Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

divendres, 26 de desembre de 2014

dimecres, 24 de desembre de 2014

Cant d'adoració dels pastors. Josep Punsola.


 

            Ets llum, i ens arribes com la nit,
amb un embolcall de cosa obscura;
ets molta llum, i et fas llum petit,
estripant la clara vestidura
per ser-nos company en el neguit.
            Ets Déu. Podries ser un estel
i no tremolor dins de l’estable.
Ets Déu, infant! I deixes el teu cel
per a fer-te carn imperdurable
dels eixorcs camins on corre el fel.
            Per això t’adorem, Divina Criatura:
perquè sentim dintre del cor
que vinguis a ser món d’aquest món tort,
cos de sutzura,
frèvol fum,
Tu que ets font, estrella, mel i cant,
Tu que ets llum, que ets molta llum,
Tu que ets Déu, Infant!


Escrit per als Pastorets del Foment de Mataró

dilluns, 22 de desembre de 2014

Do not go gentle Into that good night. Dylan Thomas



Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on that sad height,
Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.



Us adjunto una traducció en castellà, sento no saber qui ho ha traduït:


No entres dócilmente en esa noche quieta.
La vejez debería delirar y arder cuando se cierra el día;
Rabia, rabia, contra la agonía de la luz.
Aunque los sabios al morir entiendan que la tiniebla es justa
porque sus palabras no ensartaron relámpagos,
no entran dócilmente en esa noche quieta.
Los buenos, que tras la última quietud lloran por ese brillo
con sus actos frágiles pudieron danzar en una bahía verde,
rabian, rabian contra la agonía de la luz.
Los locos que atraparon y cantaron al sol en su carrera
y aprenden, ya muy tarde, que llenaron de pena su camino
no entran dócilmente en esa noche quieta.
Los solemnes, cercanos a la muerte, que ven con mirada deslumbrante
cuánto los ojos ciegos pudieron alegrarse y arder como meteoros
rabian, rabian contra la agonía de la luz.
Y tú mi padre, allí, en tu triste apogeo
maldice, bendice, que yo ahora imploro con la vehemencia de tus lágrimas.
No entres dócilmente en esa noche quieta.
Rabia, rabia contra la agonía de la luz.


(aquesta poesia és una elegia a la mort de son pare)

dimecres, 17 de desembre de 2014

Shall I compare thee to a summer's day? Shakespeare. Nils Lindberg


Shall I compare thee to a summer’s day?
Thou art more lovely and more temperate.
Rough winds do shake the darling buds of May,
And summer’s lease hath all too short a date.
Sometime too hot the eye of heaven shines,
And often is his gold complexion dimmed;
And every fair from fair sometime declines,
By chance, or nature’s changing course, untrimmed;
But thy eternal summer shall not fade,
Nor lose possession of that fair thou ow’st,
Nor shall death brag thou wand’rest in his shade,
When in eternal lines to Time thou grow’st.
     So long as men can breathe, or eyes can see,
     So long lives this, and this gives life to thee.

De l'esplèndid sonet de Shakespeare, Nils Lindberg ha escrit aquesta música. 
Canten els SYC Ensemble Singers. Dirigeix Jennifer Tham, en un concert el setembre de 2010. 

 Nils Lindberg

dilluns, 15 de desembre de 2014

El breve amor. Júlio Cortázar

Con qué tersa dulzura
me levanta del lecho en que soñaba
profundas plantaciones perfumadas, 
me pasea los dedos por la piel y me dibuja
en el espacio, en vilo, hasta que el beso
se posa curvo y recurrente
para que a fuego lento empiece
la danza cadenciosa de la hoguera
tejiéndose en ráfagas, en hélices,
ir y venir de un huracán de humo.
(por qué después,
lo que queda de mi
es sólo un anegarse entre las cenizas
sin un adiós, din nada más que el gesto
de liberar las manos?)

divendres, 5 de desembre de 2014

Algú m'ha cridat. Joan Vinyoli


Jo no sóc més que un arbre que s’allunya del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel•lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s’il•luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He poseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

