Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dimecres, 23 de maig de 2018

dilluns, 21 de maig de 2018

Més. Marcel Riera.

Costa observar la vida i no ser pessimista. 
Les lleis de l'univers s'esquitllen per les esquerdes
transparents, tobogans de gel que no se sap 
on porten, però sentim el fregadís terrible
de la divinitat enfredorida i falsa
que baixa veloçment, lliscant en el no-res,
i vanament proclama el perdó i la promesa.

Ara mateix ressona l'espetec d'una branca
sota el pes de la eu, com un tret de fusell,
i l'esbart que esverat s'alça es torna un garbuix
marró. Podríem ser dins d'un quadre de Brueghel
però en aquest bosc no hi ha caçadors ni canilla
només la crueltat somorta i abundosa
dels flocs que s'estarrufen en una penitència
pigallada de fulles gelades sobre el sòl
immaculadament blanc. Així, trist i bell
a la vegada, és com sempre m'he imaginat
el purgatori, com un no-res corglaçat,
l'univers impassible a l'espera del joc
definitiu que un dia t'engolirà. També
pot ser que més enllà de la mort tot encaixi:
el patiment perpetu que permeti donar
la raó a la mentida, als pecats contumaços,
al plor que ve de lluny. La felicitat gasta,
solen dir els que no l'han tastada, però
la infelicitat més. Amb un cop d'ull n'hi ha prou
per adonar-se'n: cal sempre més temps, més aire,
més desig, més amor, més vida, més de tot.

Voleia sobre els camps el remordiment blanc,
en remolins concèntrics que sovint defalleixen
per alçar-se de nou i després, de cop, fondre's.
Potser sota les capes superposades qualla,
transparent i gelat, tot allò que es va perdre
i que encara batega, a punt de rebrotar
i empènyer i alenar. Però no és segur: potser.


Marcel Riera

Del poemari "Llum d'Irlanda", Premi Carles Riba 2011, Ed. Proa

dilluns, 14 de maig de 2018

Lástima. Blas de Otero


Cosa de grande maravilla y lástima
que sea aquí tanta flaqueza e
impurezas del ánima, que, siendo la
mano de Dios de suyo tan blanda
y suave, la sienta el ánima aquí tan
grave y contraria.
                                 San Juan de la Cruz

Me haces daño, Señor. Quita tu mano
de encima. Déjame con mi vacío,
déjame. Para abismo, con el mío
tengo bastante. ¡Oh Dios!, si eres humano,
compadécete ya, quita esa mano
de encima. No me sirve. Me da frío
y miedo. Si eres Dios, yo soy tan mío
como tú. Y a soberbio, yo te gano.
Déjame. ¡Si pudiese yo matarte,
como haces tú, como haces tú! Nos coges
con las dos manos, nos ahogas. Matas
no se sabe por qué. Quiero cortarte
las manos. Esas manos que son trojes
del hambre, y de los hombres que arrebatas.
Blas de Otero
De:“Redoble de conciencia”, 1951

dilluns, 7 de maig de 2018

Ciclistes Nocturns. Marcel Riera

By the rising of the moon, by the rising of the moon
Who woulf follow in their footsteps, at the risin' of the moon.
JOHN KEEGAN "LEO" CASEY, 
"The Rising of the Moon"

Pedalant a les fosques emparat per la lluna, 
passa un ciclista lent que tragina un llumet
que s'encén a mesura que la rodeta sorda
de la dinamo frega la llanta. Toca el timbre
i ens diu suaument bona nit, el seu perfil més 
blau que el tel de la fosca. Se'n va pel caminet
de grava, camps i tanques enllà, i sembla que es fongui
però encara titil·la fent giragonses, cada
vegada més lluny, com una cuca de llum
que se sap de memòria el camí fins a casa

A la volta del cel, sota l'ull desvagat
d'una lluna que no parpelleja, sallant
en escamot dispers, ciclistes gegantins
de noms estrafolaris van fent la seva via
en silenci, embalbits, mentre s'esfilagarsen
fins als confins d'aquell lloc immens que ignorem
on és, amb els seus llums minúsculs, innombrables, 
que algú sap fer girar perquè pampalluguegin,
sense dir cap paraula, sense tocar cap timbre, 
amb pedals invisibles il·luminant la nit.

Marcel Riera 
(de Llum d'Irlanda, premi Carles Riba 2011)

dimecres, 2 de maig de 2018

Im wunderschönen Monat Mai - Dichterlibe Op. 48/1 - Robert Schumann



Thomas Quasthoff i Hélène Grimaud ens ofereixen aquesta delícia de Lied

Im wunderschönen Monat Mai, Als alle Knospen sprangen, Da ist in meinem Herzen Die Liebe aufgegangen. Im wunderschönen Monat Mai, Als alle Vögel sangen, Da hab’ ich ihr gestanden Mein Sehnen und Verlangen.


En el meravellós mes de maig,
quan esclaten totes les poncelles,
llavors, en el meu cor,
sorgí l’amor.

En el meravellós mes de maig,
quan tots els ocells canten,
llavors li vaig confessar
el meu anhel i desig.