Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 30 de desembre de 2013

Orgasmo. Luís Carlos Rodríguez Castro


Sueño morir por segundos junto a tu vientre,
matarte momentáneamente mas de dos veces
mientras tu respiración me dicte el ritmo de tu muerte,
quiero besar tus pechos con mi lengua,
serpiente buscando el veneno
fluyente de tus pezones,
esos pezones que parecen volcanes…
Manantiales del pecado
donde caigo al segundo círculo infernal,
donde me ahogo junto a las mieles del delirio.
Quiero estar unido a ti,
lengua a lengua,
codo a codo,
vagina …Falo.
Desaparecer entre las nubes
y encontrar los ocasos.
Morir de sombra y verso
morir desgarrados.
Quiero morder tus labios,
rasgar tu espalda,
meterme entre tu aroma
de mañana temprana.
Morder tus lóbulos
llegar al fin de tu alma,
luego prender la luz
y apagar tus ganas,
mientras te susurro un verso
una canción, un mañana.
Después te pondrás mi camisa
y volaras por la cama,
te volveré a desvestir
y jugaré con tus aguas,
me filtraré entre tus versos
para delinear la calma,
y así hasta morir
o hasta que nos detenga el alba.

divendres, 27 de desembre de 2013

Herz un Mund un Tat un Leben. Cantata BWV 147. J.S Bach

Avui us proposo una cantata sencera de J.S.Bach.

Toca els Amsterdam Baroque Orquestra, i el Amsterdam Baroque Cor.
Dirigueix Ton Koopman. 
Soprano - Lisa Larsson
Contralt- Elisabeth von Magnus
Tenor - Lothar Odinius
Baix - Klaus Mertens

Herz und Mund und Tat und Leben (Heart and Mouth and Deed and Life), BWV 147:
1. Coral: Herz und Mund und Tat und Leben (1. of BWV 147)
2. Aria: Schäme dich, o Seele nicht (3.)
3. Aria: Hilf, Jesu, hilf, dass ich auch dich bekenne (7.)
4. Aria: Bereite dir, Jesu, noch heute die Bahn (5.)
5. Aria: Laß mich der Rufer Stimme hören (9.)
6. Coral: Dein Wort laß mich bekennen

dimecres, 25 de desembre de 2013

Es Ist Ein Ros Entsprungen. Praetorius.



Es ist ein Ros' entsprungen
Aus einer Wurzel zart.
Wie uns die Alten sungen,
Aus Jesse kam die Art
Und hat ein Blümlein bracht,
Mitten im kalten Winter,
Wohl zu der halben Nacht.

Das Blümelein so kleine,
Das duftet uns so süss;
Mit seinem hellen Scheine
Vertreibts die Finsternis:
Wahr’ Mensch und wahrer Gott,
Hilft uns aus allen leiden
Rettet von Sünd und Tod.


D'una tendra branca
Ha brollat una rosa.
Com ens cantaven els vells,
De Jesús procedia el llinatge.
En mig del fred hivern,
Ens ha portat una petita flor,
Tot just a mitjanit.
 
La flor és tan petita,
I és tan dolça la seva olor,
Amb la seva clara resplendor
Allunya la foscor.
Home i Déu vertader,
Allibera'ns de totes les penes,
I salva'ns del pecat i de la mort

dilluns, 23 de desembre de 2013

Lo sant Àngel custodi. Jacint Verdaguer

Bon Àngel, vas o véns? 
Ton vol a on s'endreça? 
Puges a ton atzar? 
Baixes a nostra arena?
Si baixes d'alli dalt,
si no una hermosa estrella,
baixa'm un bri de llum,
que mon camí fosqueja!
Si puges cap al cel,
no em deixis sol en terra,
oh! deixa-m'hi volar
damunt tes ales belles.

divendres, 20 de desembre de 2013

Torna Nadal. Miquel Martí i Pol


L'arbre desvetlla sons i el vent escriu 
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua. 
Tot és misteri i claredat extrema. 

