Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 28 de desembre de 2015

Brave Man. Will Young



Dedico aquesta cançó a l'Alan, l'adolescent transsexual que es va suïcidar dijous passat, després d'anys de patir assetjament als dos instituts pels quals va passar. 
Cap més Alan, si us plau. 
I a vosaltres, assetjadors, a vosaltres que algun cop heu insultat dient "maricon" "bollera", etc. 
Us desitjo llargs anys amb insomni.

divendres, 25 de desembre de 2015

Tota la llum que tinc és llum que t'espera. David Jou


Tota la llum que tinc és llum que t'espera.
Tot els colors que veig tenen claror que et canta:
braços oberts, roda de llum, tot és a punt,
Nadal és aquí.
S'avançaran les albes, s'escurçaran les nits,
però la Teva llum serà molt més, encara:
una veritat consoladora i clara
en el fosc portal del cor dels oprimits.
                                    David Jou.

dilluns, 21 de desembre de 2015

Hivern. (Concert per a violí) Joan Valent.



Els Mallorquins que hem de viure lluny enyorem no tant els dies lluminosos d'estiu, sinó també els matins boirosos, el fred humit que es cala als ossos, l'olor de fum dels carrers de poble, el mar solitari, els camps gebrats. No sé si el compositor mallorquí Joan Valent ha pensat en tot això, escrivint aquesta delícia. Però sé que amb aquest concert ha fet una foto de la meva enyorança.
Toca el violí Ara Malikian.

dilluns, 14 de desembre de 2015

Rastre breu. Meritxell Cucurella- Jorba


He buscat en la nit al jaç la teva olor
i en quedava un rastre breu
vas marxar ahir però 
ahir sembla ara 
una vida

Meritxell Cucurella-Jorba

dimecres, 9 de desembre de 2015

La caixa negra. Manuel Forcano

He sortit a perfumar el meu cos
de qui m'espera. M'he afaitat bé:
la mandíbula és terreny de bes.
Sóc una diana
que corre cap al dard,
aigua de blau-rajola de piscina
cap al nedador que ha saltat del trampolí.


Si ara fos un avió i m'estavellés,
us encegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.


Manuel Forcano

dimecres, 25 de novembre de 2015

Els records (III) Rosa Leveroni

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Parlo d'un riu Mític i Remorós. Gerard Vergés


Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l'aigua en el record.

dilluns, 16 de novembre de 2015

dilluns, 9 de novembre de 2015

Vendrá la muerte y tendrá tus ojos. Miguel Veyrat.

"Vendrá la muerte y tendrá tus 
ojos”. Y no sabrán los míos
mirar hacia qué norte, 
hacia qué resplandeciente nada

entregar la nueva imagen,
hacia qué pozo.
Cuando la niebla disuelva
mi memoria, miraré
hacia dentro buscando su sentido
a las fronteras, a las llamas
y a las rosas. Yo mismo seré
tu última mirada. Con tus
propios ojos miraré mi muerte.


(el fragment entre cometes és un homenatge a Cesare Pavese, en un dels seus poemes més famosos, publicat a "la terra e la morte" (Einaudi 1945)

dimecres, 4 de novembre de 2015

Se querían. Vicente Alexandre

Se querían.    
Sufrían por la luz, labios azules en la madrugada, 
labios saliendo de la noche dura, labios partidos, 
sangre, )sangre dónde? 
Se querían en un lecho navío, mitad noche, mitad luz. 
    Se querían como las flores a las espinas hondas, 
a esa amorosa gema del amarillo nuevo, 
cuando los rostros giran melancólicamente, 
giralunas que brillan recibiendo aquel beso. 
    Se querían de noche, cuando los perros hondos 
laten bajo la tierra y los valles se estiran 
como lomos arcaicos que se sienten repasados: 
caricia, seda, mano, luna que llega y toca. 
    Se querían de amor entre la madrugada, 
entre las duras piedras cerradas de la noche, 
duras como los cuerpos helados por las horas, 
duras como los besos de diente a diente solo. 
    Se querían de día, playa que va creciendo, 
ondas que por los pies acarician los muslos, 
cuerpos que se levantan de la tierra y flotando... 
Se querían de día, sobre el mar, bajo el cielo. 
    Mediodía perfecto, se querían tan íntimos, 
mar altísimo y joven, intimidad extensa, soledad de lo vivo, 
horizontes remotos ligados como cuerpos en soledad cantando. 
    Amando. Se querían como la luna lúcida, 
como ese mar redondo que se aplica a ese rostro, 
dulce eclipse de agua, mejilla oscurecida, 
donde los peces rojos van y vienen sin música. 
    Día, noche, ponientes, madrugadas, espacios, 
ondas nuevas, antiguas, fugitivas, perpetuas, 
mar o tierra, navío, lecho, pluma, cristal, metal, 
música, labio, silencio, vegetal, mundo, quietud, su forma. 
Se querían, sabedlo