(Del llibre "El Callat", 1956)

dilluns, 1 de desembre de 2014

Amanti, io vi so dire. Benedetto Ferrari (1603-1681)

Avui us proposo dues audicions de la mateixa obra. Quina us agrada més?
La primera, és de Philippe Jarrouski, un vell conegut d'aquest blog, que ha actuat recentment a Barcelona, acompanyat per l'Ensemble Artaserse






La segona, de José Lemos, en un enregistrament en directe de la gira "Lo vidi in Terra", tocant amb els Pegasus Early Music, dirigits per Deborah Fox. 



divendres, 28 de novembre de 2014

Aunque no nos muriéramos al morirnos. Gloria Fuertes

Aunque no nos muriéramos al morirnos,
le va bien a ese trance la palabra: Muerte.

Muerte es que no nos miren los que amamos,
muerte es quedarse solo, mudo y quieto
y no poder gritar que sigues vivo.


dilluns, 24 de novembre de 2014

So in Love. Cole Porter


Cole Porter és l'autor de la música i la lletra d'aquesta cançó, que forma part del musical, basat en "la fera domada" de Shakespeare,  "Kiss me Kate"

La cantant és Rachel York.

divendres, 21 de novembre de 2014

Amor de patria. Miquel Costa i Llobera



Quan les volgudes montanyes
Dexava'l pobre catiu,
Plorant collí d'una penya
Un brotet de romaní.

Passà terres i fortunes,
Però, resant cada nit,
Besava'l pobre, besava
Un brotet de romaní.

Un dia d'hivern, les ones
Tregueren un mort ¡ay trist!
Estret en la ma tenia
Un brotet de romaní.

dimecres, 19 de novembre de 2014

Suite de West Side Story. L. Bernstein




En un concert al Central Park, aquest arranjament de William Bronn.
Toca el violí Joshua Bell, i dirigeix la New York Philharmonic Orchestra William Eddins.

dilluns, 10 de novembre de 2014

Oda a Espanya. Joan Maragall

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya! 


(1898)

dilluns, 3 de novembre de 2014

Concert per a piano i orquestra, en Sol Major, (Adagio assai, 2on temps) M. Ravel



Toca Martha Argerich, acompanyada de l'orquestra nacional de França, amb la direcció de Charles Dutoit. És un enregistrament de 1990. 

Benvolguda Núria, aquest és el meu regal d'aniversari per a tu. He estat molts dies pensar què et podia regalar. 
I trobo que aquesta és just la que et vull donar. Música francesa per a tu. Tocada per un tros de dona, com tu. Sensibilitat i fortalesa. Talment com ets tu.
Aquesta música tan etèria, tan suspesa. Com tot això que ens uneix, que sura entre tu i jo. Tot el que ens estimem i que tenim.
Que passis un feliç aniversari. T'estimo molt. 

divendres, 31 d’octubre de 2014

Comiat de l'ànima. Taltabull- Guerau de Liost



Canta el Cor Jove Nacional de Catalunya, dirigeix Xavier Puig, aquesta obra tan apropiada per tal dia com avui.
El text és de Guerau de Liost:

 
Si el vent de mort visita el clos
on l’ànima es complau com un ocell en l’herba,
i el ritme de la sang enerva
com doll que volatilitza el vent,
l’ànima serva,
com una flama divergent del cos talment.
Si el contacte li falla,
pren comiat amb una revifalla,
i amorosida, gairebé deslliure,
nimba la faç malalta,
amb englantines a la galta
i violes de bosc en el somriure.
I, esperançada, escruta,
amb ulls de Fe, la paorosa ruta.

Ànima, adéu. El foc estima de l’obrador perfet.
Àvida t’obriràs perquè l’àcida llima
exhumi el teu secret.

'Ço que podies ser en la terra
caldrà que siguis a la fi.
'Ço que la vida esguerra,
la mà del foc ho torna a confegir.
Grumoll encara tèrbol de sutzures,
brolla del foc, duríssim vas,
cristall de facetes pures,
mirall de la Trina Faç.

Del cos amic la polsina
esdevindrà foc follet,
fatuïtat de joguina,
esparrifança de fred,
fins que, al so de la trompeta
de la resurrecció,
la terra serà més neta
que un tinell d’emperador.

