Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Te desnudas igual que si estuvieras sola. Jaime Sabines.

Te desnudas igual que si estuvieras sola 
y de pronto descubres que estás conmigo. 
¡Cómo te quiero entonces 
entre las sábanas y el frío! 

Te pones a flirtearme como a un desconocido 
y yo te hago la corte ceremonioso y tibio. 
Pienso que soy tu esposo 
y que me engañas conmigo. 

¡Y como nos queremos entonces en la risa 
de hallarnos solos en el amor prohibido! 
(Después, cuando pasó, te tengo miedo 
y siento un escalofrío.)



Jaime Sabines

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Lo Fatal. Rubén Darío

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo, 
y más la piedra dura porque esa ya no siente, 
pues no hay dolor más grande que el dolor de ser vivo, 
ni mayor pesadumbre que la vida consciente. 

Ser y no saber nada, y ser sin rumbo cierto, 
y el temor de haber sido y un futuro terror... 
Y el espanto seguro de estar mañana muerto, 
y sufrir por la vida y por la sombra y por 

lo que no conocemos y apenas sospechamos, 
y la carne que tienta con sus frescos racimos, 
y la tumba que aguarda con sus fúnebres ramos, 

¡y no saber adónde vamos, 
ni de dónde venimos!...

divendres, 16 d’octubre de 2015

T'estim perquè existeixes. Miquel Àngel Riera

 T'estim perquè existeixes. La més clara
dimensió del meu amor, i la més alta,
es diu tocant-te.
Meravella que sé perquè et delata un cos:
l'esperit és aquí, fet ta pell transcendida.
Ta veu, ta veritat, això que en dèiem ànima
és múscul tot, sang, tendó: no sé entendre la resta.
Just t'estim quan te toc: veu i mirada,
provatures de frec que me serveixen
per sobreviure i prou. El món, la vida
són una cosa: estimar-te és l'altra.
Parpella, porus, tu. Mugró, substància,
borrissol comprovable
lliurat a l'estratègia de signar volums
des dels quals sé com ets i sé estimar-te.
Tocar la teva pell i tot d'una enyorar-te.
Enyorar-te en present, no et pertany la distància.
Ma pell contra ta pell: més que existir, presència.
Sobirana eclosió de la persona, en tu:
amor
verificable en un cos.
T'estim perquè existeixes: ets accessible al tacte.
Existent a la mà:
la puresa total és desxifrar-te. 

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Concert per a dos oboès i baix Continuo. (III temps) Vivaldi



Aquesta audició sembla ser un bis d'un concert. 
Toquen els Zefiro Ensemble, en un concert celebrat a Brescia el 2008
Els dos oboistes solistes són Paolo Grazzi, i Alfredo Bernandini, que també dirigeix.

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Sarabanda sentimental. (3er temps de la simfonia simple) Benjamin Britten



No entenc com, amb els anys que fa que tinc aquest blog, encara no hagi publicat aquesta obra, que és una de les meves favorites de sempre:
El tercer temps de la Simfonia Simple de Britten. Una autèntica delícia. Que a més és una obra de joventut.
Aquí tocat per la Orpheus Chamber Orchestra.

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Retorn a la terra; (VIII) Sebastià Alzamora



No com un arbre, sinó com un home
allargaré el meu cos damunt el teu:
serà una festa com d'illa i de platja,
i també una escomesa de soldats
en campanya per mites llargament
enemics. Una glòria, una ràbia,
el Fill que expira, la carn i la carn.
No com un arbre, no com una idea:
diluirem el sol entre fils mixtes 
de saliva, ens farem actors de certa
màscara doble que és fang i concepte,
compondrem una figura barroca
i un paisatge nascut de cendra i boira,
amb paviments de vena i horitzons
de pit i prisma. Sonen corns i trompes,
i ara el Fill ja tremola en el Calvari,
i nosaltres miram l'eclipsi, i tot
es fa carn: finalment el verb s'ha fet
carn també, i ara penja damunt nostre,
precís i extrem, amb putnes de batec
i grava. L'ull badat a l'ull de tu,
puc veure l'Occident que impreca un Pare.
De tot el mapa, en resta sols un home:
com un home, només i justament 
com un home, el meu cos, els nostres cossos.


Sebastià Alzamora

divendres, 2 d’octubre de 2015

Los besos. Vicente Alexandre

  

 
No te olvides, temprana, de los besos un día.
De los besos alados que a tu boca llegaron.
Un instante pusieron su plumaje encendido
sobre el puro dibujo que se rinde entreabierto.
   Te rozaron los dientes. Tú sentiste su bulto,
En tu boca latiendo su celeste plumaje.
Ah, redondo tu labio palpitaba de dicha.
¿Quién no besa esos pájaros cuando llegan, escapan?
   Entreabierta tu boca vi tus dientes blanquísimos.
Ah, los picos delgados entre labios se hunden.
Ah, picaron celestes, mientras dulce sentiste
que tu cuerpo ligero, muy ligero, se erguía.
  ¡Cuán graciosa, cuán fina, cuán esbelta reinabas!
Luz o pájaros llegan, besos puros, plumajes.
Y oscurecen tu rostro con sus alas calientes,
que te rozan, revuelan, mientras ciega tú brillas.
   No lo olvides. Felices, mira, van, ahora escapan.
Mira: vuelan, ascienden, el azul los adopta.
Suben altos, dorados. Van calientes, ardiendo.
Gimen, cantan, esplenden. En el cielo deliran.