Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dimecres, 22 de març de 2017

Oh, Ninfas de Judea. San Juan de la Cruz- Amancio Prada



Del Cántico espiritual de San Juan de la Cruz, aquest fragment musicat per Amancio Prada, que actua juntament amb Hilary Fielding i Rafael Domínguez al violoncel, i la Escolania de Segovia (directora Marisa Martín)
En un enregistrament al teatre de la Abadia, a Madrid, el febrer de 2011.

¡Oh ninfas de Judea!, 
en tanto que en las flores y rosales
el ámbar perfumea,
morá en los arrabales,
y no queráis tocar nuestros humbrales.
Escóndete, Carillo,
y mira con tu haz a las montañas,
y no quieras dezillo;
mas mira las compañas
de la que va por ínsulas estrañas.

dimecres, 15 de març de 2017

Juntos nosotros. Pablo Neruda

Qué pura eres de sol o de noche caída,
qué triunfal desmedida tu órbita de blanco,
y tu pecho de pan, alto de clima,
tu corona de árboles negros, bienamada,
y tu nariz de animal solitario, de oveja salvaje
que huele a sombra y a precipitada fuga titánica.
Ahora, qué armas espléndidas mis manos,
digna su pala de hueso y su lirio de uñas,
y el puesto de mi rostro, y el arriendo de mi alma
están situados en lo justo de la fuerza terrestre.

Qué pura mi mirada de nocturna influencia,
caída de ojos oscuros y feroz acicate,
mi simétrica estatua de piernas gemelas
sube hacia estrellas húmedas cada mañana,
y mi boca de exilio muerde la carne y la uva,
mis brazos de varón, mi pecho tatuado
en que penetra el vello como ala de estaño,
mi cara blanca hecha para la profundidad del sol,
mi pelo hecho de ritos, de minerales negros,
mi frente, penetrante como golpe o camino,
mi piel de hijo maduro, destinado al arado,
mis ojos de sal ávida, de matrimonio rápido,
mi lengua amiga blanda del dique y del buque,
mis dientes de horario blanco, de equidad sistemática,
la piel que hace a mi frente un vacío de hielos
y en mi espalda se torna, y vuela en mis párpados,
y se repliega sobre mi más profundo estimulo,
y crece hacia las rosas en mis dedos,
en mi mentón de hueso y en mis pies de riqueza.

Y tú como un mes de estrella, como un beso fijo,
como estructura de ala, o comienzos de otoño,
niña, mi partidaria, mi amorosa,
la luz hace su lecho bajo tus grandes párpados,
dorados como bueyes, y la paloma redonda
hace sus nidos blancos frecuentemente en ti.
Hecha de ola en lingotes y tenazas blancas,
tu salud de manzana furiosa se estira sin límite,
el tonel temblador en que escucha tu estómago,
tus manos hijas de la harina y del cielo.

Qué parecida eres al más largo beso,
su sacudida fija parece nutrirte,
y su empuje de brasa, de bandera revuelta,
va latiendo en tus dominios y subiendo temblando,
y entonces tu cabeza se adelgaza en cabellos,
y su forma guerrera, su círculo seco,
se desploma de súbito en hilos lineales
como filos de espadas o herencias de humo.

dilluns, 13 de març de 2017

Las cicatrices. Piedad Bonnett

 

No hay cicatriz, por brutal que parezca,
que no encierre belleza.
Una historia puntual se cuenta en ella,
algún dolor. Pero también su fin.
Las cicatrices, pues, son  las costuras
de la memoria,
un remate imperfecto que nos sana
dañándonos. La forma
que el tiempo encuentra
de que nunca olvidemos las heridas. 

dimecres, 8 de març de 2017

L'Elionor

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.


Miquel Martí Pol.

Avui, 8 de Març, dedicat a tantes Elionors

dimecres, 1 de març de 2017

Pelléas et Mélisande. Debussy



Obertura de l'òpera Pelléas et Mélisande,
George London, Baríton-baix, acompanyat per l'orquestre de la Suïssa Romande, dirigida per Ernest Ansermet.

Em disculpo pel tall tan brusc de la música.... però la versió m'agrada!

dilluns, 27 de febrer de 2017

Sol i Vern. Jordi Carbonell



Ara sóc sol i vern, lluny d’esperança d’instants feliços sense tu, desert
de tot bé, eixut de qualsevol gaubança. Voltat de solitud, em dreço, ert,
sotjant lluny l’horitzó en el qual descansa el futur desolat i on, acomplert

viatge, albiro una sola alegrança
en embolcall esparracat i incert: retrobar-te, perdut amor fidel,
sota la llum qui sap si d’un estel
o en la sospita d’una nova albada.
I al dessota de ma túnica de dol
només puc entreveure un sol consol: fondre’m de nou amb tu en una abraçada. 


