Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

divendres, 30 de desembre de 2016

El Pensament. Sebastià Alzamora

Jo no puc riure amb el posat tan còmode
d'aquell qui pensa en termes de mesura:
no pot la urgència ésser mai relativa.

Sebastià Alzamora

dilluns, 26 de desembre de 2016

Bogoroditse Dyevo. Rachmaninov



Una de les peces favorites de Rachmaninov, treta de la missa de vespres, op. 37. 
Interpretat magistralment per Voces8.

divendres, 23 de desembre de 2016

non-non de Nadal. Joana Raspall

T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espigol
per fer-te el son dolç.

Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.

Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món.

Joana Raspall

dimecres, 21 de desembre de 2016

Quand la nuit n'est pas étoilée. Reynaldo Hahn.




D'un autor que confesso que no coneixia, sobre un text de Victor Hugo. 

La interpreten Susan Graham, Mezzo-Soprano, i al piano Roger Vignoles

dilluns, 19 de desembre de 2016

Plors nocturns somorts. Jordi Carbonell.


Els plors d’amor travessen mes parpelles, 
devessall ardentíssim de la nit.
Tu dorms al meu costat, serena:
ni sobresalts ni angúnies no torben

el son pausat, el respirar lleuger.
I les meves entranyes es retorcen
perquè no goso destorbar els instants
en què no vius la inquietud del dia,
i el meu amor es consumeix per dintre 

d’un foc cendrós de passió fallida.
Ploro d’amor amb bolquer de tenebra:
no goso rompre l’embolcall i sento 

l’agredolç desesper del foc que em crema, 
absent tu de la brega i de la joia,
mentre sento planar ocells de la pena
ran del teu son i de la meva angoixa.
Et deixaré dormir, tranquil·la i pura,
el son dels innocents i dels magnífics.
O amor! O vida! O estimada Hortènsia!


Jordi Carbonell 

dilluns, 12 de desembre de 2016

dilluns, 5 de desembre de 2016

Canción. Piedad Bonnett


Nunca fue tan hermosa la mentira
como en tu boca, en medio
de pequeñas verdades banales
que eran todo
tu mundo que yo amaba,
mentira desprendida
sin afanes, cayendo
como lluvia
sobre la oscura tierra desolada.
Nunca tan dulce fue la mentirosa
palabra enamorada apenas dicha,
ni tan altos los sueños
ni tan fiero
el fuego esplendoroso que sembrara.
Nunca, tampoco,
tanto dolor se amotinó de golpe,
ni tan herida estuvo la esperanza.

divendres, 2 de desembre de 2016

Perquè et conec. Carme Cabús

El teu cos es va despullar
i només era la meravella de la cambra.

Endinsada nit quan em vas penetrar,
junts vam tornar a sentir la innocència badada.

Com a qui s'obre la porta d'un regnat
vaig tocar la teva pell delicada.

Forts músculs, venes i ossos van fremir:
et busco els llavis per morir en la teva ànima.

Quina necessitat hi havia al fons
que ens xuclava, pregona, en la seva ànsia!

El teu cos damunt el meu és com el cel,
com la tarda quan es gronxa entre les branques.

Perquè et conec des de sempre i confio en tu
sé que ets com jo i encens, roents, les flames,
i que et fas,
i et coneixes,
i et pervius
en el cos ofert i fabulós d'un altre.

CARME CABÚS

divendres, 25 de novembre de 2016

Quan cau la fosca. Jordi Carbonell


Quan cau la fosca en el nostre jardí
 enyoradís de les teves petjades,
 recordo el bes que cada nit et feia
i m’adormo tot las al llit de noces, 

buit del teu cos, perduda l’esperança.

Barcelona, 26 de novembre de 2005 


Jordi Carbonell

dimecres, 23 de novembre de 2016

Duel of the fates. John Williams



George Korynta dirigueix la Prague Film Orchestra. El director del cor és Stanislav Mistr.

