Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dissabte, 31 de desembre del 2011

Nadal. Pere Casaldáliga

Nadal, un Nadal altre:
per descobrir, acollir i anunciar
el Déu-amb-nosaltres, avui, aquí;
segons Mateu, capítol 25.
Qui s'entén amb els pobres
pot entendre's amb Déu.

Només així, fet infant,
fet Déu vingut a menys,
podríem trobar-te,
diàriament nostre,
entre Betlem i la Pasqua,
Jesús, el de Natzaret.

Any Nou, Temps Nou,
alternatiu
en Política, en Economia, en Religió.
Contra els grans projectes de mort,
el gran projecte de la Vida.
Contra el consumisme depredador
entre armes i agrotòxics,
consumim indignació
amb tendresa i militància.
Visquem en Sumak Kawsay.

Terra i Pau pel Poble Palestí,
pel Poble Kaiowá Guarani,
per tots els pobles indígenes i quilombolas,
per totes les migracions del món,
pels milions de gent humana
condemnada a la fam...

Malgrat totes les crisis,
si podem bressar Déu
entre els braços de Maria i Josep,
no hi ha motiu per tenir por.
Déu és a l'abast
de la nostra Esperança.

divendres, 30 de desembre del 2011

Aniversari. Manel

Contenta que em permetis habitar els teus desitjos, prego que per molts anys puguem celebrar el teu aniversari junts.

dijous, 29 de desembre del 2011

Nadala. Miquel Martí i Pol

A Tomàs Roig i Llop

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l'Infant
i els tres Reis i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d'adreça a la Cova,
amb corrues de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
se la mula i el bou i l'Infant i els tres Reis i l'estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l'Infant i de tots en la nit de la gran meravella.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Quan érem innocents. Montserrat Carol

Quan érem innocents,
vivíem en una casa encimbellada de merlets,
una casa màgica,
amb cambres i golfes misterioses,
sadollades d’històries
que mai no coneguérem del tot.
Al jardí es descabdellaven les roses
i les glicines envellutaven l’enreixat
amb ramells enfiladissos.
A voltes, la tempesta colpia la plana,
esberlant, embravida,
els sarments fruitosos que cruixien estremits.
Llavors ens amarava la tristesa
i el cor s’arraulia en el llibre que embruixava el pensament.
Quan érem innocents,
cercàvem entre l’herbei
el trèvol sortós
i, enlairant els braços,
esbatanàvem les mans
per arrabassar del cel les estrelles fugisseres.
Quan érem innocents,
tot teixint i desteixint somnis,
trenàrem el destí amb brins de seda,
ignorant que aquell tapís meravellós
es marciria com la innocència que acolorí
les glicines i les roses del jardí.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Nadal (Fragment) Joan Maragall

NADAL
(fragments)

Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s'acosta Nadal
i el cor el vol nu i glacial...

Neix l'hivern cantant les glòries
d'una verge amb manto blau
que al sentí's plena de gràcia
baixa els ulls, junta les mans
i es posa a adorar Déu
en son ventre virginal...
Caieu, fulles; caieu, fulles,
que ja s'acosta Nadal.

En les nits de desembre -tan llargues!-
els pastors s'estan sols entre el vent,
contemplant la foscor de la terra...
I en el cel hi ha l'estrella d'Orient.
En les nits de desembre -tan llargues!-
entre el vent i invisibles remors,
que n'hi caben de vols d'àngel
en els sòmits dels pastors!
Van els àngels per la terra
i pel cel les resplendors.
Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova,
pro al cor de la nit d'hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de la mitjanit
tot aucell ha refilat,
i tota l'herba ha florit,
i Jesús és nat.

diumenge, 25 de desembre del 2011

Nadal. Carles Riba

Nadal glaçat – Nadal ardent
d’un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust – Nadal en flor
d’un bell Infant nat sense plor;

Nadal cruel – Nadal que riu
amb l’orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que si al Pare,
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l’amor és trist
només per qui l’Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s’ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!

