Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 17 de desembre de 2018

black to black. Amy Winehouse


Una versió diferent del que ja comença a ser un clàssic. Quina pena, quant talent perdut per culpa de les drogues!

dimecres, 12 de desembre de 2018

Miserere mei, Deus. Allegri. Mozart



Canta el Tenebrae Choir, dirigit per

La partitura d'aquesta peça, del compositor Gregorio Allegri, va ser propietat del Cor de la Capella Sixtina. S'interpretava en l'ofici de Dimecres Sant, i els músics tenien prohibit fer-ne còpies o interpretar-la fora d'aquell dia, sota pena d'excomunió. 
Un jove W.A. Mozart, de camí a Bologna, va assistir a l'ofici de tenebres, va escoltar aquesta música i després, de memòria, la va transcriure. Així és com aquesta gloriosa obra d'art musical va escapar primer del Vaticà i la reialesa selecta.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Paraules a Maria. Josep Maria Llompart

La veritat, Maria, és que ben clares 
vegades pens en tu. La voladissa
només d'una libèl·lula, un tendríssim 
matí de juliol, tal volta una aura, 
un lleu batec de fulles somnolentes
o per ventura l'ala de tristesa 
que en una nit ben estrellada em toca 
adesiara els polsos com si fossin 
els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa 
suaument adolorits, et fan presència. 
Llavores –ja t'ho he dit, poques vegades–
véns cap a mi, tan nul·la i petitona 
com te n'anares buit enllà, repòs 
enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta, 
si avui jo, el teu germà, goso inventar-te,
no és per fer-te el poema que caldria. 
Posats a ésser sincers hauré de dir-te 
que m'importes ben poc, que fins i tot 
en la trista infantesa que qui sigui 
–tal volta Déu– volgué que fos la meva 
vaig sentir cap a tu un lentíssim odi, 
un odi mansuet, com de per riure,
flonjo com les greixors que em turmentaven 
de cap a peus el cos i una ombra grisa 
em pintaven al rostre pacient, 
corbat i humil com el dels idiotes. 
(He de dir-te, Maria, que els de casa, 
com que són prou correctes i fins cultes, 
se n'amagaven, compassius, del fàstic 
que jo els devia fer i, misteriosos, 
només deixaven en el vent a lloure,
com una violenta papallona, 
la paraula a mig dir, xiuxiuejada, 
la paraula roent que era el meu signe: 
"endocrinologia"... Bé, perdona, 
t'ho diré més senzill: no era aleshores 
més que un pobre tarat i per ventura
és per això que ara faig versos...). Basta. 
Tornem a allò que et deia. Sí, Maria, 
vaig odiar-te entre les pors nocturnes, 
vaig odiar-te en l'òpal dels diumenges 
casolans i dins l'ombra agombolada 
de la nit de difunts, quan tu no eres 
més que una llumeneta tremolosa
damunt l'oli votiu, un ramell tendre 
de crisantems fresquíssims, olorosos,
tot just collits de l'hora, i una tomba
endreçada i polida a on –em deien– 
vindríem un per un a retrobar-te. 
Perquè tu eres la morta, la minúscula 
morta nostra que estaves en el cel,
la nostra morta única, un finíssim 
pretext perquè la mare, a trenc de fosca,
romangués un moment extasiada 
amb l'esguard abocat a la finestra
i de sospirs omplint l'agre silenci 
com qui de flors omple un cistell. Maria, 
fores, de veritat, tan poca cosa!
Quaranta dies, un gemec llarguíssim,
un nom en el paper, una astorada 
agonia petita, sense objecte,
uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta
sense com ni perquè..., oh, morta nostra, 
única morta nostra!, oh tomba intacta 
del dia de Tots Sants, amb sol i joia! 
Després, a poc a poc... ja ho saps, Maria. 
Però deixem això; no són els versos 
que jo et volia fer, no són paraules
feixugues de carícies i pena
les que t'escup al rostre perquè et cremin. 
No entens la meva veu? ¿No sents l'entranya 
que em batega en el crit ple de terrossos, 
d'aritges crudelíssimes, d'innúmers 
desistiments, de glaçadors somriures,
de mala llet, si vols, que en tinc bastanta?
¿No em veus ombres enllà, fent de la meva
cremada soledat la fidelíssima 
gossa dels meus camins, mentre l'esquena 
se'm corba a poc a poc cap a la terra?
I tanmateix, seria bell pensar-te, 
oh germana impossible, fer-te viva, 
donar-te uns ulls per a l'espant i el somni,
un sexe furiós i fecundíssim, 
unes mans per al vol gojós del tacte. 
Tu i jo, petita amor, dins la boscúria, 
infants sentimentals, plens de silenci, 
per caminois de capaltard amb fràgils 
petúnies sensibles i campànules... 
Oh Maria Llompart, jo cant la teva 
mort diminuta, la novella tomba, 
el blanc enterrament, el plor de vidre 
trencadís com un vals; cant per a sempre
les teves ales de paper de seda,
el teu mite feliç, el teu aroma
de sepulcre i colònia, el misteri 
de les flors on tu vius, que s'obren, dures,
violentes al sol com les paraules.