Torna Nadal i torna la pregunta. 
¿Proclamarem la pau amb les paraules 
mentre amb el gest afavorim la guerra?

dimecres, 18 de desembre de 2013

Tom & Jerry. Scott Bradley

Banda sonora dels dibuixos animats, composta per Scott Bradley a la dècada dels 40 i 50 del segle passat, arranjada per Peter Morris i John Wilson.
No em negareu que us posa de molt bon rollo! Toca la John Wilson Orquestra.

dilluns, 16 de desembre de 2013

Pur ti miro. Claudio Monteverdi

Canten Nuria Rial, soprano i Philippe Jaroussky, contratenor, acompanyats pel grup l'Arpeggiata, que dirigueix Christina Pluhar.

divendres, 13 de desembre de 2013

Salveu-me els ulls. Miquel Martí i Pol

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada. 
"


Miquel Martí i Pol

Avui és Santa Llúcia.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Peregrino. Luís Cernuda


¿Volver? Vuelva el que tenga, 
Tras largos años, tras un largo viaje, 
Cansancio del camino y la codicia 
De su tierra, su casa, sus amigos, 
Del amor que al regreso fiel le espere. 

Mas, ¿tú? ¿Volver? Regresar no piensas, 
Sino seguir libre adelante, 
Disponible por siempre, mozo o viejo, 
Sin hijo que te busque, como a Ulises, 
Sin Ítaca que aguarde y sin Penélope. 

Sigue, sigue adelante y no regreses, 
Fiel hasta el fin del camino y tu vida, 
No eches de menos un destino más fácil, 
Tus pies sobre la tierra antes no hollada, 
Tus ojos frente a lo antes nunca visto.

dilluns, 9 de desembre de 2013

divendres, 6 de desembre de 2013

I la mare mira al cel. Joana Raspall

- Mare, què vol dir, Nadal?
(A la boca, ni una engruna...)
- Mare, què vol dir, la pau?
(A l'entorn, tot foc i runa...)
- Mare, on són els homes bons?
(Es barallen com les feres...)
- Mare, per què no respons?
(Prou paraules mentideres!)

I la mare mira al cel
(bombarders en lloc d'Estel)
tot cercant la llum més alta.
Li fa un bes a cada galta
i, voltats de tant de mal,
fill i mare són Nadal.



Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any.


Dimecres va morir Joana Raspall, als 100 anys. Descansi en pau.

dilluns, 2 de desembre de 2013

Can you feel the love tonight? Elton John

Aquesta delícia de cançó forma part de la pel·licula The Lion King. Perdoneu perquè el video-clip és infumable. Intenteu escoltar simplement la cançó, perquè el muntatge és de jutjat de guàrdia!

divendres, 29 de novembre de 2013

A Matilde. Josep Soler.



Aquests dies se n'ha sentit parlar molt, d'en Josep Soler, que ha rebutjat la medalla d'or en el mèrit de les belles arts, que atorga el ministeri de cultura. 
M'enorgulleix dir que he estudiat al conservatori de Badalona, sent ell director. És una persona coherent, íntegra, un vell savi rondinaire i pessimista, un gran compositor i una molt bona persona. Una gent com cal, vaja, i aquest gest el trobo totalment coherent amb el que ens va ensenyar, i no només musicalment. 
Estic, doncs, molt contenta per ell, i pel gest. I m'agrada veure que continuo aprenent d'ell, com quan era estudiant.
No és una música a priori molt fàcil d'escoltar, però deixeu que us entri suaument, tanqueu els ulls, no espereu res i rebeu la música. Us sorprendrà.

dimecres, 27 de novembre de 2013

Jo sóc l'altra. Maria-Mercè Marçal.

Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se'm revolta,
que expulso lluny i em torna

feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec. Sóc l'altra.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Donde habite el olvido. Luís Cernuda


Donde habite el olvido, 
En los vastos jardines sin aurora; 
Donde yo sólo sea 
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas 
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios. 

Donde mi nombre deje 
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos, 
Donde el deseo no exista. 

En esa gran región donde el amor, ángel terrible, 
No esconda como acero 
En mi pecho su ala, 
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento. 

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya, 
Sometiendo a otra vida su vida, 
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente. 

Donde penas y dichas no sean más que nombres, 
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo; 
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo, 
Disuelto en niebla, ausencia, 
Ausencia leve como carne de niño. 