dilluns, 2 de novembre de 2015

Pie Jesu (Requiem) A. Lloyd Webber



M'ha costat molt trobar una audició que em convencés. Aquesta obra preciosa, massa sovint s'interpreta amb un excés de sucre que la fa embafadora. 
Aquesta tampoc em convenç del tot, però és la més correcta de les que he trobat.

Canta la soprano noruega Sissel. 
No sé qui dirigueix l'orquestra, ni quina és l'orquestra o el cor. 
Massa sovint es tracta només de fer lluir la soprano, i els que també estan tocant no importen. 

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Te desnudas igual que si estuvieras sola. Jaime Sabines.

Te desnudas igual que si estuvieras sola 
y de pronto descubres que estás conmigo. 
¡Cómo te quiero entonces 
entre las sábanas y el frío! 

Te pones a flirtearme como a un desconocido 
y yo te hago la corte ceremonioso y tibio. 
Pienso que soy tu esposo 
y que me engañas conmigo. 

¡Y como nos queremos entonces en la risa 
de hallarnos solos en el amor prohibido! 
(Después, cuando pasó, te tengo miedo 
y siento un escalofrío.)



Jaime Sabines

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Lo Fatal. Rubén Darío

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo, 
y más la piedra dura porque esa ya no siente, 
pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo, 
ni mayor pesadumbre que la vida consciente. 

Ser y no saber nada, y ser sin rumbo cierto, 
y el temor de haber sido y un futuro terror... 
Y el espanto seguro de estar mañana muerto, 
y sufrir por la vida y por la sombra y por 

lo que no conocemos y apenas sospechamos, 
y la carne que tienta con sus frescos racimos, 
y la tumba que aguarda con sus fúnebres ramos, 

¡y no saber adónde vamos, 
ni de dónde venimos!...

divendres, 16 d’octubre de 2015

T'estim perquè existeixes. Miquel Àngel Riera

 T'estim perquè existeixes. La més clara
dimensió del meu amor, i la més alta,
es diu tocant-te.
Meravella que sé perquè et delata un cos:
l'esperit és aquí, fet ta pell transcendida.
Ta veu, ta veritat, això que en dèiem ànima
és múscul tot, sang, tendó: no sé entendre la resta.
Just t'estim quan te toc: veu i mirada,
provatures de frec que me serveixen
per sobreviure i prou. El món, la vida
són una cosa: estimar-te és l'altra.
Parpella, porus, tu. Mugró, substància,
borrissol comprovable
lliurat a l'estratègia de signar volums
des dels quals sé com ets i sé estimar-te.
Tocar la teva pell i tot d'una enyorar-te.
Enyorar-te en present, no et pertany la distància.
Ma pell contra ta pell: més que existir, presència.
Sobirana eclosió de la persona, en tu:
amor
verificable en un cos.
T'estim perquè existeixes: ets accessible al tacte.
Existent a la mà:
la puresa total és desxifrar-te. 

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Concert per a dos oboès i baix Continuo. (III temps) Vivaldi



Aquesta audició sembla ser un bis d'un concert. 
Toquen els Zefiro Ensemble, en un concert celebrat a Brescia el 2008
Els dos oboistes solistes són Paolo Grazzi, i Alfredo Bernandini, que també dirigeix.

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Sarabanda sentimental. (3er temps de la simfonia simple) Benjamin Britten



No entenc com, amb els anys que fa que tinc aquest blog, encara no hagi publicat aquesta obra, que és una de les meves favorites de sempre:
El tercer temps de la Simfonia Simple de Britten. Una autèntica delícia. Que a més és una obra de joventut.
Aquí tocat per la Orpheus Chamber Orchestra.

