Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

divendres, 8 de juliol de 2016

He tastat la mort. Carles Camps Mundó

He tastat la mort. Amarga, crua.
Potser sí que només ha sigut una mica,
però he tastat mort veritable.

¡Quin regust que me'n queda
d'encara i mai alhora!
¡Quina estranya barreja de contraris!

¡Si sabéssiu que vius els dies
enfront de l'absoluta indiferència!
¡De l'Absoluta i Anorreadora Indiferència!

Per això us dic ara que viure basta,
que sobra l'esperança
–l'ambició, l'afany, el sempre–.

Sí, per això crec que tinc dret a dir-vos
que esperant l'esperança es perd la vida:
la vida en si, la vida viva.



Carles Camps Mundó

Del llibre "la mort i la paraula"

dilluns, 20 de juny de 2016

Oh, mami blue. Pop Tops

Segur que a tots els que tenim una edat aquesta cançó ens duu molts records. El Damià, el meu oncle, l'escoltava nit i dia. Sempre que l'escolti pensaré en ell.

divendres, 10 de juny de 2016

La carn vol carn. Ausias March

La carn vol carn, no s'hi pot contradir.
Son apetit en l'hom pren molta part.
Si no és unit ab l'arma, tost és fart:
d'ells dos units sent hom un terç eixir.
Aquell qui sent d'esperit pura amor
per àngel pot anar entre les gents:
qui d'arma i cos junts ateny sentiments
com perfet hom sent tota la sabor.


Ausias March

dilluns, 6 de juny de 2016

Avui les fades i les bruixes s'estimen. Maria-Mercè Marçal


Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

dilluns, 28 de març de 2016

Violin Sonata No 18 en Sol major, K 301. W.A. Mozart



Hilary Hahn al violí, Natalie Zhu al piano. 

Déu del meu Déu. Gregori Mir.

Déu del meu déu, 
que te cerc dins el vi, 
ets música amelòdica 
d'una alba agonitzant.
 La mar no serà mar 
i tu no seràs déu. 
Jo encara seré esclau del vi 
i dels ulls teus.

Gregori Mir

divendres, 25 de març de 2016

Passió segons Sant Mateu. J.S.Bach.



Avui, Divendres Sant, us proposo aquesta audició: la passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach.
Gaudiu-la i assaboriu-la.

Intèrprets:
Christoph Prégardien, tenor
Tobias Berndt, baríton
Dorothee Mields, soprano
Hana Blažíková, soprano
Damien Guillon, alto/contratenor
Robin Blaze, alto/contratenor
Colin Balzer, tenor
Hans Jörg Mammel, tenor
Matthew Brook, baix-baríton
Stephan MacLeod, baix-baríton
Cor i Orquestra del Collegium Vocale Gent
Philipp Herreweghe, director
Representació des de la Kölner Philharmonie

dimecres, 23 de març de 2016

La poesía es un arma cargada de futuro. Gabriel Celaya


(De "Cantos iberos", 1955)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque a penas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.


Gabriel Celaya.

Dilluns passat era el dia de la poesia.

dilluns, 21 de març de 2016

Primavera. (Concert per a violí) Joan Valent



Avui us proposo una audició d'un concert per a violí i orquestra de Joan Valent, compositor mallorquí afincat a Mèxic.
Toca el gran Ara Malikian.
M'entendreix conèixer tants paisatges de la nostra mallorca estimada en aquest vídeo.