Allá, allá lejos; 
Donde habite el olvido.

dilluns, 18 de novembre de 2013

Torna't a tu. Narcís Comadira

Torna't a tu. Et trobaràs
la terra devastada,
però no desesperis.
Entre les runes,

hi nien els records,
la selva immarcescible.

Podràs talar, esbancar,
sembrar, collir, viure-hi
talment com un robinson,
senyor de la teva illa.
Tot vaporós, però.
Vida falsa? Vida real?

Torna't a tu. Estima't
la terra devastada
que ha fet els teus records
i bona encara
per confegir-ne més.
Acepta i canta.


dimecres, 13 de novembre de 2013

dilluns, 11 de novembre de 2013

Ara Mateix. Miquel Martí i Pol


Ara mateix enfilo aquesta agulla 
amb el fil d'un propòsit que no dic 
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis 
que anunciaven taumaturgs insignes 
no s'ha complert i els anys passen de pressa. 
De res a poc, i sempre amb vent de cara, 
quin llarg camí d'angoixa i de silencis. 
I som on som; més val saber-ho i dir-ho 
i assentar els peus en terra i proclamar-nos 
hereus d'un temps de dubtes i renúncies 
en què els sorolls ofeguen les paraules 
i amb molts miralls mig estrafem la vida. 
De res no els val l'enyor o la complanta, 
ni el toc de displicent malenconia 
que ens posem per jersei o per corbata 
quan sortim al carrer. Tenim a penes 
el que tenim i prou: l'espai d'història 
concreta que ens pertoca i un minúscul 
territori per viure-la. Posem-nos 
dempeus altra vegada i que se senti 
la veu de tots, solemnement i clara. 
Cridem qui som i que tothom ho escolti. 
I, en acabat, que cadascú es vesteixi 
com bonament li plagui, i via fora, 
que tot està per fer i tot és possible


(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits

divendres, 8 de novembre de 2013

Detente un punto, pensamiento inquieto.

—Detente un punto, pensamiento inquieto;
la victoria te espera,
el amor y la gloria te sonríen.
¿Nada de esto te halaga ni encadena?
—Dejadme solo y olvidado y libre;
quiero errante vagar en las tinieblas;
mi ilusión más querida
sólo allí dulce y sin rubor me besa.

dimecres, 6 de novembre de 2013

Dime cómo nacisteis. Luís Cernuda.


Diré cómo nacisteis, placeres prohibidos, 
Como nace un deseo sobre torres de espanto, 
Amenazadores barrotes, hiel descolorida, 
Noche petrificada a fuerza de puños, 
Ante todos, incluso el más rebelde, 
Apto solamente en la vida sin muros. 

Corazas infranqueables, lanzas o puñales, 
Todo es bueno si deforma un cuerpo; 
Tu deseo es beber esas hojas lascivas 
O dormir en esa agua acariciadora. 
No importa; 
Ya declaran tu espíritu impuro. 

No importa la pureza, los dones que un destino 
Levantó hacia las aves con manos imperecederas; 
No importa la juventud, sueño más que hombre, 
La sonrisa tan noble, playa de seda bajo la tempestad 
De un régimen caído. 

Placeres prohibidos, planetas terrenales, 
Miembros de mármol con sabor de estío, 
Jugo de esponjas abandonadas por el mar, 
Flores de hierro, resonantes como el pecho de un hombre. 

Soledades altivas, coronas derribadas, 
Libertades memorables, manto de juventudes; 
Quien insulta esos frutos, tinieblas en la lengua, 
Es vil como un rey, como sombra de rey 
Arrastrándose a los pies de la tierra 
Para conseguir un trozo de vida. 

No sabía los límites impuestos, 
Límites de metal o papel, 
Ya que el azar le hizo abrir los ojos bajo una luz tan alta, 
Adonde no llegan realidades vacías, 
Leyes hediondas, códigos, ratas de paisajes derruidos. 

Extender entonces una mano 
Es hallar una montaña que prohíbe, 
Un bosque impenetrable que niega, 
Un mar que traga adolescentes rebeldes. 