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Retorn a la terra; (VIII) Sebastià Alzamora



No com un arbre, sinó com un home
allargaré el meu cos damunt el teu:
serà una festa com d'illa i de platja,
i també una escomesa de soldats
en campanya per mites llargament
enemics. Una glòria, una ràbia,
el Fill que expira, la carn i la carn.
No com un arbre, no com una idea:
diluirem el sol entre fils mixtes 
de saliva, ens farem actors de certa
màscara doble que és fang i concepte,
compondrem una figura barroca
i un paisatge nascut de cendra i boira,
amb paviments de vena i horitzons
de pit i prisma. Sonen corns i trompes,
i ara el Fill ja tremola en el Calvari,
i nosaltres miram l'eclipsi, i tot
es fa carn: finalment el verb s'ha fet
carn també, i ara penja damunt nostre,
precís i extrem, amb putnes de batec
i grava. L'ull badat a l'ull de tu,
puc veure l'Occident que impreca un Pare.
De tot el mapa, en resta sols un home:
com un home, només i justament 
com un home, el meu cos, els nostres cossos.


Sebastià Alzamora

divendres, 2 d’octubre de 2015

Los besos. Vicente Alexandre

  

 
No te olvides, temprana, de los besos un día.
De los besos alados que a tu boca llegaron.
Un instante pusieron su plumaje encendido
sobre el puro dibujo que se rinde entreabierto.
   Te rozaron los dientes. Tú sentiste su bulto,
En tu boca latiendo su celeste plumaje.
Ah, redondo tu labio palpitaba de dicha.
¿Quién no besa esos pájaros cuando llegan, escapan?
   Entreabierta tu boca vi tus dientes blanquísimos.
Ah, los picos delgados entre labios se hunden.
Ah, picaron celestes, mientras dulce sentiste
que tu cuerpo ligero, muy ligero, se erguía.
  ¡Cuán graciosa, cuán fina, cuán esbelta reinabas!
Luz o pájaros llegan, besos puros, plumajes.
Y oscurecen tu rostro con sus alas calientes,
que te rozan, revuelan, mientras ciega tú brillas.
   No lo olvides. Felices, mira, van, ahora escapan.
Mira: vuelan, ascienden, el azul los adopta.
Suben altos, dorados. Van calientes, ardiendo.
Gimen, cantan, esplenden. En el cielo deliran.

dimecres, 30 de setembre de 2015

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER. Vicent Andrés Estellés


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant 
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant 
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

dilluns, 28 de setembre de 2015

Apres un reve. Gabriel Fauré



Del Theremin ja us he posat una altra audició... és aquest instrument tan original que es toca sense contacte físic amb ell...
Aquí el sentiu tocat per la compositora Carolina Eyck. La pianista és Ewa Dworatzek, en un enregistrament de 2008

divendres, 25 de setembre de 2015

"Se pietoso il tuo labbro. Nicola Porpora



La veu d'àngel de Philippe Jaroussky, en aquesta deliciosa ària, amb la Venice Baroque orchestra, dirigit per Andrea Marcon, a la Royal Opera de Versalles, un enregistrament de 2012

divendres, 18 de setembre de 2015

Fuga en sol menor BW 885. Miguel Veyrat


Se dice que un profeta escribió
una vez sobre la arena
mientras su sombra callaba. 

Y que el siroco borró
las únicas palabras
trazadas sin conocer la escritura.
Y que sólo la arena retuvo
el misterio de aquella mágica
sombra que también
curaba la ceguera. Y se amaron
las dunas y tornados
que hacia dentro arden
y todo lo transforman. Y
se esparcieron para recordarse
después como verbo
y objeto que coinciden
por azar en el centro
exacto del ser: Donde la poesía
también suprime
contrapuntos para luego sonar
contra sujetos invertidos
por su sombra. Y ya
juntos, cabalgar por los enigmas.
 

Miguel Veyrat


Miguel Veyrat és un poeta a qui segueixo pel Facebook, i que sovint penja joies com aquesta. 
Va comentar aquest post amb una frase que també vull compartir amb vosaltres:
Jesús y Sócrates fueron ágrafos… y el tiempo demostró la fuerza colosal de las metáforas preñando toda la cultura de occidente. Todo lo escrito en libro ha fracasado prohibida su libre interpretación hasta el asesinato… “Lo escrito, escrito está” y no puede cambiarse ni la tilde de una “i”. Entre la palabra libre y el dogma escrito y sellado, sólo la poesía, con la música y el viento por compañeros.

dimecres, 16 de setembre de 2015

Adonai Roi. (Dels Chichester Psalms). Bernstein


Aquesta música està basada en la lletra del Salm nº 23:


Salm del recull de David. 
El Senyor és el meu pastor: 
no em manca res. 
Em fa descansar en prats deliciosos, 
em mena al repòs vora l'aigua, 
i allí em retorna. 
Em guia per camins segurs, 
per amor del seu nom; 
ni que passi per la vall tenebrosa, 
no tinc por de cap mal. 
Tu, Senyor, ets vora meu: 
la teva vara i el teu bastó 
em donen confiança. 
Davant meu pares taula tu mateix 
enfront dels enemics; 
m'has ungit el cap amb perfums, 
omples a vessar la meva copa. 
Ben cert, tota la vida m'acompanyen 
la teva bondat i el teu amor. 
I viuré anys i més anys 
a la casa del Senyor.

