Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

divendres, 22 de març de 2019

Nada sabe tan dulce como su boca. Víctor Manuel


Jo diria que Victor Manuel és un dels pitjors cantants actuals, no arriba, es queda sense aire, desafina. Sí, és cert que l'edat no li va a favor,  tot i que aquestes mancances les arrossega de jove, i queden dissimulades en els enregistraments, punxant en els directes.... Però quina cançó, Deu meu, quin tros de cançó.

dimecres, 20 de març de 2019

El Núvol. Maria Antònia Salvà



Decau el jorn. Un nuvolat compacte
sobre el cel de llevant, àvidament
assedegat del sol que fuig, intacte,
esdevé roig com un fornàs ardent.

A poc a poc es va apagant l'ardència
i el núvol resta lívid sobre el camp;
immòbil i amb sobtada refulgència,
de ses entranyes emergeix el llamp.


Maria Antònia Salvà

divendres, 15 de març de 2019

Concert de Brandemburg n. 1 J.S.Bach



Al principi embolica una mica, perquè quan el vídeo comença, se sent un altre concert de Brandemburg (?) 
Ho interpreta l'orquestra barroca de Freiburg. M'encanta com ho fan, la manera en què es mouen i transmeten. 

dilluns, 4 de març de 2019

Cançó dels invadits. Apel·les Mestre

No passareu! I si passeu, 
serà damunt d'un clap de cendra: 
les nostres vides les prendreu, 
nostre esperit no l'heu de prendre. 
Mes no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! I si passeu 
quan tots haurem deixat de viure, 
sabreu de sobres a quin preu 
s'abat un poble digne i lliure. 
Mes, no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

No passareu! Y si passeu 
decidirà un cop més la història, 
entre el sayó que clava en creu 
y el just que hi mor, de qui és la glòria. 
Mes, no serà! Per més que feu, 
no passareu! 

A sang i a foch avançareu 
de fortalesa en fortalesa, 
però, què hi fa? si queda en peu 
quelcom més fort: nostra fermesa! 
Per'xò cantem: ”Per mes que feu, 
no passareu!”


Apel·les Mestre

divendres, 1 de març de 2019

Soneto II (Pablo Neruda)

Amor, cuántos caminos para llegar a un beso, qué soledad errante hasta tu compañía! Siguen los trenes solos rodando con la lluvia.
En Taltal no amanece aún la primavera.

Pero tú y yo, amor mío, estamos juntos, juntos desde la ropa a las raíces, juntos de otoño, de agua, de caderas, hasta ser sólo tú, sólo yo juntos.
Pensar que costó tantas piedras que lleva el río, la desembocadura del agua de Boroa, pensar que separados por trenes y naciones
tú y yo teníamos que simplemente amarnos, con todos confundidos, con hombres y mujeres, con la tierra que implanta y educa los claveles

Pablo Neruda

dimecres, 27 de febrer de 2019

Hoy comamos y bebamos. Juan del Enzina



Hoy comamos y bevamos, y cantemos y holguemos, que mañana ayunaremos. Por honra de San Antruejo parémonos hoy bien anchos. Embutamos estos panchos, recalquemos el pellejo: que costumbre es de concejo que todos hoy nos hartemos, que mañana ayunaremos. Honremos a tan buen santo porque en hambre nos acorra; comamos a calca porra, que mañana hay gran quebranto, Comamos, bevamos tanto hasta que nos reventemos, que mañana ayunaremos. Beve Bras, más tu Beneito. Beva Pedruelo y Lloriente, Beve tú primeramente; quitarnos has desse preito, En bever bien me deleito: daca, daca, beveremos, que mañana ayunaremos. Tomemos hoy gasajado, que mañana vien la muerte; bevamos, comamos, huerte, vámonos carra el ganado. No perderemos bocado, que comiendo nos iremos, y mañana ayunaremos.

Juan del Enzina. 

Feliç Carnestoltes!

dilluns, 25 de febrer de 2019

Sóc arbre vell. Francesc Garriga Barata

Sóc arbre vell, m'ignoren
ocells i gossos
comença a acompanyar-me massa mort

gemeguen esqueixades
les branques
pel pes de tanta absència
al meu voltant

la vida pugna en l'arbre, malgrat tot
som vius a qui la mort
ha fet la caritat d'acompanyar

retalls del gran silenci
que sepulta els meus morts,
s'entortolliguen al discurs dels somnis
per les arrels de cendra i pols

d'ahir i d'avui, 
demà

Francesc Garriga Barata. 
(del llibre Tornar és lluny, premi Carles Riba 2012)

dilluns, 17 de desembre de 2018

black to black. Amy Winehouse


Una versió diferent del que ja comença a ser un clàssic. Quina pena, quant talent perdut per culpa de les drogues!

dimecres, 12 de desembre de 2018

Miserere mei, Deus. Allegri. Mozart



Canta el Tenebrae Choir, dirigit per

La partitura d'aquesta peça, del compositor Gregorio Allegri, va ser propietat del Cor de la Capella Sixtina. S'interpretava en l'ofici de Dimecres Sant, i els músics tenien prohibit fer-ne còpies o interpretar-la fora d'aquell dia, sota pena d'excomunió. 
Un jove W.A. Mozart, de camí a Bologna, va assistir a l'ofici de tenebres, va escoltar aquesta música i després, de memòria, la va transcriure. Així és com aquesta gloriosa obra d'art musical va escapar primer del Vaticà i la reialesa selecta.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Paraules a Maria. Josep Maria Llompart