Pero si la ira, el ultraje, el oprobio y la muerte, 
Ávidos dientes sin carne todavía, 
Amenazan abriendo sus torrentes, 
De otro lado vosotros, placeres prohibidos, 
Bronce de orgullo, blasfemia que nada precipita, 
Tendéis en una mano el misterio. 
Sabor que ninguna amargura corrompe, 
Cielos, cielos relampagueantes que aniquilan. 

Abajo, estatuas anónimas, 
Sombras de sombras, miseria, preceptos de niebla; 
Una chispa de aquellos placeres 
Brilla en la hora vengativa. 
Su fulgor puede destruir vuestro mundo.



Ahir es van complir els cinquanta anys de la mort de Luís Cernuda 

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Cuestiones fúnebres.


¿Quién regará mis huesos con su llanto?
¿Quién tocará mi pelo, seco y rubio?
¿ Quién irá a ver caer las paletadas
sobre mi caja de tercera?
¿Quién de vosotros cantará mis líneas?
¿Quién por la noche me arderá una vela?
Quién pudiera saber con adelanto,
quién coserá mis senos entre tanto.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

liebestraum no.3. F. Liszt


Aquesta obra ja us la vaig posar fa un temps, però aquí podeu seguir la partitura, i escoltar Baremboin tocant-ho.

divendres, 18 d’octubre de 2013

Pie Jesu. (del Requiem) Fauré

Ja ho sabeu, que sóc una big fan del contratenor Philippe Jaroussky. Aquí canta acompanyat de l'Oichestre de Paris, amb Paavo Jarvi a la direcció.

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Sonata nº 26 en Mi b, Major, op. 81. "els Adéus". L.V. Beethoven


Interpretada per Claudio Arrau. Piano Sonata No. 26 in E flat major, Op. 81a "Les Adieux" I. Das Lebewohl: Adagio - Allegro II. Abwesenheit: Andante espressivo III. Das Wiedersehn: Vivacissimamente

divendres, 11 d’octubre de 2013

A las estrellas. Gertrudis Gómez de Avellaneda


Reina el silencia: fúlgidas en tanto,
luces de amor, purísimas estrellas,
de la noche feliz lámparas bellas,
Bordais con oro su enlutado manto.


El placer duerme y vela mi quebranto,
y rompen el silencio mis querellas,
volviendo el eco, unísono con ellas,
de aves nocturnas el siniesrto canto.


Estrellas, cuya luz modesta y pura,
del mar duplica el azulado espejo,
si a compasión os mueve la amargura.


Del intenso penar, por que me quejo,
¿Cómo para aclarar mi noche oscura
no teneis ¡ay! ni un pálido reflejo?

(1841)

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Ombra mai fu. (Serse) Haendel.



Celebèrrima ària de l'òpera de Haendel, cantada esplèndidament per Philippe Jaroussky, de qui us poso també una etiqueta, doncs m'agrada tant que poso moltíssimes audicions d'ell.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Recital

Avui, enlloc de posar-vos una poesia o una audició, us convido a assistir al recital en el que participaré avui al vespre, a Mataró, a les 20.00 h.
Els meus dos amors, música i poesia, en un sol esdeveniment.
Serà a l'Aula Magna de l'acadèmia Triangle, al carrer Sant Josep Oriol, nº 21, de Mataró.
L'entrada és lliure.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Concert per a Violí i orquestra en Mi menor op. 64 Mendelssohn


I: Allegro appassionato (0:01)
II: Andante (13:20)
IIIAllegreto non troppo-- Allegro molto vivace (20:52)
 Hilary Hahn, amb la Orquestra simfònica de la ràdio de Frankfurt, dirigits per Paavo Jarvi. És un concert a Corea, el Juny de 2012.

dilluns, 30 de setembre de 2013

Poema canción de unas perdices que le enviaron vivas. Florencia Pinar



Destas aves su nación
  Es cantar con alegría,
Y de vellas en prisión
Siento yo grave pasion,
Sin sentir nadie la mía.
Ellas lloran que se vieron
Sin temor de ser cativas,
Y a quien eran más esquivas
Esos mismos las prendieron:
Sus nombres mi vida son
Que va perdiendo alegría,
Y de vellas en prision
Siento yo grave pasion,
Sin sentir nadie la mía