És un enregistrament del 2012


dilluns, 14 de novembre de 2016

Dessota els àlbers. Feliu Ventura



No et puc prometre el mar 
ni el cel ni els estels 
només et puc prometre el meu cos i sé 
que potser demà ja no estarem junts 
dessota dels àlbers.

Poesia que bressole amb els llavis 
i que em fa devot de Santa Veritat. 
La ferida que em va fer aquell dia 
Em desperta com un vers de l'Estellés.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara 
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia patrona de la vida, 
s'agenolla davant teu el meu dolor. 
Pregaria que la tipografia 
fos fidel al cal·ligrama del meu cos.

M'acompanyaves tu i sentia el teu batec encara 
I a dintre dels teus ulls he aprés a tindre una altra visió.

Poesia que bressole amb els llavis 
i m'empeny contra el futur amb decisió. 
No voldria aquesta vida meua 
sense llibertat sencera i sense tu.

No et puc prometre el mar 
ni el cel ni els estels 
només et puc prometre el meu cos i sé 
que potser demà ja no estarem junts 
dessota dels àlbers.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Tot açò que ja no pot ser. Vicent-Andrés Estellés


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant 
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant 
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

divendres, 4 de novembre de 2016

Ah! dolente partita! . Monteverdi



Ah! dolente partita! ah, fin de la mia vita! da te parto e non moro? E pur i' provo la pena de la morte e sento nel partire un vivace morire, che dà vita al dolore per far che moia immortalmente il core.


Del quart llibre de madrigals

dimecres, 2 de novembre de 2016

Els Morts. Joan Margarit


Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.

Un, dos, tres: pica paret.Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.

Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.

Un, dos, tres: pica paret.No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.

Un, dos, tres: pica paret.Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Tu me quieres blanca. Alfonsina Storni



Tú me quieres alba,
Me quieres de espumas,
Me quieres de nácar.
Que sea azucena
Sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada

Ni un rayo de luna
Filtrado me haya.
Ni una margarita
Se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
Tú me quieres blanca,
Tú me quieres alba.

Tú que hubiste todas
Las copas a mano,
De frutos y mieles
Los labios morados.
Tú que en el banquete
Cubierto de pámpanos
Dejaste las carnes
Festejando a Baco.
Tú que en los jardines
Negros del Engaño
Vestido de rojo
Corriste al Estrago.

Tú que el esqueleto
Conservas intacto
No sé todavía
Por cuáles milagros,
Me pretendes blanca
(Dios te lo perdone),
Me pretendes casta
(Dios te lo perdone),
¡Me pretendes alba!

Huye hacia los bosques,
Vete a la montaña;
Límpiate la boca;
Vive en las cabañas;
Toca con las manos
La tierra mojada;
Alimenta el cuerpo
Con raíz amarga;
Bebe de las rocas;
Duerme sobre escarcha;
Renueva tejidos
Con salitre y agua;
Habla con los pájaros
Y lévate al alba.
Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Concert per a guitarra i petita orquestra. H. Villa-lobos.




Toca la guitarra Irene Gómez, acompanyada per l'orquestra filarmònica de Bogotà. 

El concert té tres parts: Andantino-Andante- Allegreto non troppo. 

divendres, 21 d’octubre de 2016

Suite n. 3 en Do M. J.S.Bach.



Una obra per a violoncel sol, però tocat amb viola, concretament amb una viola Stradivari. 
Toca la viola David Aaron Carpenter

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Cremallera de carn. Maria-Mercè Marçal

La cicatriu
em divideix
en dues parts
l'aixella.
Cremallera
de carn
mal tancada
però
inamovible.
Inamovible
com el decret
que en llengua
imperial
m'exilia
a la terra
glaçada
dels malalts
sense terme
ni rostre.


Maria-Mercè Marçal.

Avui és el dia mundial del càncer de mama

dilluns, 17 d’octubre de 2016

My Funny Valentine's. Richard Rodgers, Lorenz Hart



Un clàssic del Jazz revisat.
M'encanta!!!