(Carles Riba)

dissabte, 24 de desembre del 2011

Tecum principium. (de l'oratori de Nadal) Saint-Saens

Toca la Bachorchester deMainz, dirigeix Diethard Hellmann, no se qui són els solistes vocals, em disculpo, però penso que la versió és molt bona.

divendres, 23 de desembre del 2011

(sense títol) Cristina Peri Rossi

No quisiera que lloviera
te lo juro

que lloviera en esta ciudad

sin ti

y escuchar los ruidos del agua
al bajar
y pensar que allí donde estás viviendo

sin mí

llueve sobre la misma ciudad

Quizá tengas el cabello mojado

el teléfono a mano
que no usas
para llamarme
para decirme
esta noche te amo

me inundan los recuerdos de ti

discúlpame,
la literatura me mató
pero te le parecías tanto.

Cristina Peri Rossi

dijous, 22 de desembre del 2011

Quintet amb clarinet, quart temps (Allegretto con variazioni) Mozart

Acabo aquí l'audició del quintet amb clarinet de Mozart. Els interprets són, com en les altres audicions, el Quartet Hagen amb Sabine Meyer al clarinet

dilluns, 19 de desembre del 2011

Quintet amb clarinet (1er temps) Mozart

Toca el quartet Hagen, amb Sabine Meyer al clarinet.
Els propers dies trobareu els següents moviments.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Besame mucho. Consuelito Velazquez

Canta Cesaria Evora, in memoriam.
Per cert, una anècdota. Aquesta cançó la va escriure una compositora mexicana molt jove... molt abans del seu primer petó.

dissabte, 17 de desembre del 2011

All I ask of you (d'El fantasma de l'òpera) Andrew Lloyd Webber



Perdoneu l'excès de sucre, és aquest punt de romàntica incorregible que tinc.
M'encanta la música Andrew Lloyd Webber, i m'entendreix la desesperació de la bèstia enamorada de la bella.
Us ho he hagut de posar en dos enllaços separats.

divendres, 16 de desembre del 2011

(Sense títol) Care Santos



Hay un lugar
junto a Bryan Park
en la Sexta con 42
en que una vez a Elia,
de seis años,
se le cayó una bola de helado
apenas sin probar.
Fue en uno de esos pasos
de peatones apresurados
en que una cuenta atrás,
desde el semáforo, amenaza
con lo peor de un mundo
de muchedumbres, prisas
y ciudades hermosas que nadie
se detiene a mirar.
Elia trastabilló
y la bola, nívea y dulce,
fue a dar en mitad de esa avenida
que todos llaman De las Américas.
Toda Nueva York se detuvo
en ese instante
a escuchar el lamento de una niña
preciosa como un sueño imposible
que acababa de ver una ilusión
estrellarse contra el asfalto ardiente.

Mas Elia miró el helado
como quien ve el final de un tiempo,
una quimera derritiéndose al sol,
un nevermore,
un goodbye love
y lloró lágrimas verdaderas
que abrieron una grieta, larga y recta
en la piedra dura sobre la que se cimentó
esta ciudad de locos,
del Lower hasta la 140.

Luego, Elia miró al frente
olvidó el percance
pensó en la milésima parte
de lo bueno y lo malo
que la vida habrá de depararle,
clasificó el asunto de la bola de helado
en el lugar correspondiente,
resolvió que no había para tanto
y echó a andar, decidida,
hacia donde el semáforo
amenazaba con el apocalipsis.

Elia aprendió a vivir
un poco, o tal vez mucho,
en esta Sexta con 42
junto a Bryan Park
por donde no consigo
pasar sin recordarla.
También yo recibí una lección,
de su mirada:
es así, dijo Elia,
como haremos que el futuro no duela.