I Bernstein va escriure aquesta meravella.
La interpretació corre a càrrec del contratenor Lawrence Zazzo i el cor del Clare College, a Cambridge. 
No sé qui és el director, ni l'arpista. 

Enceto altra vegada el curs. Espero tenir temps de mantenir el blog en funcionament, perquè pinta que tindré molta feina.


dilluns, 14 de setembre de 2015

De països i gent llunyana. (escenes d'infants) Schumann.



Avui vull dedicar aquesta obra al petit Bernat, i a tots els que com ell, avui comencen P3. 
A "l'escola de nens grans", que diu ell, aprendrà moltes coses: de països llunyans, i d'aquí ben a prop. Trobarà amics i amigues, i es pelarà els genolls, es farà gran, experimentarà, jugarà, sortirà, escriurà (lletra de pal i lletra lligada!) parlarà altres idiomes, es mocarà amb la màniga de la bata, sortirà al pati corrent, jugarà a pilota, escoltarà música, cantarà, farà tombarelles, dibuixarà…
Algun dia no ens adonarem i ja estarà acabant la primària. 
Bernat, gaudeix d'aquests anys. Sigues un nen feliç.

(toca el piano el gran Horowitz)

dilluns, 13 de juliol de 2015



Poso poc ballet, i m'encanta. 
Aquí us deixo el genial Baryshnikov, a la pel·lícula White Night.
Com es pot cridar ballant?

dimecres, 8 de juliol de 2015

Despertar a la luna. (Confesiones a una madre ausente) Fabricio N. Formero




Tu ausencia en esta noche, madre, es arroyo sin montañas,
una voz dulce de maestra, una caricia anhelada.

Tu ausencia en esta noche, es un reloj de madera,
una sombrilla vacía, dulce canción de escuela;

Si escribiese plenitudes, en lugar de carencias;
si tu memoria bastara para escapar de esta demencia;
pero ya ves, madre, soy un poeta más persiguiendo la tristeza,
reabriendo viejas heridas, dibujando la muerte en cada poema…

Cada golpe que recibo es un verso por escribir,
una llaga por curar, otro anhelo quecumplir,
aún así, busco aquí el verso inútil que justifica la vida,
el oculto silencio, las renuncias conocidas…

Si la muerte trae miseria, ¿A qué indagar en sus entrañas?
¿Por qué pensar que unas palabras han de valer lo que aún nos queda?

Hoy, subastan los recuerdos, sin haberme preguntado,
cuatro grises empleados con corbatas de gusano;
y un extraño en el ropero, va pujando por llevarse,
mi uniforme de primaria, algún abrazo no dado;

Mientras me roban el mundo, la voz de tu fantasma,
oculta en los rincones, disimulando esperanza,
me susurra los espacios que no serán llenados,
las voces que se han ido, los rostros olvidados…

Tu ausencia en esta noche, es un niño arrepentido,
soledad sin caretas, hospitales vacíos;

Tu ausencia es más que nunca, madre, albañil de mis murallas,
un arrullo dormido… otra isla en el alma…



Fabricio N.Fornero

Dedico aquesta poesia a la meva padrina Maria, que va morir amb Alzheimer avui fa catorze anys.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Tinc un desfici, ai, inclement. Comtessa de dia.



Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

Comtessa de dia (segles XII- XIII)

dilluns, 29 de juny de 2015

Quan veig l'alosa aletejar. Bernat de Ventadorn.

UAN VEIG L'ALOSA ALETEJAR
Quan veig l'alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m'ha copsat
d'aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat
pel gran desig, no en resti fos.
Ai las, que poc que sé d'amar,
tant que me'n creia sabedor!
Perquè d'amar no em puc estar
la qui no sap raó d'amor.
Roba el meu cor, que és furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.
Senyor de mi no só d'ençà
d'aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m'hi he guaitat,
m'he mort endintre sospirós,
car ensinsant-m'hi, m'hi he ofegat,
així en la font Narcís formós.
Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us solia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m'ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.
La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, só malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.
De pietat ja no n'hi ha
- jo mai no en fui coneixedor -,
car qui l'hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l'ajut d'ella, amorós!
Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M'allunyo d'ella, ja he finat,
m'ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.
Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d'amor i joia bandejat,
deixant el cant, a exili ombrós.