Jordi Carbonell

divendres, 24 de febrer de 2017

Lo que dejé por ti. Rafael Alberti

Dejé por ti mis bosques, mi perdida
arboleda, mis perros desvelados,
mis capitales años desterrados
hasta casi el invierno de la vida.

Dejé un temblor, dejé una sacudida,
un resplandor de fuegos no apagados,
dejé mi sombra en los desesperados
ojos sangrantes de la despedida.

Dejé palomas tristes junto a un río,
caballos sobre el sol de las arenas,
dejé de oler la mar, dejé de verte.

Dejé por ti todo lo que era mío.
Dame tú, Roma, a cambio de mis penas,
tanto como dejé para tenerte.

dilluns, 20 de febrer de 2017

The Lamb. John Taverner


Canta el Tebebrae Choir, dirigits per Nigel Short
Little Lamb, who made thee?
Dost thou know who made thee?
Gave thee life, and bid thee feed
by the stream and o'er the mead;
gave thee clothing of delight,
softest clothing, woolly, bright;
gave thee such a tender voice,
making all the vales rejoice?
Little Lamb, who made thee?
Dost thou know who made thee?
Little Lamb, I'll tell thee
little Lamb, I'll tell thee;
he is called by thy name,
for he calls himself a Lamb.
He is meek, and he is mild.
He became a little child.
I, a child, and thou a lamb,
we are called by his name.
Little lamb, God bless thee!
little lamb, God bless thee!
Petit anyell, qui t’ha fet?
Encara no saps qui t’ha fet?
T’ha donat la vida, i t’ha alimentat
a la vora del rierol i sobre el prat;
T’ha vestit amb robes delicioses,
amb suavíssima llana brillant;
i t’ha donat una veu tan tendra,
que tota la vall se n’alegra?
Petit anyell, qui t’ha fet?
Encara no saps qui t’ha fet?
Petit anyell, jo t’ho diré,
Petit anyell, jo t’ho diré.
El seu nom és el teu,
doncs es diu a si mateix anyell.
Ell és dòcil i bondadós.
Ell es va tornar un nen petit:
Jo, un nen, i tu un anyell,
som anomenats així per ell.
Petit anyell, que Deu et beneeixi,
Petit anyell, que Deu et beneeixi.

divendres, 3 de febrer de 2017

Recuerdos de Ypacarai. Demetrio Ortiz


Aquesta cançó, escrita originalment en guaraní, amb música de Demetrio Ortiz i lletra de Zulema Mirkin, està aquí esplèndidament interpretada per Maya Belsitzmann i Matan Ephrat.

dimecres, 1 de febrer de 2017

A vegades tot se't fa confús. Manuel Forcano

A vegades tot se’t fa confús 
com en aquella Síria en guerra 
descrita per Ammià Marcel·lí a les Històries. 
En tu també cremen castells, 
s’enfonsen naus i moren prínceps. 
Se t’extravien al desert 
les tropes. 
En cap ciutat no et sents segur, 
i els camins són vies entre camps d’arbres talats. 
Demanes asil a qui, com tu, 
ho ha perdut tot, 
i des d’una finestra veus surar Eufrates avall 
un cos inert amb una sageta al mig del pit. 
L’amor que tenies.


Manuel Forcano

dilluns, 30 de gener de 2017

Buscar-se el sexe i trobar-lo estret . Sebastià Alzamora


Buscar-se el sexe i trobar-lo estret entre
brins de franel•la, o damunt una estora,
o bé a les cases de dones que estimen
sense estimar a penes, o encara sota
els bastiments d’un edifici lleig
ja abans de ser-ho. Buscar-se la carn
havent-la vista créixer sana com
un estendard incontestable i mestre,
com un senyal de força i de vergonya.
Buscar-nos tots nosaltres sense pausa,
pensant, Rafel, tot el que no sabries,
sabent amb tu que morir és no poder
tocar-se. Caure de grapes, Rafel,
declinar el cos de l’altre amb la carn fresca,
la ment travada i l’ànima penjada
d’un cap d’agulla. Fer-se, amb la pell pròpia,
la fundació que exalti el nostre nom,
fer-se mal quan sigui elegant i bell,
fer de la carn i el tacte un tabernacle,
un púlpit nou i estrident existència:
lluir esclatant de nosaltres mateixos,
pelar-se els dits de tant fregar-los, fer
la projecció magnífica d’un cos
massa ocupat en ser i significar-se.

Sebastià Alzamora