dirigueix l'orquestra, ni quina és l'orquestra o el cor. 
Massa sovint es tracta només de fer lluir la soprano, i els que també estan tocant no importen.