Hoy, dos años después,
en mi memoria sigue
aquella bola helada derritiéndose
bajo el sol infernal de Nueva York
y aquellos ojos negros que me dicen:
cuando el sueño se acaba,
mamá,
siempre nos queda
un billete de vuelta a lo único que importa.

dimecres, 14 de desembre del 2011

dimarts, 13 de desembre del 2011

Apasionadamente. Gabriel Celaya


¡Y tanto, y tanto te amo
que mis palabras mueren
en un rumor de besos sin descanso!

¡Y tanto todavía que mis manos
no te hallan al tocarte!

¡Tanto y tan sin descanso,
que fluyo, y fluyo, y fluyo,
y es solamente llanto!

dilluns, 12 de desembre del 2011

Concert per a violoncel i orquestra (4rt temps) Elgar.


Allegro-moderato-Allegro ma non tropo
Yo-yo Ma,- Violoncel
Daniel Baremboin, Director
Orquestra Simfònica de Chicago.
Enregistrament del 1997
Darrer temps del concert que us he anat penjant aquests dies.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Concert per a violoncel i orquestra (3er temps) Elgar.


Yo-yo Ma,- Violoncel
Daniel Baremboin, Director
Orquestra Simfònica de Chicago.
Enregistrament del 1997
Tercer moviment del concert, Adagio. Els dos primers els teniu en les dues entrades anteriors.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Concert per a violoncel i orquestra (2on temps) Elgar.


Segon moviment del concert: Lento-Allegro molto
Yo-yo Ma,- Violoncel
Daniel Baremboin, Director
Orquestra Simfònica de Chicago.
Enregistrament del 1997

divendres, 9 de desembre del 2011

Concert per a violoncel i orquestra (1er temps) Elgar.


Adagio-Moderato
Yo-yo Ma,- Violoncel
Daniel Baremboin, Director
Orquestra Simfònica de Chicago.
Enregistrament del 1997

dijous, 8 de desembre del 2011

Santa Maria- Poema/oració (Casaldáliga)

¡Santa María de nuestra liberación!
María de Nazaret,
esposa prematura de José el carpintero,