Florencia Pinar (1470-1530) Fou una poeta de la cort d'Isabel la Catòlica. Aquesta poesia, inclosa en el cancionero de Hernando del Castillo, fou considerada escandalosa en aquella època.

divendres, 27 de setembre de 2013

Haiku. Chiyo-ni

El agua se cristaliza
Las luciérnagas se apagan
Nada existe



Chiyo-ni (1703-1775)fou una monja budista i poeta japonesa del període Edo. Aquest Haiku el va escriure poc abans de morir

dilluns, 23 de setembre de 2013

El teu cos riu i riu. Maria Mercè Marçal



El teu cos riu i riu,
esbojarrat a voltes,
d'altres maliciosa-
ment, per sota el nas.
D'altres només ensenya
una mica les dents
—d'un blanc enriolat—
entre llavis de festa
vermella. Adesiara
sols juga a riure, fins
que arriba el foc, i atia
tots els cavalls i se
t'enduen per camins
mai no fressats i els meus
dits cullen la rialla
desbridada i oberta.

I fins quan tens els ulls
mossegats per la pena
el teu cos riu i riu.



(Aquest poema ha estat musicat per Enric Hernàez, aquí el teniu cantat per Marga Bufí)

dimecres, 18 de setembre de 2013

E lucevan le stellle (Tosca) Puccinni.


I brillaven els estels,
i la terra sadollava d'olors...
s'obrí la porta del jardí i un pas va sacsejar la sorra ...
Va entrar, fragant, va caure als meus braços ...
Oh! dolços petons i carícies suaus,
mentre que amb tremolor tregué els vels dels seus trets encantadors!
Desaparegut per sempre el meu somni d'amor ...
El temps ha fugit I em moro de la desesperació!
I mai he estimat tant la vida!


No és pas la pimera vegada que us proposo aquesta audició. Fa temps us la vaig posar, cantada però per l'altre gran, Pavarotti. Aquí és Placido Domingo.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Amor a Primera vista. Wislawa Szymborska

Ambos están convencidos
de que los ha unido un sentimiento repentino.
Es hermosa esa seguridad,
pero la inseguridad es más hermosa.

Imaginan que como antes no se conocían
no había sucedido nada entre ellos.
Pero ¿qué decir de las calles, las escaleras, los pasillos
en los que have tiempo podrían haberse cruzado?

Me gustaría preguntarles
si no recuerdan
–quizá un encuentro frente a drente
alguna vez en una puerta giratoria,
o algún "lo siento"
o el sonido de "se ha equivocado" en el teléfono–,
pero conozco su respuesta.
No recuerdan.

Se sorprenderían
de saber que ya hace mucho tiempo
que la casualidad juega con ellos

una casualidad no del todo preparada
para convertirse en su destino,
que los acercaba y alejaba,
que se interponía en su camino
y que  conteniendo la risa
se apartaba a un lado

Hubo signos, señales,
pero qué hacer si no eran comprensibles,
¿No habrá revoloteado 
una hoja de un hombro a otro
hace tres años
o incluso el último martes?

Hubo algo perdido y encontrado.
Quién sabe si no alguna pelota
en los matorrales de la infancia.

Hubo picaportes y timbres,
en los que un tacto
se sobrepuso a otro tacto.
Maletas, una junto a otra, en una consigna.
Quizá una cierta noche el mismo sueño
desaparecido inmediatamente después del despertar.

Todo principio
no es más que una continuación,
y el libro de los acontecimientos
se encuentra siempre abierto por la mitad.

Wislawa Szymborska, (premi nobel de literatura 1996)

Traducció del polonès de David Carrión Sánchez i Abel A. Murcia Soriano)

dimecres, 11 de setembre de 2013

Assumiràs la veu d'un poble. Vicent Andrés Estellés


Assumiràs  la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

dilluns, 9 de setembre de 2013

No ens fareu callar. Al Mayurqa



Escalfant motors per la diada, dedico aquesta cançó a la lluita dels mallorquins.
No ens fareu callar, caureu com fruita madura... la història vos jutjarà.
(per saber què passa a Mallorca, cliqueu aquí.)

divendres, 6 de setembre de 2013

El dubte


El dubte i el desig
empenyent-me
cap a tu.
Fràgil desig incert.
La teva presència,
la fugida
i l'esperança
del que no dius
i sento a la pell.
Véns i te'n vas
com el llenguatge
de les ones.

