Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 27 de febrer de 2017

Sol i Vern. Jordi Carbonell



Ara sóc sol i vern, lluny d’esperança d’instants feliços sense tu, desert
de tot bé, eixut de qualsevol gaubança. Voltat de solitud, em dreço, ert,
sotjant lluny l’horitzó en el qual descansa el futur desolat i on, acomplert

viatge, albiro una sola alegrança
en embolcall esparracat i incert: retrobar-te, perdut amor fidel,
sota la llum qui sap si d’un estel
o en la sospita d’una nova albada.
I al dessota de ma túnica de dol
només puc entreveure un sol consol: fondre’m de nou amb tu en una abraçada. 


Jordi Carbonell

divendres, 24 de febrer de 2017

Lo que dejé por ti. Rafael Alberti

Dejé por ti mis bosques, mi perdida
arboleda, mis perros desvelados,
mis capitales años desterrados
hasta casi el invierno de la vida.

Dejé un temblor, dejé una sacudida,
un resplandor de fuegos no apagados,
dejé mi sombra en los desesperados
ojos sangrantes de la despedida.

Dejé palomas tristes junto a un río,
caballos sobre el sol de las arenas,
dejé de oler la mar, dejé de verte.

Dejé por ti todo lo que era mío.
Dame tú, Roma, a cambio de mis penas,
tanto como dejé para tenerte.

dilluns, 20 de febrer de 2017

The Lamb. John Taverner


Canta el Tebebrae Choir, dirigits per Nigel Short
Little Lamb, who made thee?
Dost thou know who made thee?
Gave thee life, and bid thee feed
by the stream and o'er the mead;
gave thee clothing of delight,
softest clothing, woolly, bright;
gave thee such a tender voice,
making all the vales rejoice?
Little Lamb, who made thee?
Dost thou know who made thee?
Little Lamb, I'll tell thee
little Lamb, I'll tell thee;
he is called by thy name,
for he calls himself a Lamb.
He is meek, and he is mild.
He became a little child.
I, a child, and thou a lamb,
we are called by his name.
Little lamb, God bless thee!
little lamb, God bless thee!
Petit anyell, qui t’ha fet?
Encara no saps qui t’ha fet?
T’ha donat la vida, i t’ha alimentat
a la vora del rierol i sobre el prat;
T’ha vestit amb robes delicioses,
amb suavíssima llana brillant;
i t’ha donat una veu tan tendra,
que tota la vall se n’alegra?
Petit anyell, qui t’ha fet?
Encara no saps qui t’ha fet?
Petit anyell, jo t’ho diré,
Petit anyell, jo t’ho diré.
El seu nom és el teu,
doncs es diu a si mateix anyell.
Ell és dòcil i bondadós.
Ell es va tornar un nen petit:
Jo, un nen, i tu un anyell,
som anomenats així per ell.
Petit anyell, que Deu et beneeixi,
Petit anyell, que Deu et beneeixi.

divendres, 3 de febrer de 2017

Recuerdos de Ypacarai. Demetrio Ortiz


Aquesta cançó, escrita originalment en guaraní, amb música de Demetrio Ortiz i lletra de Zulema Mirkin, està aquí esplèndidament interpretada per Maya Belsitzmann i Matan Ephrat.

dimecres, 1 de febrer de 2017

A vegades tot se't fa confús. Manuel Forcano

A vegades tot se’t fa confús 
com en aquella Síria en guerra 
descrita per Ammià Marcel·lí a les Històries. 
En tu també cremen castells, 
s’enfonsen naus i moren prínceps. 
Se t’extravien al desert 
les tropes. 
En cap ciutat no et sents segur, 
i els camins són vies entre camps d’arbres talats. 
Demanes asil a qui, com tu, 
ho ha perdut tot, 
i des d’una finestra veus surar Eufrates avall 
un cos inert amb una sageta al mig del pit. 
L’amor que tenies.


Manuel Forcano

dilluns, 30 de gener de 2017

Buscar-se el sexe i trobar-lo estret . Sebastià Alzamora


Buscar-se el sexe i trobar-lo estret entre
brins de franel•la, o damunt una estora,
o bé a les cases de dones que estimen
sense estimar a penes, o encara sota
els bastiments d’un edifici lleig
ja abans de ser-ho. Buscar-se la carn
havent-la vista créixer sana com
un estendard incontestable i mestre,
com un senyal de força i de vergonya.
Buscar-nos tots nosaltres sense pausa,
pensant, Rafel, tot el que no sabries,
sabent amb tu que morir és no poder
tocar-se. Caure de grapes, Rafel,
declinar el cos de l’altre amb la carn fresca,
la ment travada i l’ànima penjada
d’un cap d’agulla. Fer-se, amb la pell pròpia,
la fundació que exalti el nostre nom,
fer-se mal quan sigui elegant i bell,
fer de la carn i el tacte un tabernacle,
un púlpit nou i estrident existència:
lluir esclatant de nosaltres mateixos,
pelar-se els dits de tant fregar-los, fer
la projecció magnífica d’un cos
massa ocupat en ser i significar-se.