Per la Divina Paraula
et serà parat el cos.
Ell serà com una taula,
i tu com ptixer de flors. 

dimecres, 29 d’octubre de 2014

L'espai de mi. Miquel Martí Pol


Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.
Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Nunca fue pena maior. Juan de Urrede.


Nunca fue pena mayor
ni tormento tan estraño,
que iguale con el dolor
que resçibo del engaño.

Y este conosçimiento
faze mis dias tan tristes,
en pensar el pensamiento
que por amores me distes.

Y me faze por mejor 
la muerte con menor daño
que el tormento y el dolor
que resçibo del engaño.

Magnífica interpretació de María Cristina Kiehr i Ariel Abramovich.


divendres, 24 d’octubre de 2014

Alfonsina y el mar. Ariel Ramírez y Félix Luna


Demà és l'aniversari del suïcidi d'Alfonsina Storni.  He dubtat de si posar una poesia seva, o aquesta esplèndida cançó.
Sempre havia preferit la versió de Mercedes Sosa, però ara he trobat aquesta que també m'agrada molt


Toca l'Ensemble Arpegiatta, amb instruments antics. No sé qui és la cantant Aquí teniu la versió de Mercedes Sosa:

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Así son. José Agustín Goytisolo


Su profesión se sabe es muy antigua
y ha perdurado hasta ahora sin variar
a través de los siglos y civilizaciones.
No conocen vergüenza ni reposo
se emperran en su oficio a pesar de las críticas
unas veces cantando
otras sufriendo el odio y la persecución
mas casi siempre bajo tolerancia.

Platón no les dio sitio en su República.

Creen en el amor
a pesar de sus muchas corrupciones y vicios
suelen mitificar bastante la niñez
y poseen medallones o retratos
que miran en silencio cuando se ponen tristes.
Ah curiosas personas que en ocasiones yacen
en lechos lujosísimos y enormes
pero que no desdeñan revolcarse
en los sucios jergones de la concupiscencia
sólo por un capricho.

Le piden a la vida más de lo que ésta ofrece.

Difícilmente llegan a reunir dinero
la previsión no es su característica
y se van marchitando poco a poco
de un modo algo ridículo
si antes no les dan muerte por quién sabe qué cosas.
Así son pues los poetas
las viejas prostitutas de la Historia.

divendres, 17 d’octubre de 2014

Will you still love me tomorrow? Amy Winehouse


Pobre joguina trencada… m'encantava Amy Winehouse

La lletra de la cançó:
Tonight you're mine completely
You give your love so sweetly
Tonight the light of love is in your eyes
Will you love me tomorrow?

Is this a lasting treasure
Or just a moment's pleasure?
Can I believe the magic of your sighs?
Will you still love me tomorrow?

Tonight with words unspoken
And you say that I'm the only one, the only one, yeah
But will my heart be broken
When the night meets the morning star?

I'd like to know that your love
Is love I can be sure of
So tell me now, cause I won't ask again
Will you still love me tomorrow?
Will you still love me tomorrow?

dimecres, 15 d’octubre de 2014

"Miró Celia una rosa que en el prado…" Sor Juana Inés de la Cruz

Miró Celia una rosa que en el prado 
ostentaba feliz la pompa vana 
y con afeites de carmín y grana 
bañaba alegre el rostro delicado; 

y dijo: Goza, sin temor del hado,  
el curso breve de tu edad lozana, 
pues no podrá la muerte de mañana 
quitarte lo que hubieres hoy gozado. 

Y aunque llega la muerte presurosa 
y tu fragante vida se te aleja,  
no sientas el morir tan bella y moza; 

mira que la experiencia te aconseja 
que es fortuna morirte siendo hermosa 
y no ver el ultraje de ser vieja.


Sor Juana Inés de la Cruz

dilluns, 13 d’octubre de 2014

dimecres, 8 d’octubre de 2014

… Vicent Andrés Estellés.


Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans,
Jo he amat la meua filla, he amat la meua dona,
he amat el meu ofici, he amat la meva casa,
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meva pàtria; he amat la meua vida,
he amat les gens anònimes, he amat totes les coses,
he pecat molt Senyor, he sofert molt, Senyor.
He amat la Mort perquè ella m'ha fet amar molt més

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Llibre d'exilis (1956)

divendres, 3 d’octubre de 2014

Oh, mamy blue. Pop Tops


Demà és l'aniversari del meu tiet Damià. Aquesta fou durant molt temps la seva cançó favorita, i la posava hores i hores. 
I ell ja no se n'assabenta de res, però vull fer-li aquest homenatge.

dijous, 2 d’octubre de 2014

Besémonos! Rorke Boada

¡Besémonos!
Entre tanta gente,
¡besémonos!
Seamos la excepción a la regla,
al aire libre, sin prisa y sin pena;
sin pausas y sin puntos;
justo en el punto
cuando estallen las venas.
¡Besémonos!
sin inhibiciones ni tabúes,
ante las perplejas miradas
de los transeúntes.
Besémonos
entre tanta gente,
sin pudor ni recato,
que luego pudiera
extinguirse el mundo
si nos quedamos
pensándolo.
Hagámoslo
Impúdicamente;
y que nos tomen
una fotografía,
disfrutando de un beso
sin freno e indecente.

Rourke Boada

dimecres, 1 d’octubre de 2014

Al Alba. Luís Eduardo Aute

Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.
Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.
Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.
Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.
Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.


dilluns, 29 de setembre de 2014

La caricia perdida. Alfonsina Storni


Se me va de los dedos la caricia sin causa, 
se me va de los dedos... En el viento, al pasar, 
la caricia que vaga sin destino ni objeto, 
la caricia perdida ¿quién la recogerá? 
Pude amar esta noche con piedad infinita, 
pude amar al primero que acertara a llegar. 
Nadie llega. Están solos los floridos senderos. 
La caricia perdida, rodará... rodará... 
Si en los ojos te besan esta noche, viajero,
si estremece las ramas un dulce suspirar,
si te oprime los dedos una mano pequeña
que te toma y te deja, que te logra y se va.
Si no ves esa mano, ni esa boca que besa,
si es el aire quien teje la ilusión de besar,
oh, viajero, que tienes como el cielo los ojos,
en el viento fundida, ¿me reconocerás?

dimecres, 24 de setembre de 2014

Variacions sobre el tema d'aniversari



Avui la meva germana fa anys, i com que és, a part de tan bona germana, tan bona violinista, he pensat que potser li agradarà que la feliciti així. Molts d'anys, Antònia, i que siguin bons, i que els visquem plegades. toca el grup O'stravaganzza

dilluns, 22 de setembre de 2014

Tiemblo, amigo mío…. Antoine B. Daniel

Tiemblo, amigo mío, por ese amor 
que hierve en mí y con el que no sé qué hacer. 
Tiemblo con las miles de caricias 
hechas con la imaginación 
y nunca consumadas. 
Tiemblo por si olvido algún día su voz, 
sus labios, el almizcle de su piel. 
Tiemblo, y luego me digo que 
todo ha terminado. 
Hace demasiado tiempo que estamos lejos...

Antoine B Daniel- El oro de Cuzco

dilluns, 15 de setembre de 2014

Cinquanta milions de segons.



La cantània de fa dos anys, dedicada a l'escola, tenia aquesta cançó. 
La dedico, amb molt carinyo a tothom qui avui comença la normalitat. 
Que tinguem un bon curs!

dijous, 11 de setembre de 2014

Ara és l'hora de dir. ( "Saule, Perkons, Daugava") Martins Brauns





Com sabeu, als països bàltics hi ha una gran tradició coral i allà el cant coral va ser determinant per aconseguir la seva independència.
Un dels cants que s'ha popularitzat a partir de la Via Bàltica és una cançó que es diu "Saule, Perkons, Daugava". L’autor de la música és Martins Brauns (*1951) de Letònia i la lletra és de Rainis (1865-1929). És com un poema èpic: Saule (el sol), Perkons (els raigs de llum) Daugava (un riu de Letònia) i parla d’una clau que te Letònia, que cau al mar i que recuperen ja que és la que obra la porta al futur.
Atès el moment que vivim a Catalunya, l'autor ha cedit l'obra i s'hi ha adaptat un text català. En Jaume Ayats, impulsor del projecte, ha adaptat un poema de Miquel Martí i Pol, amb permís de la seva viuda. Correspon a "Meditació última" de "El Poble" i el títol d'aquesta composició és: "Ara és l'hora de dir".


