Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 17 de setembre de 2018

dimarts, 11 de setembre de 2018

Onze de setembre. David Jou

Tant com es pugui. Sempre que es pugui. Fins on es pugui.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Malgrat la fatiga, la intimidació i el menyspreu
–les armes usuals dels autoritarismes–,
malgrat les divisions, les confusions i els cofoismes
en què diluïm les nostres raons i les nostres forces.
Per la justícia, per la llibertat, per la democràcia, 
per la paraula nostra i la dels altres,
pels arguments i els vots a favor i en contra,
pel bon govern, pel tracte just, pel futur obert, per la pau amable
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Contra el cansament, contra la claudicació, contra el desànim,
contra la repressió, contra la provocació, contra la mentida,
contra l'ofegament, contra la prevaricació, contra l'arrogància.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tants motius per ser-hi. 
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

David Jou.


dimecres, 5 de setembre de 2018

Festa major de tu. Jordi Sarsanedas

Mil banderes de ginesta 
guarneixen el meu terrat. 
El dissabte ha fet neteja. 
El diumenge campaneja 
dins el cel esbatanat. 

És festa perquè ets bonica, 
i el món, tot sencer, somriu. 
Se sent, qui sap on, música 
d’un envelat d’estiu.

És festa perquè t’estimo 
i em perdo dins els teus ulls 
i, dins els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls 

de gent que riu i que canta 
mentre balla la geganta 
mig princesa, mig pagesa, 
dins un blau de festa encesa, 
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m’estimes. 
Cada balcó té un domàs. 
Poms de clavells a les cimes 
dels plàtans i als campanars.

dilluns, 3 de setembre de 2018

Los amantes. Júlio Cortázar

¿Quién los ve andar por la ciudad
si todos están ciegos?
Ellos se toman de la mano: algo habla
entre sus dedos, lenguas dulces
lamen la húmeda palma, corren por las falanges,
y arriba está la noche llena de ojos.
 
Son los amantes, su isla flota a la deriva
hacia muertes de césped, hacia puertos
que se abren entre sábanas.
Todo se desordena a través de ellos,
todo encuentra su cifra escamoteada;
pero ellos ni siquiera saben
que mientras ruedan en su amarga arena
hay una pausa en la obra de la nada,
el tigre es un jardín que juega.
 
Amanece en los carros de basura,
empiezan a salir los ciegos,
el ministerio abre sus puertas.
Los amantes rendidos se miran y se tocan
una vez más antes de oler el día.
 
Ya están vestidos, ya se van por la calle.
Y es sólo entonces
cuando están muertos, cuando están vestidos,
que la ciudad los recupera hipócrita
y les impone los deberes cotidianos.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Sense Retorn. Anna Pena

Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible



Anna Pena

dilluns, 9 de juliol de 2018

Lluita de Classes. Biel Mesquida


 Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram
d'octavetes trepitjades.   L'horabaixa i els trinxets sense metralletes. 
 Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent
malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l'emblanquinat i a la
mirada. 
 El pare a la feina. La mare a la modista. 
 Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis? 
 Tocaren el timbre. 
 Així de complicat. 
 En obrir la porta m'envestia aquella ona bruna de pell i un calfred
lluent de pluja. 
 Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t'abocaves tot sencer
amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen? 
 Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el
seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls. 
 Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava
els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i
arrissades. 
 No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la
teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s'immobilitzen recíproques
molt de temps.
 Després fugírem... 
 Desembotonava, destrossava la llista d'aquella bata de noi dels
encàrrecs. 
 Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta. 
 Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops. 
 Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua
corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la
teva llargària, s'enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll. 
 I tastava l'obscura fesomia enclavada de besos. 
 Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent
mentre fregaven els pèls de l'entrecuix. 
 El tall rosa de la teva boca engolia els testicles... 
 Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua. 
 La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s'hi enfonsava. 
 La sabonera de la teva saliva esbuca l'esfínter que es nega sense ni
un crit. 
 Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques,
mossegant-les, mentre jo m'agenollava empès i obligat pel teu desfici i
aquest desig d'enfonsar-te dins el bell forat del meu anus. 
 Entabanàvem el temps amb la fortor d'un perfum censurat. 
 El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l'espinada i les
teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura. 
 M'aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit
Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells
quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de
saliva enmig del cul. 
 Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades. 
 Estàvem enmig de la casa. A l'enfront de la porta i els pares que
arribarien potser ara mateix. 
 M'enculares. 
 Un agulló de gust avança intensament i m'hagués pogut morir per
sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la
posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d'esborrar.

dimecres, 20 de juny de 2018

Punto y Raya. Aníbal Nazoa

Entre tu pueblo y el mío,
hay un punto y una raya,
la raya dice «no hay paso»,
el punto, «vía cerrada».
Y así, entre todos los pueblos,
raya y punto, punto y raya,
con tantas rayas y puntos,
el mapa es un telegrama.
Caminando por el mundo,
se ven ríos y montañas,
se ven selvas y desiertos,
pero ni puntos ni rayas.
Porque estas cosas no existen,
sino que fueron forzadas,
para que mi hambre y la tuya
estén siempre separadas