Sebastià Alzamora

divendres, 27 de gener de 2017

Crucifixión. Federico García Lorca

La luna pudo detenerse al fin por la curva blanquísima de los caballos. 
Un rayo de luz violeta que se escapaba de la herida 
proyectó en el cielo el instante de la circuncisión de un niño muerto. 

La sangre bajaba por el monte y los ángeles la buscaban, 
pero los cálices eran de viento y al fin llenaba los zapatos. 
Cojos perros fumaban sus pipas y un olor de cuero caliente 
ponía grises los labios redondos de los que vomitaban en las esquinas. 
Y llegaban largos alaridos por el Sur de la noche seca. 
Era que la luna quemaba con sus bujías el falo de los caballos. 
Un sastre especialista en púrpura 
había encerrado a tres santas mujeres 
y les enseñaba una calavera por los vidrios de la ventana. 
Las tres en el arrabal rodeaban a un camello blanco, 
que lloraba porque al alba 
tenía que pasar sin remedio por el ojo de una aguja. 
¡Oh cruz! ¡Oh clavos! ¡Oh espina! 
¡Oh espina clavada en el hueso hasta que se oxiden los planetas! 
Como nadie volvía la cabeza, el cielo pudo desnudarse. 
Entonces se oyó la gran voz y los fariseos dijeron: 
Esa maldita vaca tiene las tetas llenas de leche. 
La muchedumbre cerraba las puertas 
y la lluvia bajaba por las calles decidida a mojar el corazón 
mientras la tarde se puso turbia de latidos y leñadores 
y la oscura ciudad agonizaba bajo el martillo de los carpinteros. 

Esa maldita vaca 
tiene las tetas llenas de perdigones, 
dijeron los fariseos. 
Pero la sangre mojó sus pies y los espíritus inmundos 
estrellaban ampollas de laguna sobre las paredes del templo. 
Se supo el momento preciso de la salvación de nuestra vida. 
Porque la luna lavó con agua 
las quemaduras de los caballos 
y no la niña viva que callaron en la arena. 
Entonces salieron los fríos cantando sus canciones 
y las ranas encendieron sus lumbres en la doble orilla del río. 
Esa maldita vaca, maldita, maldita, maldita 
no nos dejará dormir, dijeron los fariseos, 
y se alejaron a sus casas por el tumulto de la calle 
dando empujones a los borrachos y escupiendo sal de los sacrificios 
mientras la sangre los seguía con un balido de cordero. 

Fue entonces 
y la tierra despertó arrojando temblorosos ríos de polilla.

dimecres, 18 de gener de 2017

divendres, 13 de gener de 2017

Duerme tranquilo. Alfonsina Storni


Dijiste la palabra que enamora
A mis oídos. Ya olvidaste. Bueno.
Duerme tranquilo. Debe estar sereno
Y hermoso el rostro tuyo a toda hora.

Cuando encanta la boca seductora
Debe ser fresca, su decir ameno;
Para tu oficio de amador no es bueno
El rostro ardido del que mucho llora.

Te reclaman destinos más gloriosos
Que el de llevar, entre los negros pozos
De las ojeras, la mirada en duelo.

¡Cubre de bellas víctimas el suelo!
Más daño al mundo hizo la espada fatua
De algún bárbaro rey Y tiene estatua.

diumenge, 8 de gener de 2017

An Irish Blessing. Trad. Irlandesa. Arr. James E. Moore




May the road rise to meet you,
may the wind be always at your back.
May the sun shine warm upon your face,
and the rains fall soft upon your fields. 


And until we meet again,
may God hold you in the palm of His hand. 



May the sun make your days bright,
may the stars illuminate your nights,
may  the flowers bloom along your path,
your house stand firm against the storm 




And until we meet again,
May God hold you in the palm of His hand.
Que els camins ens portin a trobar-nos,
que el vent sempre et bufi a favor.
Que el sol t'escalfi la cara
i la pluja caigui suau sobre els teus camps.

 I mentre no ens retrobem, 
que Déu et porti a la palma de la seva mà. 

Que el son faci els teus dies brillants, 
que les estrelles il·luminin les teves nits,
que les flors floreixin per tot el teu camí,
i que la teva casa es mantingui forta amb les tempestes.

 I mentre no ens retrobem, 
que Déu et porti a la palma de la seva mà.






L'arranjament que sentiu és de James E. Moore.

divendres, 30 de desembre de 2016

El Pensament. Sebastià Alzamora

Jo no puc riure amb el posat tan còmode
d'aquell qui pensa en termes de mesura:
no pot la urgència ésser mai relativa.

Sebastià Alzamora

dilluns, 26 de desembre de 2016

Bogoroditse Dyevo. Rachmaninov



Una de les peces favorites de Rachmaninov, treta de la missa de vespres, op. 37. 
Interpretat magistralment per Voces8.