Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

divendres, 2 de desembre de 2016

Perquè et conec. Carme Cabús

El teu cos es va despullar
i només era la meravella de la cambra.

Endinsada nit quan em vas penetrar,
junts vam tornar a sentir la innocència badada.

Com a qui s'obre la porta d'un regnat
vaig tocar la teva pell delicada.

Forts músculs, venes i ossos van fremir:
et busco els llavis per morir en la teva ànima.

Quina necessitat hi havia al fons
que ens xuclava, pregona, en la seva ànsia!

El teu cos damunt el meu és com el cel,
com la tarda quan es gronxa entre les branques.

Perquè et conec des de sempre i confio en tu
sé que ets com jo i encens, roents, les flames,
i que et fas,
i et coneixes,
i et pervius
en el cos ofert i fabulós d'un altre.

CARME CABÚS

divendres, 25 de novembre de 2016

Quan cau la fosca. Jordi Carbonell


Quan cau la fosca en el nostre jardí
 enyoradís de les teves petjades,
 recordo el bes que cada nit et feia
i m’adormo tot las al llit de noces, 

buit del teu cos, perduda l’esperança.

Barcelona, 26 de novembre de 2005 


Jordi Carbonell

dimecres, 23 de novembre de 2016

Duel of the fates. John Williams



George Korynta dirigueix la Prague Film Orchestra. El director del cor és Stanislav Mistr.

És un enregistrament del 2012


dilluns, 14 de novembre de 2016

Dessota els àlbers. Feliu Ventura



No et puc prometre el mar 
ni el cel ni els estels 
només et puc prometre el meu cos i sé 
que potser demà ja no estarem junts 
dessota dels àlbers.

Poesia que bressole amb els llavis 
i que em fa devot de Santa Veritat. 
La ferida que em va fer aquell dia 
Em desperta com un vers de l'Estellés.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara 
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia patrona de la vida, 
s'agenolla davant teu el meu dolor. 
Pregaria que la tipografia 
fos fidel al cal·ligrama del meu cos.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara 
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia que bressole amb els llavis 
i m'empeny contra el futur amb decisió. 
No voldria aquesta vida meua 
sense llibertat sencera i sense tu.

No et puc prometre el mar 
ni el cel ni els estels 
només et puc prometre el meu cos i sé 
que potser demà ja no estarem junts 
dessota dels àlbers.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Tot açò que ja no pot ser. Vicent-Andrés Estellés


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant 
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant 
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

divendres, 4 de novembre de 2016

Ah! dolente partita! . Monteverdi



Ah! dolente partita! ah, fin de la mia vita! da te parto e non moro? E pur i' provo la pena de la morte e sento nel partire un vivace morire, che dà vita al dolore per far che moia immortalmente il core.


Del quart llibre de madrigals

dimecres, 2 de novembre de 2016

Els Morts. Joan Margarit


Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Tu me quieres blanca. Alfonsina Storni



Tú me quieres alba,
Me quieres de espumas,
Me quieres de nácar.
Que sea azucena
Sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada

Ni un rayo de luna
Filtrado me haya.
Ni una margarita
Se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
Tú me quieres blanca,
Tú me quieres alba.

Tú que hubiste todas
Las copas a mano,
De frutos y mieles
Los labios morados.
Tú que en el banquete
Cubierto de pámpanos
Dejaste las carnes
Festejando a Baco.
Tú que en los jardines
Negros del Engaño
Vestido de rojo
Corriste al Estrago.

Tú que el esqueleto
Conservas intacto
No sé todavía
Por cuáles milagros,
Me pretendes blanca
(Dios te lo perdone),
Me pretendes casta
(Dios te lo perdone),
¡Me pretendes alba!

Huye hacia los bosques,
Vete a la montaña;
Límpiate la boca;
Vive en las cabañas;
Toca con las manos
La tierra mojada;
Alimenta el cuerpo
Con raíz amarga;
Bebe de las rocas;
Duerme sobre escarcha;
Renueva tejidos
Con salitre y agua;
Habla con los pájaros
Y lévate al alba.
Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Concert per a guitarra i petita orquestra. H. Villa-lobos.




Toca la guitarra Irene Gómez, acompanyada per l'orquestra filarmònica de Bogotà. 

El concert té tres parts: Andantino-Andante- Allegreto non troppo. 

divendres, 21 d’octubre de 2016

Suite n. 3 en Do M. J.S.Bach.



Una obra per a violoncel sol, però tocat amb viola, concretament amb una viola Stradivari. 
Toca la viola David Aaron Carpenter