Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

divendres, 31 de maig de 2013

Carta lírica a otra mujer. Alfonsina Storni


Vuestro nombre no sé, ni vuestro rostro
conozco yo, y os imagino blanca,
débil como los brotes iniciales,
pequeña, dulce... Ya ni sé... Divina.
En vuestros ojos, placidez de lago
que se abandona al sol y dulcemente
le absorbe su oro mientras todo calla.

Y vuestras manos, finas, como aqueste
dolor, el mío, que se alarga, se alarga,
y luego se me muere y se concluye,
así como lo veis, en algún verso.

¡Ah!, ¿sois así? Decidme si en la boca
tenéis un rumoroso colmenero,
si las orejas vuestras son a modo
de pétalos de rosas ahuecadas.....
Decidme si lloráis, humildemente,
mirando las estrellas tan lejanas,
y si en las manos tibias se os aduermen
palomas blancas y canarios de oro.
Porque todo éso y más vois sois, sin duda,
vos, que tenéis el hombre que adoraba
entre las manos dulces, vos la bella
que habéis matado, sin saberlo acaso,
toda esperanza en mí... Vos su criatura.
Porque él es todo vuestro: Cuerpo y alma
estáis gustando del amor secreto
que guarde silencioso.....Dios lo sabe
por qué yo no alcanzo a penetrarlo.
Os lo confieso que una vez estuvo
tan cerca de mi brazo, que al extenderlo
acaso mía aquella dicha vuestra
me fuera ahora......¡Sí!, acaso mía......
Mas ved, estaba el alma tan gastada
que el brazo mío no alcanzó a extenderse,
¿Comprendéis bien ahora? Ahora, en vuestros brazos
él se adormece y le decís palabras
pequeñas y menudas que semejan
pétalos volanderos y muy blancos.
Acaso un niño rubio vendrá luego
a copiar en los ojos inocentes
los ojos vuestros y los de él unidos
en un espejo azul y cristalino.......
¡Oh, ceñidle la frente! ¡Era tan amplia!
¡Arrancaban tan firmes los cabellos
a grandes ondas, que al tenerla cerca
no hiciera yo otra cosa que ceñirla!
Luego, dejad que en vuestras manos vaguen
los labios suyos; él me dijo un día
que nada era tan dulce al alma suya
como besar las femeninas manos....
Y acaso alguna vez, yo, la que anduve
vagando por fuera de la vida
- cómo aquellos filósofos mendigos
que van a las ventanas señoriales
a mirar sin envidia toda fiesta-
me allegué humildemente a vuestro lado
y con palabras quedas, susurrantes,
os pida vuestras manos un momento
para besarlas yo, como él las besa.....

Y al descubrirlas lenta, lentamente,
vaya pensando, aquí se aposentaron
¿cuánto tiempo, sus labios, cuánto tiempo
en las divinas manos que son las suyas?

¡Oh, qué amargo deleite, este deleite
de buscar huellas suyas y seguirlas,
sobre las manos vuestras tan sedosas,
tan finas, con sus venas tan azules!

¡Oh, que nada podría, ni ser suya,
ni dominarle el alma, ni tenerlo,
rendido aquí a mis pies, recompensarme
este horrible deleite de hacer mío
un inefable, pasionado rastro.
Y allí en vos misma, sí, pues sóis barrera,
barrera ardiente, viva, que al tocarla
ya me remueve este cansancio amargo,
este silencio de alma en que me escudo
este dolor mortal en que me abismo,
esta inmovilidad del sentimiento
que sólo salta, bruscamente, cuando
nada es posible!

dimecres, 29 de maig de 2013

La consagració de la primavera. Igor Stravinsky



Aquesta meravella fa avui 100 anys! La seva estrena va provocar un considerable escàndol. M'imagino les senyores enjoiades i amb els abrics de pell, esperant un ballet clàssic amb noies esquàlides amb tutú, i trobant-se amb aquest ballet visceral.
Una de les protestes que més li feien és que era un compositor del futur, massa modern pel gust de l'època. I ell contestava que no vivia en el passat ni en el futur, sinó en el present. En el seu present.
A molta gent, encara ara, aquesta música li sona massa moderna... i fou estrenada fa cent anys!!!
La interpretació és de l'orquestra simfònica de Galicia, dirigint Carlos Kalmar.