Canta el Cor Jove de l'Orfeó Català. Toca el piano Josep Buforn i dirigeix Esteve Nabona.



dimecres, 10 de setembre de 2014

(sense títol) Montserrat Abelló.

Marxaré per
un llarg camí; 
ja no hi retrobaré la veu,
l’amic. Aturada en el 
camí, desconeixeré 
la meva ombra allargada 
al portal dels adéus.
La mà estirada plena 
de records d’ahir.
I, amb l’esguard fit

a l’horitzó, esperaré
el meu propi retorn.


Montserrat Abelló ("Paraules no dites", 1981)


Descansa en pau, Montserrat. (1918-2014)

dilluns, 8 de setembre de 2014

dilluns, 1 de setembre de 2014

Bienvenida. Mario Benedetti


Se me ocurre que vas a llegar distinta
no exactamente más linda
ni más fuerte
                       ni más dócil
                                           ni más cauta
tan sólo que vas a llegar distinta
como si esta temporada de no verme
te hubiera sorprendido a vos también
quizá porque sabes
como te pienso y te enumero

despues de todo la nostalgia existe
aunque no lloremos en los andenes fantasmales
ni sobre las almohadas de candor
ni bajo el cielo opaco

yo nostalgio
tú nostalgias
y como me revienta que él nostalgie

tu rostro es la vanguardia
tal vez llega primero
porque lo pinto en las paredes
con trazos invisibles y seguros

no olvides que tu rostro
me mira como pueblo
sonríe y rabia y canta
como pueblo
y eso te da una lumbre
                                        inapagable

ahora no tengo dudas
vas a llegar distinta y con señales
con nuevas
                   con hondura
                                        con franqueza

sé que voy a quererte         sin preguntas
sé que vas a quererme         sin respuestas.

divendres, 11 de juliol de 2014

"Selig sind". Un Requiem Alemany. Brahms



He estat pensant molt en quina havia de ser l'entrada d'avui, doncs ara tanco aquesta temporada. 
Repasso el curs que ha passat, tot el que m'ha estat donat, tota la música i la poesia que he viscut, donant gràcies a tot el que m'ha fet créixer. 
Penso que aquesta pot ser una bona cloenda. El primer moviment d'un Rèquiem Alemany de Brahms, que vam cantar, amb el Cor Ciutat de Mataró, juntament amb el Cor de Cambra de Granollers i el cor de la diputació de Girona, a l'auditori de Granollers, El dia 12 d'abril.
Dirigeix Xavier Puig, l'orquestra simfònica del Vallès.

Un d'aquests caparrons és el meu. Ha estat un curs certament dur. Però poder gaudir de moments com aquest ha estat certament balsàmic. 

Aquest blog farà vacances fins el proper setembre. 
Que tingueu un bon estiu.

dilluns, 7 de juliol de 2014

Concert nº 5 (Emperador), 2on moviment. Beethoven.

Helene Grimaud, acompanyada per l'orquestra simfònica de la ràdio de Frankfurt, dirigits per Paavo Jarvi, en un concert cel·lebrat a Tokyo el Juny de 2008.

divendres, 4 de juliol de 2014

Mai donis per finit. Miquel Àngel Riera

Mai donis per finit el temps de seduir-me,
allò que obtens de mi que no et conformi mai.

Sempre hi ha un més enllà, una fita més alta
cap a la qual segur que ens plaurà gravitar.

Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,
m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,
m'atrau anar sens rumb, aquest no tocar en terra,
del qual ara ja en deim miquelangelejar.

Defineix, davant meu, el signes del teu codi,
desdibuixa'm, confon-me amb tant de tuejar,

apropa't fins al punt on et perdi de vista
si em veus empal·lidir, és perquè em dónes fam.