REMEI MARGARIT

dilluns, 2 de setembre de 2013

No tot és desar somnis pels calaixos... Miquel Martí i Pol


No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
.
Serem allò que vulguem ser.
.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.
.
*
Miquel Martí i Pol
*
Dedico aquesta entrada a tots i totes els que demà començarem de nou.
Que no ens manqui mai la il·lusió pel que fem.

divendres, 26 de juliol de 2013

Mallorca. Mateu Bertran. (10 anys)

Dia que avui comença
anterior ja s'ha acabat
es rumoreja d'un viatge
que altres vegades ja havíem traçat.

L'estiu escalfa les platges
l'aigua els dóna salat
les ones xoquen amb força
contra les roques de forma tallant.

A part del platges i roques
també hi ha pobles petits
que viuen de l'agricultura
o bé de venda d'objectes petits. 

Potser que no enteneu l'enigma,
o no heu anat a aquell paradís,
jo estic parlant de la vella Mallorca,
que a qualsevol pot fer-li feliç.

I cada any quan l'estiu la besa
amb el seu càlid gran petó
jo me'n hi vaig amb cara d'ànsia
per poder rebre la seva escalfor.



Aquesta poesia la va escriure el Mateu, el meu fill de 10 anys, el dia que marxava cap a Mallorca de vacances. 
Malgrat ja havia "tancat per vacances" el blog, faig un petit postre. Ara ja sí, però, amb aquesta poesia acomiado aquest blog, fins el proper setembre. 
Que tingueu unes bones vacances, plenes de poesia i de música.

dimecres, 17 de juliol de 2013

XXIV (Del llibre de Sinera) Salvador Espriu


XXIV
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
             he mirat aquesta terra,
             he mirat aquesta terra. 




 Ara que molts comencen vacances i alguns aprofitarem per visitar aquesta terra, o algunes altres, us deixo amb aquesta poesia de Salvador Espriu, musicada per Raimon.
Aquest Blog farà vacances fins el proper setembre.
Que tingueu unes bones i profitoses vacances.

divendres, 12 de juliol de 2013

Santa Susanna. Joan Puigdefàbregas

Vora el serrat s'estén el verdoral.
L'horta reviu uns apis en fileres.
L'aigua els recús. Sota un cel de creueres
la vida empeny. Això és una moral.

Llegir l'endreça dels nivells freàtics
i a mans regar l'olor de tomaqueres.
Seguir pel rest de pèsols en creueres,
de quatre mans i fent cercles erràtics.

Sempre és així: La més clara bellesa
neix als fondals, amb flors de podridura.
On la vida es despulla l'aigua és impura,
pou de fems al pla de la puresa.

dilluns, 8 de juliol de 2013

Rima LI. Gustavo Adolfo Becquer


RIMA LI
De lo poco de vida que me resta
diera con gusto los mejores años,
por saber lo que a otros
de mí has hablado.
Y esta vida mortal... y de la eterna
lo que me toque, si me toca algo,
por saber lo que a solas
de mí has pensado.

divendres, 5 de juliol de 2013

Menuda. Joan Manuel Serrat

Us deixo dues versions de la mateixa cançó. La primera, cantada per la gran Sílvia Perez Cruz
La segona, cantada pel propi autor.
 

dimecres, 3 de juliol de 2013

Per sempre no és pas lluny. Francesc Garriga Barata

Per sempre no és pas lluny.
per sempre és ara. 
el que és lluny és tornar.


(del llibre "tornar és lluny", premi Carles Riba 2012)

divendres, 28 de juny de 2013

dimecres, 26 de juny de 2013

Fragments de "Auguries of Innocence". William Blake



"To See a World..."

To see a World in a Grain of Sand
And a Heaven in a Wild Flower,
Hold Infinity in the palm of your hand 
And Eternity in an hour.