 

Del llibre "Joc de l'amor i de les estacions" (1954)

divendres, 2 de novembre de 2018

In Paradisum Ēriks Ešenvalds




Canta el cor de l'estat de Latvija, dirigueix Maris Sirmais.
Peteris Trasüns a la viola,
Karlis Klotins al cello.


En el dia de difunts, aquesta audició tan especial.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Los besos dados. Vicente Alexandre

La memoria de un hombre está en sus besos,
pero nunca es verdad memoria extinta.
Contar la vida por los besos dados
no es alegre. Pero más triste es darlos sin memoria.
Por lo que un hombre hizo cuenta el tiempo.
Hacer es vivir más, o haber vivido,
o ir a vivir. Quien muere vive, y dura.
Así callado, aún mis labios en los tuyos,
te respiro. 
O sueño en vida o hay vida.
La sospechada vida está en el beso
que vive a solas. 
Sin nosotros, luce.
Somos su sombra. Porque él es cuerpo cuando
ya no estamos.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Els miserables



Avui, dia 1 d'octubre, no puc fer altra cosa que recordar com, fa un any, els ciutadans de Catalunya vam defensar amb els nostres cossos i les nostres mans nues les urnes.

dilluns, 17 de setembre de 2018

dimarts, 11 de setembre de 2018

Onze de setembre. David Jou

Tant com es pugui. Sempre que es pugui. Fins on es pugui.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Malgrat la fatiga, la intimidació i el menyspreu
–les armes usuals dels autoritarismes–,
malgrat les divisions, les confusions i els cofoismes
en què diluïm les nostres raons i les nostres forces.
Per la justícia, per la llibertat, per la democràcia, 
per la paraula nostra i la dels altres,
pels arguments i els vots a favor i en contra,
pel bon govern, pel tracte just, pel futur obert, per la pau amable
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Contra el cansament, contra la claudicació, contra el desànim,
contra la repressió, contra la provocació, contra la mentida,
contra l'ofegament, contra la prevaricació, contra l'arrogància.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tants motius per ser-hi. 
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

David Jou.


dimecres, 5 de setembre de 2018

Festa major de tu. Jordi Sarsanedas

Mil banderes de ginesta 
guarneixen el meu terrat. 
El dissabte ha fet neteja. 
El diumenge campaneja 
dins el cel esbatanat. 

És festa perquè ets bonica, 
i el món, tot sencer, somriu. 
Se sent, qui sap on, música 
d’un envelat d’estiu.

És festa perquè t’estimo 
i em perdo dins els teus ulls 
i, dins els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls 

de gent que riu i que canta 
mentre balla la geganta 
mig princesa, mig pagesa, 
dins un blau de festa encesa, 
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m’estimes. 
Cada balcó té un domàs. 
Poms de clavells a les cimes 
dels plàtans i als campanars.

dilluns, 3 de setembre de 2018

Los amantes. Júlio Cortázar

¿Quién los ve andar por la ciudad
si todos están ciegos?
Ellos se toman de la mano: algo habla
entre sus dedos, lenguas dulces
lamen la húmeda palma, corren por las falanges,
y arriba está la noche llena de ojos.
 