D'aquest esplèndid poema, Joan Bibiloni en va fer una versió. He estat buscant-la per posar-la però no la trobo per enlloc.

dimecres, 2 de juliol de 2014

A Carles Riba. Bartomeu Rosselló-Pòrcel


Quan arribarà aquell moment
de totes les seguretats?
La boca sabrà que no ment
velles mentides del passat.

El peu, en tots els nous camins ,
i el rostre,en cant a la ventada.
Els colors més purs i divins 
s'ofrenaràn a la mirada.

Hora d'enveges i de plany,
ullada en les ombres obscures.
El que ha arribat sia'ns company
de les jornades insegures.



dilluns, 30 de juny de 2014

She.


La cançó original és d'Aznavour, però a mi m'encanta aquesta versió d'Elvis Costello, amb imatges de la pel·lícula Notting Hill.

dimecres, 25 de juny de 2014

Ihr habt nun Traurigkeit. Brahms.



Avui, en l'aniversari de la mort del Bartolo, us deixo una preciosa ària del Rèquiem Alemany de Brahms, cantat per Jessye Norman.
Hi ha penes que no caduquen mai. I sempre més tal dia com avui tindré un record tendre pel Bartolo. Com el primer amor, o el primer gat, la primera mort és quelcom que no s'oblida mai. El Bartolo no fou la primera mort propera, però sí la primera mort d'algú tan jove, el primer tast de l'absurda aleatorietat de la mort.

dilluns, 23 de juny de 2014

La hermosa en la orgía. Abd al- Rahman I

Su talle flexible era una rama que se
balanceaba sobre el montón de arena de su cadera,
y de la que cogía mi corazón
frutos de fuego 


Abd al-Rahman I (731-788)

Avui us proposo una traducció d'un poeta àrab que va fer Emilio García Gómez. 

divendres, 20 de juny de 2014

Décima. Margarita Hickey

 Guardad, deidad peregrina,
entre tantas perfecciones,
las gloriosas excepciones
que te acreditan divina :
a nadie tu fe destina,
conserva libre tu mano,
huye del lazo inhumano,
que el amante más rendido
es, transformado en marido,
un insufrible tirano


Margarita Hickey (1753-1793)

dimecres, 18 de juny de 2014

Quintet de corda amb guitarra. Boccherini.



Toca el quartet Casals, amb Carles Trepat a la guitarra, en el festival de Schwetzinguen d'enguany.

Els moviments són:
1. Pastorale: 00:14
2. Allegro Maestoso: 06:08
3. Grave Assai. Fandango. 13:15

dilluns, 16 de juny de 2014

divendres, 13 de juny de 2014

dimecres, 11 de juny de 2014

Olvidando. Rafael Fernández Navarro

OLVIDANDO


Debo olvidar poco a poco tu cintura,
la humedad de tu hierba genital,
la desembocadura de tu cuerpo
en el mar de mi piel precipitada.
Voy guardando los ríos que sobraron
aquella noche de gemidos,
cuando el llanto era un grito
que impedía la huida de mi sexo,
cuando tú te aferrabas a mi espalda
y arañabas los besos hasta sangrar ternura.
Me rebelo contra la distancia
que me impone la luna,
que me exige este amanecer colgado en la ventana.
No comprendo mi carne sin tu carne.
No renuncio a mi cuerpo diluido en tu cuerpo.
No admito los surcos de tus ingles
sin el trigo injertado de mi savia.
Tengo que ir olvidando poco a poco
la hondura de tu boca
donde nacen los besos que lubrican
el laberinto azul de nuestras lenguas.
No sé por qué la muerte es un olvido,
ruptura pactada, abandono consciente
de las coordenadas que describen
la plaza donde tú y yo nos vivimos.
Me duele el camino que se rompe
en pedazos de distancia
para que nos quedemos sin memoria,
para archivar la dirección de tus ojos
y no sepa regresar hasta tu vientre.
Pregunto por mí mismo y no tengo respuesta.
Me han vencido el olvido, la ausencia,
y el camino tronchado como un río.