A Robin Redbreast in a Cage
Puts all Heaven in a Rage.
A dove house fill’d with doves and pigeons
Shudders Hell thro’ all its regions.
A Dog starv’d at his Master’s Gate
Predicts the ruin of the State.
A Horse misus’d upon the Road
Calls to Heaven for Human blood.
Each outcry of the hunted Hare
A fiber from the Brain does tear.

He who shall train the Horse to War
Shall never pass the Polar Bar.
The Beggar’s Dog and Widow’s Cat,
Feed them and thou wilt grow fat.
The Gnat that sings his Summer song 
Poison gets from Slander’s tongue.
The poison of the Snake and Newt
Is the sweat of Envy’s Foot.

A truth that’s told with bad intent
Beats all the Lies you can invent.
It is right it should be so;
Man was made for Joy and Woe;
And when this we rightly know
Thro’ the World we safely go.

Every Night and every Morn
Some to Misery are Born.
Every Morn and every Night
Some are Born to sweet delight.
Some are Born to sweet delight,
Some are Born to Endless Night.

Perdoneu que no us el tradueixi, aquest cop, però penso que s'entén força bé, oi?

dilluns, 24 de juny de 2013

Une petite Cantate. Barbara



Demà farà vint-i-dos anys que va morir en Bartolo.
Aquesta cançó la va escriure la cantant Barbara, per dedicar-la a la seva amiga, Liliane Benelli, Pianista, amb la qual havia composat dues cançons, i que, com el benvolgut Bartolo, va morir d'accident.
Quan l'escoltava pensava que aquella noia, que va morir l'any 65, viu encara en el record d'aquesta cançó. Com el Bartolo viu encara en el record dels que el vam estimar.
I és que hi ha penes que no caduquen mai.
Aquí teniu una versió sense subtitular, perquè la que està subtitulada no es deixa inserir. Si la voleu amb subtítols, simplement cliqueu aquí.

dimecres, 19 de juny de 2013

Y los ojos prometen. Jorge Guillén


Y los ojos prometen
mientras la boca aguarda.
Favorables, sonríen.
¡Cómo íntima, callada!


Henos aquí. Tan próximos.
¡Qué oscura es nuestra voz!
La carne expresa más.
Somos nuestra expresión.


De una vez paraíso,
con mi ansiedad completo.
La piel reveladora
se tiende al embeleso.


¡Todo en un sólo ardor
se iguala! Simultáneos
apremios me conducen
por círculos de rapto.


Pero más, más ternura
trae la caricia. Lentas,
las manos se demoran,
vuelven, también contemplan.

dilluns, 17 de juny de 2013

Seguidilla.(Tres danses per a oboè, arpa i cordes). Frank Martin.



Toquen Ramon Ortega Quero, a l'oboè, Mannon Pierrehumbert, a l'arpa, i l'Ensemble Symphonique Neuchatel, dirigits per Alexander Mayer, en un enregistrament de dia 26 de Gener de 2013.

dimecres, 12 de juny de 2013

Der Abschied. Del Cant de la terra. Mahler



Una orquestra de cambra, liderada per la violinista Janine Jansen, acompanya la mezzo Christianne Stotijn.
És una interpretació que van fer al festival de música de cambra d'Utrecht, el desembre de 2012.

dilluns, 10 de juny de 2013

Verbo/Calima/Utopía. Miguel Veyrat.

Como el agua de la piedra
 brota si el verbo la golpea
 en el tránsito del rayo:
 Como va contando luego
 cuanto a su paso inunda
 sacia penetra preña
 y nos libra de la muerte:
 Así dura en nosotros —late
 mana fluye nombra,
 vive alumbra iluminando
 la poesía adentro más adentro
 que nuestra propia vida:
 Siempre imposible de alcanzar
 cuando en niebla se evapora.
(Sheherezade, Las Mil y Una Noches) ©Miguel Veyrat, “Instrucciones para amanecer” (“Al maestro de música”) Calima 2005

dimecres, 5 de juny de 2013

Duermes. Mi mano toca sueño. Duermes… Jorge Guillén



Duermes. Mi mano toca sueño. Duermes.
Gozo de tu inocencia confiada,
de tu implícita forma en esa noche
que hace tan suya con amor la mano.