Son los amantes, su isla flota a la deriva
hacia muertes de césped, hacia puertos
que se abren entre sábanas.
Todo se desordena a través de ellos,
todo encuentra su cifra escamoteada;
pero ellos ni siquiera saben
que mientras ruedan en su amarga arena
hay una pausa en la obra de la nada,
el tigre es un jardín que juega.
 
Amanece en los carros de basura,
empiezan a salir los ciegos,
el ministerio abre sus puertas.
Los amantes rendidos se miran y se tocan
una vez más antes de oler el día.
 
Ya están vestidos, ya se van por la calle.
Y es sólo entonces
cuando están muertos, cuando están vestidos,
que la ciudad los recupera hipócrita
y les impone los deberes cotidianos.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Sense Retorn. Anna Pena

Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible



Anna Pena

dilluns, 9 de juliol de 2018

Lluita de Classes. Biel Mesquida


 Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram
d'octavetes trepitjades.   L'horabaixa i els trinxets sense metralletes. 
 Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent
malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l'emblanquinat i a la
mirada. 
 El pare a la feina. La mare a la modista. 
 Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis? 
 Tocaren el timbre. 
 Així de complicat. 
 En obrir la porta m'envestia aquella ona bruna de pell i un calfred
lluent de pluja. 
 Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t'abocaves tot sencer
amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen? 
 Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el
seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls. 
 Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava
els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i
arrissades. 
 No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la
teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s'immobilitzen recíproques
molt de temps.
 Després fugírem... 
 Desembotonava, destrossava la llista d'aquella bata de noi dels
encàrrecs. 
 Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta. 
 Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops. 
 Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua
corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la
teva llargària, s'enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll. 
 I tastava l'obscura fesomia enclavada de besos. 
 Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent
mentre fregaven els pèls de l'entrecuix. 
 El tall rosa de la teva boca engolia els testicles... 
 Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua. 
 La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s'hi enfonsava. 
 La sabonera de la teva saliva esbuca l'esfínter que es nega sense ni
un crit. 
 Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques,
mossegant-les, mentre jo m'agenollava empès i obligat pel teu desfici i
aquest desig d'enfonsar-te dins el bell forat del meu anus. 
 Entabanàvem el temps amb la fortor d'un perfum censurat. 
 El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l'espinada i les
teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura. 
 M'aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit
Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells
quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de
saliva enmig del cul. 
 Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades. 
 Estàvem enmig de la casa. A l'enfront de la porta i els pares que
arribarien potser ara mateix. 
 M'enculares. 
 Un agulló de gust avança intensament i m'hagués pogut morir per
sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la
posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d'esborrar.

dimecres, 20 de juny de 2018

Punto y Raya. Aníbal Nazoa

Entre tu pueblo y el mío,
hay un punto y una raya,
la raya dice «no hay paso»,
el punto, «vía cerrada».
Y así, entre todos los pueblos,
raya y punto, punto y raya,
con tantas rayas y puntos,
el mapa es un telegrama.
Caminando por el mundo,
se ven ríos y montañas,
se ven selvas y desiertos,
pero ni puntos ni rayas.
Porque estas cosas no existen,
sino que fueron forzadas,
para que mi hambre y la tuya
estén siempre separadas

Aníbal Nazoa

La dedico als nens tancats en gàbies per Trump. 



dilluns, 18 de juny de 2018

Swimming. Miquel Ferrà


Rient al bes picant de les frescors,
nua sota el tricot, s’atansa a l’ona.
L’aire marí fa enrera l’albornòs:
ella amb un geste decidit l’hi dóna.
Hurra! L’escuma esflora una corona.
Jugant esquitxa el vent son peu descalç.
I al delitós platxeri s’abandona
son cos elàstic, impregnat de sals.
El verd cristall de l’aigua qui s’esberla
transparenta sa carn com una perla.
Son braç fa en l’ona un vigorós esqueix.
I en sortir de la mar, regalant tota,
en sos membres gentils lluu cada gota
damunt la pell tibant de dona-peix.
De A mig camí (1926) dins Poesies completes (Barcelona, Selecta, 1962)

dimecres, 13 de juny de 2018

El lucevan le stelle. (Tosca) Puccini




I brillaven els estels, i la terra sadollava d'olors...
s'obrí la porta del jardí i un pas va sacsejar la sorra ...
Va entrar, fragant, va caure als meus braços ...
Oh! dolços petons i carícies suaus, mentre que amb tremolor
tregué els vels dels seus trets encantadors!
Desaparegut per sempre el meu somni d'amor ...
El temps ha fugit
I em moro de la desesperació!
I mai he estimat tant la vida!