BERNAT DE VENTADORN (...1147-1170

dijous, 25 de juny de 2015

El cant amagadís. Marià Manent


Prou sé que he de dir-vos
adéu, núvol lila i de foc, neu
de Vidalba
El temps de l’home és breu i
la posta de sol es confon amb la claror de l’alba.

Però espero que un dia veuré, renovada i més gerda, la terra: potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d’or adormida a la guerra.
El cant amagadís
Marià Manent 

divendres, 19 de juny de 2015

dimecres, 17 de juny de 2015

dilluns, 15 de juny de 2015

Mereces un amor. Frida Kahlo

"Mereces un amor que te quiera despeinada,
con todo y las razones que te levantan de prisa,
con todo y los demonios que no te dejan dormir.
Mereces un amor que te haga sentir segura,
que pueda comerse al mundo si camina de tu mano,
que sienta que tus abrazos van perfectos con su piel.
Mereces un amor que quiera bailar contigo,
que visite el paraíso cada vez que mira tus ojos,
y que no se aburra nunca de leer tus expresiones.
Mereces un amor que te escuche cuando cantas,
que te apoye en tus ridículos,
que respete que eres libre,
que te acompañe en tu vuelo,
que no le asuste caer.
Mereces un amor que se lleve las mentiras,
que te traiga la ilusión,
el café y la poesía."
(Frida Kahlo)

divendres, 5 de juny de 2015

Why I Dance



Avui us proposo quelcom molt diferent: un grup de ballarines de Pole dance. Que expliquen per què ballen.
Mireu-lo abans de jutjar. 
M'encanta aquest esclat de sensualitat.

dimecres, 3 de juny de 2015

De todo, quedaron tres cosas. Fernando Pessoa

De todo quedaron tres cosas:la certeza de que estaba siempre comenzando,la certeza de que había que seguiry la certeza de que sería interrumpidoantes de terminar.

Hacer de la interrupción un camino nuevo,hacer de la caída, un paso de danza,del miedo, una escalera,del sueño, un puente,de la búsqueda,…un encuentro.

dilluns, 1 de juny de 2015

Sonata per oboè i Continuo en Do menor, RV53. Vivaldi



No sóc gaire amiga de posar versions barroques en piano, però aquesta val molt la pena, i més en un intèrpret de només 14 anys!
Suposo que el seu nom és Gun Hwang, i el nom de la pianista, m'haureu de disculpar, però no el trobo per enlloc.

divendres, 29 de maig de 2015

El viaje. Mary Oliver.



Un día supiste por fin
lo que tenías que hacer, y empezaste,
aunque a tu alrededor las voces 
seguían gritando
sus malos consejos ---
aunque toda la casa
empezó a temblar
y sentiste el antiguo tirón
en los tobillos.
“¡Arreglame la vida!”
gritaba cada voz.
Pero no paraste.

Sabías lo que tenías que hacer,
aunque el viento hurgaba
con sus dedos rígidos
en las bases mismas ---
aunque su melancolía
fuese terrible. Ya era bastante
tarde, y una noche salvaje,
y la calle llena de ramas
caídas y de piedras.

Pero de a poco,
mientras dejabas las voces atrás,
las estrellas empezaron a arder
entre las sábanas de nubes,
y había una voz nueva,
que lentamente
reconociste como tu propia voz,
que te acompañaba
mientras te adentrabas más y más
en el mundo,
decidida a hacer
lo único que podías hacer --- decidida a salvar
la única vida que podías salvar.


Mary Oliver- USA
Traducció: Sandra Toro


*****

THE JOURNEY

One day you finally knew
what you had to do, and began,
though the voices around you
kept shouting
their bad advice - - -
though the whole house
began to tremble
and you felt the old tug
at your ankles.
'Mend my life!'
each voice cried.
But you didn't stop.

You knew what you had to do,
though the wind pried
with its stiff fingers
at the very foundations - - -
though their melancholy
was terrible.It was already late
enough, and a wild night,
and the road full of fallen
branches and stones.

But little by little,
as you left their voices behind,
the stars began to burn
through the sheets of clouds,
and there was a new voice,
which you slowly
recognized as your own,
that kept you company
as you strode deeper and deeper
into the world,
determined to do
the only thing you could do - - - determined to save
the only life you could save.


Mary Oliver- USA