Aníbal Nazoa

La dedico als nens tancats en gàbies per Trump. 



dilluns, 18 de juny de 2018

Swimming. Miquel Ferrà


Rient al bes picant de les frescors,
nua sota el tricot, s’atansa a l’ona.
L’aire marí fa enrera l’albornòs:
ella amb un geste decidit l’hi dóna.
Hurra! L’escuma esflora una corona.
Jugant esquitxa el vent son peu descalç.
I al delitós platxeri s’abandona
son cos elàstic, impregnat de sals.
El verd cristall de l’aigua qui s’esberla
transparenta sa carn com una perla.
Son braç fa en l’ona un vigorós esqueix.
I en sortir de la mar, regalant tota,
en sos membres gentils lluu cada gota
damunt la pell tibant de dona-peix.
De A mig camí (1926) dins Poesies completes (Barcelona, Selecta, 1962)

dimecres, 13 de juny de 2018

El lucevan le stelle. (Tosca) Puccini




I brillaven els estels, i la terra sadollava d'olors...
s'obrí la porta del jardí i un pas va sacsejar la sorra ...
Va entrar, fragant, va caure als meus braços ...
Oh! dolços petons i carícies suaus, mentre que amb tremolor
tregué els vels dels seus trets encantadors!
Desaparegut per sempre el meu somni d'amor ...
El temps ha fugit
I em moro de la desesperació!
I mai he estimat tant la vida!

dilluns, 4 de juny de 2018

Fidelidad. Blas de Otero

Creo en el hombre. He visto
espaldas astilladas a trallazos,
almas cegadas avanzando a brincos
(españas a caballo
del dolor y del hambre). Y he creído.
Creo en la paz. He visto
altas estrellas, llameantes ámbitos
amanecientes, incendiando ríos
hondos, caudal humano
hacia otra luz: he visto y he creído.
Creo en ti, patria. Digo
lo que he visto: relámpagos
de rabia, amor en frío, y un cuchillo
chillando, haciéndose pedazos
de pan: aunque hoy hay sólo sombra, he visto
y he creído.
Blas de Otero
De: “Pido la paz y la palabra” – 1951-1954

dimecres, 23 de maig de 2018

dilluns, 21 de maig de 2018

Més. Marcel Riera.

Costa observar la vida i no ser pessimista. 
Les lleis de l'univers s'esquitllen per les esquerdes
transparents, tobogans de gel que no se sap 
on porten, però sentim el fregadís terrible
de la divinitat enfredorida i falsa
que baixa veloçment, lliscant en el no-res,
i vanament proclama el perdó i la promesa.

Ara mateix ressona l'espetec d'una branca
sota el pes de la eu, com un tret de fusell,
i l'esbart que esverat s'alça es torna un garbuix
marró. Podríem ser dins d'un quadre de Brueghel
però en aquest bosc no hi ha caçadors ni canilla
només la crueltat somorta i abundosa
dels flocs que s'estarrufen en una penitència
pigallada de fulles gelades sobre el sòl
immaculadament blanc. Així, trist i bell
a la vegada, és com sempre m'he imaginat
el purgatori, com un no-res corglaçat,
l'univers impassible a l'espera del joc
definitiu que un dia t'engolirà. També
pot ser que més enllà de la mort tot encaixi:
el patiment perpetu que permeti donar
la raó a la mentida, als pecats contumaços,
al plor que ve de lluny. La felicitat gasta,
solen dir els que no l'han tastada, però
la infelicitat més. Amb un cop d'ull n'hi ha prou
per adonar-se'n: cal sempre més temps, més aire,
més desig, més amor, més vida, més de tot.

Voleia sobre els camps el remordiment blanc,
en remolins concèntrics que sovint defalleixen
per alçar-se de nou i després, de cop, fondre's.
Potser sota les capes superposades qualla,
transparent i gelat, tot allò que es va perdre
i que encara batega, a punt de rebrotar
i empènyer i alenar. Però no és segur: potser.


Marcel Riera

Del poemari "Llum d'Irlanda", Premi Carles Riba 2011, Ed. Proa

dilluns, 14 de maig de 2018

Lástima. Blas de Otero


Cosa de grande maravilla y lástima
que sea aquí tanta flaqueza e
impurezas del ánima, que, siendo la
mano de Dios de suyo tan blanda
y suave, la sienta el ánima aquí tan
grave y contraria.
                                 San Juan de la Cruz

Me haces daño, Señor. Quita tu mano
de encima. Déjame con mi vacío,
déjame. Para abismo, con el mío
tengo bastante. ¡Oh Dios!, si eres humano,
compadécete ya, quita esa mano
de encima. No me sirve. Me da frío
y miedo. Si eres Dios, yo soy tan mío
como tú. Y a soberbio, yo te gano.
Déjame. ¡Si pudiese yo matarte,
como haces tú, como haces tú! Nos coges
con las dos manos, nos ahogas. Matas
no se sabe por qué. Quiero cortarte
las manos. Esas manos que son trojes
del hambre, y de los hombres que arrebatas.
Blas de Otero
De:“Redoble de conciencia”, 1951