Us deixo la lletra:


My funny valentine
Sweet comic valentine
You make me smile with my heart
Your looks are laughable
Unphotographable
Yet youre my favourite work of art
Is your figure less than greek
Is your mouth a little weak
When you open it to speak
Are you smart?
But dont change a hair for me
Not if you care for me
Stay little valentine stay
Each day is valentines day
Is your figure less than greek
Is your mouth a little weak
When you open it to speak
Are you smart?
But dont you change one hair for me
Not if you care for me
Stay little valentine stay
Each day is valentines day

divendres, 14 d’octubre de 2016

Amor mío, mi amor. Jaime Sabines

Amor mío, mi amor, amor hallado 
de pronto en la ostra de la muerte. 
Quiero comer contigo, estar, amar contigo, 
quiero tocarte, verte. 

Me lo digo, lo dicen en mi cuerpo 
los hilos de mi sangre acostumbrada, 
lo dice este dolor y mis zapatos 
y mi boca y mi almohada. 

Te quiero, amor, amor absurdamente, 
tontamente, perdido, iluminado, 
soñando rosas e inventando estrellas 
y diciéndote adiós yendo a tu lado. 

Te quiero desde el poste de la esquina, 
desde la alfombra de ese cuarto a solas, 
en las sábanas tibias de tu cuerpo 
donde se duerme un agua de amapolas. 

Cabellera del aire desvelado, 
río de noche, platanar oscuro, 
colmena ciega, amor desenterrado, 

voy a seguir tus pasos hacia arriba, 
de tus pies a tu muslo y tu costado.

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Lonch temps es ja que, per fugir dolors. (Ausias March)


Lonch temps es ja que, per fugir dolors,
fugí Amor en tant com en mi fon,
mas, veent vos, recorts en mi no son
dels mals passats, ans me paren dolçors  


Ausias March

dilluns, 26 de setembre de 2016

En algún lugar. Duncan Dhu



Una mica de nostàlgia dels 80

Festeig. Toldrà



D'aquesta esplèndida cançó conec tres versions: cor a capella, cor amb piano, i solista amb piano.
Avui us proposo aquesta esplèndida versió de David Alegret, acompanyat al piano per Aurelio Viribay

divendres, 23 de setembre de 2016

T'estimo perquè sí. Maria-mercè Marçal


T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana. Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd.
Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit. Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia.
Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall a la marea viva que em nega a l'endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.
Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.


Maria-mercè Marçal

dimecres, 21 de setembre de 2016

Obivlion. Piazzola


No és la primera vegada que us proposo aquesta audició. Però es que la trobo tan i tan deliciosa, que no puc deixar d'escoltar-la

dimecres, 14 de setembre de 2016

A David Rosenthal. Jordi Carbonell.



Poeta nord-americà, traductor del Tirant a l’anglès, que, frèvol i malalt de mort, ha vingut de Nova York a Barcelona a dir el seu darrer adéu a Catalunya i als seus amics catalans

La nit omple amb tendresa tot racó, ara que marxes.
Fuig la ciutat que estimes
i aquest dolor nocturn ho emplena tot.

Qui sap on vas, amic? Són tan incerts el nostres passos!
Si jo no sé tan sols si amb aquest vers arribo a l’hora!

Viure, qui sap quant:
tant se me’n dóna.
Incert tu, incert jo, potser sols resta en el nostre futur una claror:
vida viscuda.

Vida viscuda i l’esplendor silent
de l’hora calma,
i els records i els amors que el vent suau s’enduu, lentíssim. 

dilluns, 12 de setembre de 2016

Las cuatro y diez. Aute


Una cançó íntimament lligada a moments molt intensos de la meva vida. 
Un record ardent cap a Aute
Em disculpo per la mala qualitat del vídeo, és el millor que he trobat.

divendres, 9 de setembre de 2016

Ara mateix. Miquel Martí Pol

De res no ens val l'enyor o la complanta, 
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata 
quan sortim al carrer. Tenim a penes 
el que tenim i prou: l'espai d'història 
concreta que ens pertoca, i un minúscul 
territori per viure-la. Posem-nos 
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti. 
I en acabat, que cadascú es vesteixi 
com bonament li plagui, i via fora!, 
que tot està per fer i tot és possible.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Com el vent. Manuel Forcano

Com el vent que es menja per les puntes 
les banderes, així vam començar 
a desestimar-nos. 
I quin espectacle el nostre, 
fabricant debades una esperança 
rere l'altra. 