Per cert, si voleu veure la feina interessantíssima que feu Sir Simon Rattle amb aquesta obra i uns nois d'ensenyament secundari de Berlin, mireu la pel·lícula  documental "Esto es ritmo".

dilluns, 27 de maig de 2013

divendres, 24 de maig de 2013

Sonata per a oboè i piano (III Temps) Dutilleux


Ahir, a més de morir Moustaki, va morir Dutilleux.
Us deixo el tercer temps de la sonata per a oboè i orquestra. Toca l'oboè, suposo (perquè no queda molt clar) Xiaozheng Cui. El pianista no el sé. 

dimecres, 22 de maig de 2013

Introducció i Rondó Capricioso. Camille Saint-Saëns

Quina de les dues versions us agrada més?
La veritat és que no sé amb quina quedar-me! La primera, amb Tanja Sonc, tocant el violí, i acompanyada per l'orquestra filarmònica d'Eslovènia, dirigides per Keri_Lynn Wilson. La segona, totalment diferent, amb Sun Huang, tocant el violí xinès

dilluns, 20 de maig de 2013

Esos caminos. José Miguel Junco Ezquerra

Si tú te me desangras por las penas
yo me desangraré por la alegría
de modo que según se haga de día
las dos sangres circulen por mis venas.

Después, roce y cariño amalgamados
por los senderos de las esperanzas
allanarán las puntas de las lanzas
y darán lo perdido por ganado.

Así podrás sentir mientras avanzas
un doble corazón enamorado.

divendres, 17 de maig de 2013

La memoria. León Gieco

´

Cançó que ja és tot un himne, i que jo no puc escoltar sense que se m'encongeixi el cor.
"fue cuando callaron las iglesias,
fué cuando el fútbol se lo comió todo..."

dimecres, 15 de maig de 2013

Mataró. Josep Punsola



Si vas néixer de la mar com la petxina,
et voldria de la mar, com la vela blanca,
oblidant-te un xic del fum que et despentina
i amb què el vers que em surt de dins se m’entrebanca.


Sobre el nacre de conquilla endormiscada,
les anyades que t’emboiren t’han gravat 
xemeneies i una roda esbojarrada
on fulgura el crit pompós que et diu: CIUTAT.


Cavallàs de ferro i foc va occir la pau: 
va venir-nos, udolant, de Barcelona.
Va estremir-se esgarrifat, el camí blau
on trenaven placideses sorra i ona...


A gambades, va arribar-nos un progrés
que movia estranyes Febres poble endins;
quan naixia el règim seu, prosaic i obès,
se’ns moria un regne verd, de mar i pins.



El progrés, de tot això, no en feia cas; 
damunt nostre, un peu aurora, un peu ocàs, 
ens cridava: –Vent en popa! Tu, ja marxes! –

Mes jo, que sóc rebel, somniaré;
i, els genolls sobre les cendres, resaré
pels poemes que són morts sota les xarxes.


21 de juny de 1943


Enguany és el centenari del naixement de Josep Punsola, poeta mataroní mort sobtadament l'any 1949, amb molt camí encara per fer.

dilluns, 13 de maig de 2013

Cualquier sistema. Leonard Cohen



Aquest cap de setmana ens ha deixat Constantino Romero, capaç de afegir encara més poesia a les poesies més belles. Us deixo dos exemples. El primer, una poesia de Leonard Cohen.
L'altre, un doblatge seu. El final de Blade Runner.
(bé, de fet, on hauria hagut d'acabar Blade Runner)

Descansi en pau

divendres, 10 de maig de 2013

Zueignung. R.Strauss

Com que no sé pas amb quina versió quedar-me, he decidit posar-vos-en dues, a veure quina us agrada més. La primera és d'Edita Gruberova: La segona és de Jessie Norman, pura passió, amb Kurt Massur dirigint la New York Philharmonic:

dimecres, 8 de maig de 2013

Si te quieren. José Miguel Junco Ezquerra.


Si de veras te quieren, esas cosas se saben,
si en el alma escondida se te nace un rosa
y en los ojos un sueño de paisaje imposible
Si allá adentro compruebas que una alondra te canta
y te sientes tan linda que te vuelves más tierna
y recobras el brillo de tus labios marchitos

Si un instante tan solo se subleva tu risa
y presientes eterna tu presencia en el otro
y parece que el viento te ha besado en el cuello

Al amante que puso en tu cuerpo esa dicha
tú ya nada le debes, él te quiso queriendo,
simplemente recuerda su pasión y su fiebre.

Ese afán de perderse para siempre a tu lado.

José Miguel Junco Ezquerra

dilluns, 6 de maig de 2013

divendres, 3 de maig de 2013

Every breath you take. Police


Quan era adolescent, aquesta cançó m'encantava.
Ara que entenc la lletra, em sembla una mica l'himne dels assetjadors.
Però de tota manera, continua agradant-me.

dimecres, 1 de maig de 2013

La pell de brau (fragment) Salvador Espriu

Nosaltres volem
només,
amb esperança 
humil, 
la plenitud eterna 
de la rosa,
una suprema eternitat 
de flor.

Mentre les cases de la nit
es tanquen, una a una,
i la foscor s'endinsa
cap a les deus
de l'alba,
els nostres ulls aprenen
dels més sensibles dits
de cec
a mirar i saber,
a comprendre
amb lent amor.

...

Salvador Espriu (de La pell de brau)