aldeana de una colonia siempre sospechosa,
campesina anónima de un valle del Pirineo,
rezadora sobresaltada de la Lituania prohibida,
indiecita masacrada de El Quiché,
favelada de Río de Janeiro,
negra segregada en el Apartheid,
harijan de la India,
gitanilla del mundo;
obrera sin cualificación, madre soltera,
monjita de clausura;
niña, novia, madre, viuda, mujer.
Cantadora de la Gracia que se ofrece a los pequeños,
porque sólo los pequeños saben acogerla;
profetisa de la Liberación que solamente los pobres conquistan,
porque sólo los pobres pueden ser libres:
queremos crecer como tú,
queremos orar contigo,
queremos cantar tu mismo Magníficat.
Enséñanos a leer la Biblia -leyendo a Dios-
como tu corazón la sabía leer,
más allá de la rutina de las sinagogas
y a pesar de la hipocresía de los fariseos.
Enséñanos a leer la Historia
-leyendo a Dios, leyendo al hombre-
como la intuía tu fe,
bajo el bochorno de Israel oprimido,
frente a los alardes del Imperio Romano.
Enséñanos a leer la Vida
-leyendo a Dios, leyéndonos-
como la iban descubriendo tus ojos,
tus manos, tus dolores, tu esperanza.
Enséñanos aquel Jesús verdadero,
carne de tu vientre, raza de tu pueblo,
Verbo de tu Dios;
más nuestro que tuyo,
más del pueblo que de casa,
más del mundo que de Israel,
más del Reino que de la Iglesia.
Aquel Jesús que, por el Reino del Padre,
se arrancó de tus brazos de madre
y se entregó a la muchedumbre,
solo y compasivo, poderoso y servidor,
amado y traicionado,
fiel ante los sueños del Pueblo,
fiel contra los intereses del Templo,
fiel bajo las lanzas del Pretorio,
fiel hasta la soledad de la muerte
Enséñanos a llevar ese Jesús verdadero
por los callados caminos del día a día,
en la montaña exultante de las celebraciones,
junto a la prima Isabel,
y a la faz de nuestros pueblos abatidos que,
a pesar de todo, Lo esperan.
María nuestra del Magníficat,
queremos cantar contigo,
¡María de nuestra Liberación!
Contigo proclamamos la grandeza del Señor,
que es el único grande,
y en ti nos alegramos contigo,
porque, a pesar de todo,
Él nos salva.
Contigo cantamos, María, exultantes de gratuidad,
porque Él se fija en los insignificantes;
porque su poder se derrama sobre nosotros
en forma de amor;
porque Él es siempre fiel,
igual en nuestras diversidades,
único para nuestra comunión,
de siglo en siglo, de cultura en cultura,
de persona en persona;
porque su brazo interviene históricamente
-por intermedio de nuestros brazos,
inseguros pero libres-
y porque un día intervendrá, definitivamente Él;
porque es Él quien desbarata los proyectos de las transnacionales
y sostiene la fe de los pequeños
que se organizan para sobrevivir humanamente;
porque vacía de lucros los cofres de los capitalistas
y abre espacios comunitarios
para el plantío, la educación y la fiesta
en favor de los desheredados;
porque derriba de su trono a todos los dictadores
y sostiene la marcha de los oprimidos
que rompen estructuras en busca de la Liberación;
porque sabe personar a su sierva, la Iglesia,
siempre infiel creyéndose señora,
siempre amada escogida, sin embargo,
por causa de la Alianza que El hizo un día
con la sangre de Jesús.
María de Nazaret, cantadora del Magníficat,
servidora de Isabel:
¡quédate también con nosotros,
que está por llegar el Reino!;
quédate con nosotros, María,
con la humildad de tu fe, capaz de acoger la Gracia;
quédate con nosotros,
con el Verbo que iba creciendo en ti,
humano y Salvador, judío y Mesías,
Hijo de Dios e hijo tuyo,
nuestro Hermano,Jesús.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Ardent Himne. Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Aquestes són les hores de sols velocíssims,
i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres,
per damunt les escales del vent, cavalls de somni.
S'eleven a fogueres abrivades,
mouen el fum vermell i la tenebra roja
i empenyen els reflexos de l'incendi.
Arriben a les nits que bateguen de foc,
corren per diamants cremats, arena, cendra.
Per les ones roents del paradís,
volen damunt les flames afuades.
Homes alats de llargues cabelleres combaten
amb l'espasa del vent i de la llum.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Cançó a Mahalta. Màrius Torres

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

dissabte, 3 de desembre del 2011

Un corazón de harina debieras ser. Luisa Castro

Un corazón de harina
debieras ser.

Toda de harina por dentro
y por fuera de hierro.
Que la lluvia y el viento y todo lo que va hendiendo
cada capa de piel
lo sepulte un blando corazón de harina,
lo guarde un cajón secreto.

Nada pase hacia dentro
que no atraviese la dura armazón de hierro.

Quede en la corteza lo que el corazón no ama,
no pase hacia dentro lo que rompe el corazón.

Luisa Castro

divendres, 2 de desembre del 2011

Romança per a violí i orquestra nº 1 (op. 40) Beethoven


Toca el genial Oistrakh, no se quina orquestra és.
Fa temps us vaig posar la segona romança, en una reducció per a piano i violí. La podeu escoltar aquí.