Te siento dormir sin verte,
serenísima, sagrada,
nunca imagen de la muerte,
y oponiéndote a la nada
triunfar como piedra inerte.

La delicada masa de tu sueño
se espesa junto a mí, sin paz nocturna,
que así convive con la invulnerable,
cuyo retorno al despertar es siempre
la súbita inmersión en nuestra dicha.

Sumido en un calor de dos, el sueño
relaja su clausura, casi abierta
dulcemente hacia el día aún isleño.
Calor, amor.
La historia tras la puerta.


divendres, 31 de maig de 2013

Carta lírica a otra mujer. Alfonsina Storni


Vuestro nombre no sé, ni vuestro rostro
conozco yo, y os imagino blanca,
débil como los brotes iniciales,
pequeña, dulce... Ya ni sé... Divina.
En vuestros ojos, placidez de lago
que se abandona al sol y dulcemente
le absorbe su oro mientras todo calla.

Y vuestras manos, finas, como aqueste
dolor, el mío, que se alarga, se alarga,
y luego se me muere y se concluye,
así como lo veis, en algún verso.

¡Ah!, ¿sois así? Decidme si en la boca
tenéis un rumoroso colmenero,
si las orejas vuestras son a modo
de pétalos de rosas ahuecadas.....
Decidme si lloráis, humildemente,
mirando las estrellas tan lejanas,
y si en las manos tibias se os aduermen
palomas blancas y canarios de oro.
Porque todo éso y más vois sois, sin duda,
vos, que tenéis el hombre que adoraba
entre las manos dulces, vos la bella
que habéis matado, sin saberlo acaso,
toda esperanza en mí... Vos su criatura.
Porque él es todo vuestro: Cuerpo y alma
estáis gustando del amor secreto
que guarde silencioso.....Dios lo sabe
por qué yo no alcanzo a penetrarlo.
Os lo confieso que una vez estuvo
tan cerca de mi brazo, que al extenderlo
acaso mía aquella dicha vuestra
me fuera ahora......¡Sí!, acaso mía......
Mas ved, estaba el alma tan gastada
que el brazo mío no alcanzó a extenderse,
¿Comprendéis bien ahora? Ahora, en vuestros brazos
él se adormece y le decís palabras
pequeñas y menudas que semejan
pétalos volanderos y muy blancos.
Acaso un niño rubio vendrá luego
a copiar en los ojos inocentes
los ojos vuestros y los de él unidos
en un espejo azul y cristalino.......
¡Oh, ceñidle la frente! ¡Era tan amplia!
¡Arrancaban tan firmes los cabellos
a grandes ondas, que al tenerla cerca
no hiciera yo otra cosa que ceñirla!
Luego, dejad que en vuestras manos vaguen
los labios suyos; él me dijo un día
que nada era tan dulce al alma suya
como besar las femeninas manos....
Y acaso alguna vez, yo, la que anduve
vagando por fuera de la vida
- cómo aquellos filósofos mendigos
que van a las ventanas señoriales
a mirar sin envidia toda fiesta-
me allegué humildemente a vuestro lado
y con palabras quedas, susurrantes,
os pida vuestras manos un momento
para besarlas yo, como él las besa.....

Y al descubrirlas lenta, lentamente,
vaya pensando, aquí se aposentaron
¿cuánto tiempo, sus labios, cuánto tiempo
en las divinas manos que son las suyas?

¡Oh, qué amargo deleite, este deleite
de buscar huellas suyas y seguirlas,
sobre las manos vuestras tan sedosas,
tan finas, con sus venas tan azules!

¡Oh, que nada podría, ni ser suya,
ni dominarle el alma, ni tenerlo,
rendido aquí a mis pies, recompensarme
este horrible deleite de hacer mío
un inefable, pasionado rastro.
Y allí en vos misma, sí, pues sóis barrera,
barrera ardiente, viva, que al tocarla
ya me remueve este cansancio amargo,
este silencio de alma en que me escudo
este dolor mortal en que me abismo,
esta inmovilidad del sentimiento
que sólo salta, bruscamente, cuando
nada es posible!