La veritat, Maria, és que ben clares 
vegades pens en tu. La voladissa
només d'una libèl·lula, un tendríssim 
matí de juliol, tal volta una aura, 
un lleu batec de fulles somnolentes
o per ventura l'ala de tristesa 
que en una nit ben estrellada em toca 
adesiara els polsos com si fossin 
els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa 
suaument adolorits, et fan presència. 
Llavores –ja t'ho he dit, poques vegades–
véns cap a mi, tan nul·la i petitona 
com te n'anares buit enllà, repòs 
enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta, 
si avui jo, el teu germà, goso inventar-te,
no és per fer-te el poema que caldria. 
Posats a ésser sincers hauré de dir-te 
que m'importes ben poc, que fins i tot 
en la trista infantesa que qui sigui 
–tal volta Déu– volgué que fos la meva 
vaig sentir cap a tu un lentíssim odi, 
un odi mansuet, com de per riure,
flonjo com les greixors que em turmentaven 
de cap a peus el cos i una ombra grisa 
em pintaven al rostre pacient, 
corbat i humil com el dels idiotes. 
(He de dir-te, Maria, que els de casa, 
com que són prou correctes i fins cultes, 
se n'amagaven, compassius, del fàstic 
que jo els devia fer i, misteriosos, 
només deixaven en el vent a lloure,
com una violenta papallona, 
la paraula a mig dir, xiuxiuejada, 
la paraula roent que era el meu signe: 
"endocrinologia"... Bé, perdona, 
t'ho diré més senzill: no era aleshores 
més que un pobre tarat i per ventura
és per això que ara faig versos...). Basta. 
Tornem a allò que et deia. Sí, Maria, 
vaig odiar-te entre les pors nocturnes, 
vaig odiar-te en l'òpal dels diumenges 
casolans i dins l'ombra agombolada 
de la nit de difunts, quan tu no eres 
més que una llumeneta tremolosa
damunt l'oli votiu, un ramell tendre 
de crisantems fresquíssims, olorosos,
tot just collits de l'hora, i una tomba
endreçada i polida a on –em deien– 
vindríem un per un a retrobar-te. 
Perquè tu eres la morta, la minúscula 
morta nostra que estaves en el cel,
la nostra morta única, un finíssim 
pretext perquè la mare, a trenc de fosca,
romangués un moment extasiada 
amb l'esguard abocat a la finestra
i de sospirs omplint l'agre silenci 
com qui de flors omple un cistell. Maria, 
fores, de veritat, tan poca cosa!
Quaranta dies, un gemec llarguíssim,
un nom en el paper, una astorada 
agonia petita, sense objecte,
uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta
sense com ni perquè..., oh, morta nostra, 
única morta nostra!, oh tomba intacta 
del dia de Tots Sants, amb sol i joia! 
Després, a poc a poc... ja ho saps, Maria. 
Però deixem això; no són els versos 
que jo et volia fer, no són paraules
feixugues de carícies i pena
les que t'escup al rostre perquè et cremin. 
No entens la meva veu? ¿No sents l'entranya 
que em batega en el crit ple de terrossos, 
d'aritges crudelíssimes, d'innúmers 
desistiments, de glaçadors somriures,
de mala llet, si vols, que en tinc bastanta?
¿No em veus ombres enllà, fent de la meva
cremada soledat la fidelíssima 
gossa dels meus camins, mentre l'esquena 
se'm corba a poc a poc cap a la terra?
I tanmateix, seria bell pensar-te, 
oh germana impossible, fer-te viva, 
donar-te uns ulls per a l'espant i el somni,
un sexe furiós i fecundíssim, 
unes mans per al vol gojós del tacte. 
Tu i jo, petita amor, dins la boscúria, 
infants sentimentals, plens de silenci, 
per caminois de capaltard amb fràgils 
petúnies sensibles i campànules... 
Oh Maria Llompart, jo cant la teva 
mort diminuta, la novella tomba, 
el blanc enterrament, el plor de vidre 
trencadís com un vals; cant per a sempre
les teves ales de paper de seda,
el teu mite feliç, el teu aroma
de sepulcre i colònia, el misteri 
de les flors on tu vius, que s'obren, dures,
violentes al sol com les paraules.

 

Del llibre "Joc de l'amor i de les estacions" (1954)

divendres, 2 de novembre de 2018

In Paradisum Ēriks Ešenvalds




Canta el cor de l'estat de Latvija, dirigueix Maris Sirmais.
Peteris Trasüns a la viola,
Karlis Klotins al cello.


En el dia de difunts, aquesta audició tan especial.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Los besos dados. Vicente Alexandre

La memoria de un hombre está en sus besos,
pero nunca es verdad memoria extinta.
Contar la vida por los besos dados
no es alegre. Pero más triste es darlos sin memoria.
Por lo que un hombre hizo cuenta el tiempo.
Hacer es vivir más, o haber vivido,
o ir a vivir. Quien muere vive, y dura.
Así callado, aún mis labios en los tuyos,
te respiro. 
O sueño en vida o hay vida.
La sospechada vida está en el beso
que vive a solas. 
Sin nosotros, luce.
Somos su sombra. Porque él es cuerpo cuando
ya no estamos.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Els miserables



Avui, dia 1 d'octubre, no puc fer altra cosa que recordar com, fa un any, els ciutadans de Catalunya vam defensar amb els nostres cossos i les nostres mans nues les urnes.