dilluns, 4 de juny de 2018

Fidelidad. Blas de Otero

Creo en el hombre. He visto
espaldas astilladas a trallazos,
almas cegadas avanzando a brincos
(españas a caballo
del dolor y del hambre). Y he creído.
Creo en la paz. He visto
altas estrellas, llameantes ámbitos
amanecientes, incendiando ríos
hondos, caudal humano
hacia otra luz: he visto y he creído.
Creo en ti, patria. Digo
lo que he visto: relámpagos
de rabia, amor en frío, y un cuchillo
chillando, haciéndose pedazos
de pan: aunque hoy hay sólo sombra, he visto
y he creído.
Blas de Otero
De: “Pido la paz y la palabra” – 1951-1954

dimecres, 23 de maig de 2018

dilluns, 21 de maig de 2018

Més. Marcel Riera.

Costa observar la vida i no ser pessimista. 
Les lleis de l'univers s'esquitllen per les esquerdes
transparents, tobogans de gel que no se sap 
on porten, però sentim el fregadís terrible
de la divinitat enfredorida i falsa
que baixa veloçment, lliscant en el no-res,
i vanament proclama el perdó i la promesa.

Ara mateix ressona l'espetec d'una branca
sota el pes de la eu, com un tret de fusell,
i l'esbart que esverat s'alça es torna un garbuix
marró. Podríem ser dins d'un quadre de Brueghel
però en aquest bosc no hi ha caçadors ni canilla
només la crueltat somorta i abundosa
dels flocs que s'estarrufen en una penitència
pigallada de fulles gelades sobre el sòl
immaculadament blanc. Així, trist i bell
a la vegada, és com sempre m'he imaginat
el purgatori, com un no-res corglaçat,
l'univers impassible a l'espera del joc
definitiu que un dia t'engolirà. També
pot ser que més enllà de la mort tot encaixi:
el patiment perpetu que permeti donar
la raó a la mentida, als pecats contumaços,
al plor que ve de lluny. La felicitat gasta,
solen dir els que no l'han tastada, però
la infelicitat més. Amb un cop d'ull n'hi ha prou
per adonar-se'n: cal sempre més temps, més aire,
més desig, més amor, més vida, més de tot.

Voleia sobre els camps el remordiment blanc,
en remolins concèntrics que sovint defalleixen
per alçar-se de nou i després, de cop, fondre's.
Potser sota les capes superposades qualla,
transparent i gelat, tot allò que es va perdre
i que encara batega, a punt de rebrotar
i empènyer i alenar. Però no és segur: potser.


Marcel Riera

Del poemari "Llum d'Irlanda", Premi Carles Riba 2011, Ed. Proa

dilluns, 14 de maig de 2018

Lástima. Blas de Otero


Cosa de grande maravilla y lástima
que sea aquí tanta flaqueza e
impurezas del ánima, que, siendo la
mano de Dios de suyo tan blanda
y suave, la sienta el ánima aquí tan
grave y contraria.
                                 San Juan de la Cruz

Me haces daño, Señor. Quita tu mano
de encima. Déjame con mi vacío,
déjame. Para abismo, con el mío
tengo bastante. ¡Oh Dios!, si eres humano,
compadécete ya, quita esa mano
de encima. No me sirve. Me da frío
y miedo. Si eres Dios, yo soy tan mío
como tú. Y a soberbio, yo te gano.
Déjame. ¡Si pudiese yo matarte,
como haces tú, como haces tú! Nos coges
con las dos manos, nos ahogas. Matas
no se sabe por qué. Quiero cortarte
las manos. Esas manos que son trojes
del hambre, y de los hombres que arrebatas.
Blas de Otero
De:“Redoble de conciencia”, 1951

dilluns, 7 de maig de 2018

Ciclistes Nocturns. Marcel Riera

By the rising of the moon, by the rising of the moon
Who woulf follow in their footsteps, at the risin' of the moon.
JOHN KEEGAN "LEO" CASEY, 
"The Rising of the Moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna, 
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suaument bona nit, el seu perfil més 
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa

A la volta del cel, sota l'ull desvagat
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables, 
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre, 
amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera 
(de Llum d'Irlanda, premi Carles Riba 2011)

dimecres, 2 de maig de 2018

Im wunderschönen Monat Mai - Dichterlibe Op. 48/1 - Robert Schumann



Thomas Quasthoff i Hélène Grimaud ens ofereixen aquesta delícia de Lied

Im wunderschönen Monat Mai, Als alle Knospen sprangen, Da ist in meinem Herzen Die Liebe aufgegangen. Im wunderschönen Monat Mai, Als alle Vögel sangen, Da hab’ ich ihr gestanden Mein Sehnen und Verlangen.


En el meravellós mes de maig,
quan esclaten totes les poncelles,
llavors, en el meu cor,
sorgí l’amor.

En el meravellós mes de maig,
quan tots els ocells canten,
llavors li vaig confessar
el meu anhel i desig.

divendres, 27 d’abril de 2018

Ave Maria. Schubert- Vivancos



Un arranjament de Bernat Vivancos de la famosa Ave Maria de Schubert, interpretada per l'escolania de Montserrat. 
Per felicitar a totes les Montserrats que correu per aquí, que sou moltes.

dimecres, 11 d’abril de 2018

Niu de Llunes. Damià Huguet


El silenci socarra la llum de cent fanals.
El silenci ho és tot en aquest lloc del moll
on els caixons de fusta escupen salabror
de mil dies i llunes, amb un regust de mort
guanyat des de la terra a cops de ferro i foc.  


Contraban a Cabrera. Les barques enfonsades
a tomb d'alba marina devora Capocorb.
Els estels assassinen el joc de la vesprada.
Fugen els camions per la garriga d'ombres,
perseguits per la flama civil dels reflectors.


Un baf de nicotina dins la tenebra sura.
L'alta remor dels pins encobreix baixes veus.
Garriguers del coratge amb una branca agrenen
les petjades calentes, les ginyes rebuidades
que la pols volen nova, fidels adobadors.  


Errant i extern trànsit per les tavernes buides,
demanant aiguardent del bòtil més comú.
Els quinquers ja no ombregen els darrers escambrins,
ni els barriscs de palangres, ni els jornals de vint hores;
perduts en l'aventura, excrements de la por.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Lúa descolorida. Osvaldo Golijov



Canta Dawn Upshaw, amb l' Atlanta Symphony Orchestra, dirigint Robert Spano.

Aquesta cançó està a la passió segons Sant Marc de Golijov, i té un text de Rosalía de Castro:

Lúa descolorida como cor de ouro pálido, vesme i eu non quixera me vises de tan alto. Ó espaso que recorres, lévame, caladiña, nun teu raio. Astro das almas orfas, lúa descolorida, eu ben sei que n'alumas tristeza cal a miña. Vai contalo ó teu dono, e dille que me leve adonde habita. Mais non lle contes nada, descolorida lúa, pois nin neste nin noutros mundos teréis fertuna. Se sabe onde a morte ten a morada escura, dille que corpo e alma xuntamente me leve adonde non recorden nunca, nin no mundo en que estóu nin nas alturas. Rosalia de Castro

dilluns, 26 de març de 2018

Diumenge de Rams. David Jou



Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l'autoritarisme xipollejant en el ressentiment.
Setmana Santa de debò, doncs:
la dels poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l'odi i que omplen les presons,
que volen l'exclusiva del banc i de la taula, pròdigues en cops, eixorques en solucions.
Setmana Santa de debò, doncs:
no la d'ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons:
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant....Setmana Santa fins al fons.
David Jou Mirabent. 2018

dimecres, 21 de març de 2018

Sovente il sole. Vivaldi



Sovvente il sole Risplende in cielo Più bello e vago Se oscura nube Già l'offusco. E il mar tranquillo Quasi senza onda Talor si scorge, Se ria procella Pria lo turbo.

Sovint el sol llueix al cel més bell i graciós
Si un núvol obscur
ja l'ha ocultat. I el mar tranquil
gairebé sense ones
Es percep
si una tempestat
abans l'ha torbat

Philippe Jaroussky canta aquesta ària de Vivaldi