dijous, 1 de desembre del 2011

Turba mirum(Requiem) Mozart


gundula janowitz soprà
christa ludwig contralt
peter schreier tenor
walter berry baix

karl bohm director
orquesta simfònica de Viena

dimecres, 30 de novembre del 2011

Aquí estamos. Mario Benedetti

Hija mía por suerte no viniste
hijo mío por suerte te quedaste
un mundo loco regido por locos
no es apropiado para nacimientos

no vamos a llorar esas ausencias
lloraríamos claro si estuvieran
entre dos fuegos o entre dos sangrías
o estudiando obedientes para huérfanos

aquí estamos los viejos los testigos
con ese privilegio no buscado
de ver pasar aviones y otros buitres
con mensajes letales cual trofeos

hija mía por suerte no viniste
hijo mío por suerte te quedaste
y ya que somos huérfanos de hijos
brindemos por sus almas a la espera

dilluns, 28 de novembre del 2011

Vedro con mio diletto. Vivaldi


Philippe Jaroussky, el genial contratenor de qui us he posat tantes audicions.
Em sembla una persona d'un bon gust i una elegància fora de serie.
Està cantant l'ària "Vedro con mio diletto" de Vivaldi

diumenge, 27 de novembre del 2011

dijous, 24 de novembre del 2011

Amor, io parto- Giulio Caccini


Montserrat Figueras, soprà; Hopkinson Smith, Guitarra barroca
In memoriam. Descansa en pau, Montserrat, i moltes gràcies per tota la música que ens has regalat.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Piensa en mi. Luz Casal.

<iframe width="420" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/tqJ9263FA-Y" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

diumenge, 20 de novembre del 2011

Goig de tardor. Joan Barceló


La tardor és avançada,

al novembre anem a entrar
i en la tarda assolellada
a l´indret de la finestra,
els ocells sento cantar.
Són rossinyols o són merles?
o potser són uns pinçans ?
però el missatge que ens envien,
aquest sí, el sento ben clar.

S´esforcen cara a la terra
per dir-li a la humanitat
que el tresor de la natura
l´aprenguem a disfrutar.
Veure un vol d´unes ocelles
o un prat d´un verd molt clar,
o un riu, o unes estrelles,
i mirar-se un a elles
i de la pau disfrutar.


Joan Barceló Subirana




divendres, 18 de novembre del 2011

dimecres, 16 de novembre del 2011

Nada te turbe. Santa Teresa de Jesús


Nada te turbe,
Nada te espante,
Todo se pasa,
Dios no se muda,

La paciencia
Todo lo alcanza;
Quien a Dios tiene
Nada le falta:
Sólo Dios basta.

Eleva el pensamiento,
al cielo sube,
por nada te acongojes,
Nada te turbe.

A Jesucristo sigue
con pecho grande,
y, venga lo que venga,
Nada te espante.

¿Ves la gloria del mundo?
Es gloria vana;
nada tiene de estable,
Todo se pasa.

Aspira a lo celeste,
que siempre dura;
fiel y rico en promesas,
Dios no se muda.

Ámala cual merece
Bondad inmensa;
pero no hay amor fino
Sin la paciencia.

Confianza y fe viva
mantenga el alma,
que quien cree y espera
Todo lo alcanza.

Del infierno acosado
aunque se viere,
burlará sus furores
Quien a Dios tiene.

Vénganle desamparos,
cruces, desgracias;
siendo Dios su tesoro,
Nada le falta.

Id, pues, bienes del mundo;
id, dichas vanas,
aunque todo lo pierda,
Sólo Dios basta.