D'aquests anys, sí, 
queden alguns bells records, 
espases que brillen 
fins en les tenebres. 
Però ara ho veig clar: 
érem un arbre que creixia 
amb destrals a les arrels. 

Quantes vegades  
se m'ha esborrat aquest poema  
per les llàgrimes.

dijous, 1 de setembre de 2016

Cançoneta Incerta. Josep Carner


Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.


Josep Carner. 


Amb aquesta poesia reprenc l'activitat del curs. Que aquest curs que comencem, aquest camí que encetem, sigui ple de poesia i de música.

divendres, 8 de juliol de 2016

He tastat la mort. Carles Camps Mundó

He tastat la mort. Amarga, crua.
Potser sí que només ha sigut una mica,
però he tastat mort veritable.

¡Quin regust que me'n queda
d'encara i mai alhora!
¡Quina estranya barreja de contraris!

¡Si sabéssiu que vius els dies
enfront de l'absoluta indiferència!
¡De l'Absoluta i Anorreadora Indiferència!

Per això us dic ara que viure basta,
que sobra l'esperança
–l'ambició, l'afany, el sempre–.

Sí, per això crec que tinc dret a dir-vos
que esperant l'esperança es perd la vida:
la vida en si, la vida viva.



Carles Camps Mundó

Del llibre "la mort i la paraula"

dilluns, 20 de juny de 2016

Oh, mami blue. Pop Tops

Segur que a tots els que tenim una edat aquesta cançó ens duu molts records. El Damià, el meu oncle, l'escoltava nit i dia. Sempre que l'escolti pensaré en ell.

divendres, 10 de juny de 2016

La carn vol carn. Ausias March

La carn vol carn, no s'hi pot contradir.
Son apetit en l'hom pren molta part.
Si no és unit ab l'arma, tost és fart:
d'ells dos units sent hom un terç eixir.
Aquell qui sent d'esperit pura amor
per àngel pot anar entre les gents:
qui d'arma i cos junts ateny sentiments
com perfet hom sent tota la sabor.


Ausias March

dilluns, 6 de juny de 2016

Avui les fades i les bruixes s'estimen. Maria-Mercè Marçal


Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

dilluns, 28 de març de 2016

Violin Sonata No 18 en Sol major, K 301. W.A. Mozart



Hilary Hahn al violí, Natalie Zhu al piano. 

Déu del meu Déu. Gregori Mir.

Déu del meu déu, 
que te cerc dins el vi, 
ets música amelòdica 
d'una alba agonitzant.
 La mar no serà mar 
i tu no seràs déu. 
Jo encara seré esclau del vi 
i dels ulls teus.

Gregori Mir

divendres, 25 de març de 2016

Passió segons Sant Mateu. J.S.Bach.



Avui, Divendres Sant, us proposo aquesta audició: la passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach.
Gaudiu-la i assaboriu-la.

Intèrprets:
Christoph Prégardien, tenor
Tobias Berndt, baríton
Dorothee Mields, soprano
Hana Blažíková, soprano
Damien Guillon, alto/contratenor
Robin Blaze, alto/contratenor
Colin Balzer, tenor
Hans Jörg Mammel, tenor
Matthew Brook, baix-baríton
Stephan MacLeod, baix-baríton
Cor i Orquestra del Collegium Vocale Gent
Philipp Herreweghe, director
Representació des de la Kölner Philharmonie

dimecres, 23 de març de 2016

La poesía es un arma cargada de futuro. Gabriel Celaya


(De "Cantos iberos", 1955)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque a penas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.


Gabriel Celaya.

Dilluns passat era el dia de la poesia.