dimarts, 15 de novembre del 2011

Aquí. Pedro Salinas


Aquí
en esta orilla blanca
del lecho donde duermes
estoy al borde mismo
de tu sueño. Si diera
un paso más, caería
en sus ondas, rompiéndolo
como un cristal. Me sube
el calor de tu sueño
hasta el rostro. Tu hálito
te mide la andadura
del soñar: va despacio.
Un soplo alterno, leve
me entrega ese tesoro
exactamente: el ritmo
de tu vivir soñando.
Miro. Veo la estofa
de que está hecho tu sueño.
La tienes sobre el cuerpo
como coraza ingrávida.
Te cerca de respeto.
A tu virgen te vuelves
toda entera, desnuda,
cuando te vas al sueño.
En la orilla se paran
las ansias y los besos:
esperan, ya sin prisa,
a que abriendo los ojos
renuncies a tu ser
invulnerable. Busco
tu sueño. Con mi alma
doblada sobre ti
las miradas recorren,
traslúcida, tu carne
y apartan dulcemente
las señas corporales,
para ver si hallan detrás
las formas de tu sueño.
No la encuentran. Y entonces
pienso en tu sueño. Quiero
descifrarlo. Las cifras
no sirven, no es secreto.
Es sueño y no misterio.
Y de pronto, en el alto
silencio de la noche,
un soñar mío empieza
al borde de tu cuerpo;
en él el tuyo siento.
Tú dormida, yo en vela,
hacíamos lo mismo.
No había que buscar:
tu sueño era mi sueño.

diumenge, 13 de novembre del 2011

La Luna. Sabines

LA LUNA

La luna se puede tomar a cucharadas
o como una cápsula cada dos horas.
Es buena como hipnótico y sedante
y también alivia
a los que se han intoxicado de filosofía.
Un pedazo de luna en el bolsillo
es mejor amuleto que la pata de conejo:
sirve para encontrar a quien se ama,
para ser rico sin que lo sepa nadie
y para alejar a los médicos y las clínicas.
Se puede dar de postre a los niños
cuando no se han dormido,
y unas gotas de luna en los ojos de los ancianos
ayudan a bien morir.

Pon una hoja tierna de la luna
debajo de tu almohada
y mirarás lo que quieras ver.
Lleva siempre un frasquito del aire de la luna
para cuando te ahogues,
y dale la llave de la luna
a los presos y a los desencantados.
Para los condenados a muerte
y para los condenados a vida
no hay mejor estimulante que la luna
en dosis precisas y controladas


dissabte, 12 de novembre del 2011

Aniversari. Màrius Torres

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l'oblit.

divendres, 11 de novembre del 2011

Sonata per a Oboè i piano (3er temps- Deploració) Poulenc


Els interprets, igual que en els enllaços del 1er i del 2on temps, són Hansjörg Schellenberger i el pianista Rolf Koenen
Tercer i darrer temps d'aquesta magistral sonata per a oboè i piano. En aquesta deploració, Poulenc reflecteix l'ambient després de la tragèdia.
Schellenberger diu d'aquest tercer moviment que representa la música totalment gris, sense cap mena d'emoció, música que és la mort en si mateixa.

dijous, 10 de novembre del 2011

Sonata per a oboè i piano (2on temps. Scherzo) Poulenc


Continuo amb la mateixa sonata, el segon temps, L'Oboïsta és Hansjörg Schellenberger, i el pianista, si és l'enregistrament que em penso, és Rolf Koenen.
Schellenberguer, l'interpret d'aquesta obra, la defineix com "una batalla entre dos cases, amb la secció central, expressant l'amor tendre entre Romeu i Julieta" (Recordeu que vam dir ahir que aquesta obra, que Poulenc va dedicar a la memòria de Prokofiev, té material temàtic del seu ballet "Romeu i Julieta").
Demà tindreu el tercer temps de la sonata.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Sonata per a oboè i piano. (1er Temps). Elegia. F. Poulenc

L'Oboïsta és Hansjörg Schellenberger, i el pianista, si és l'enregistrament que em penso, és Rolf Koenen.
Aquesta obra fou composada el 1962, i és dedicada a la memòria de Sergei Prokofiev, mort el 1953. De fet durant tota la sonata Poulenc fa servir material temàtic del ballet "Romeu i Julieta" de Prokofiev.
Els propers dies us posaré el segon i el tercer temps d'aquesta sonata fantàstica, que a mi em duu tants bons records.

dimarts, 8 de novembre del 2011

dilluns, 7 de novembre del 2011

Tragèdia d'una coma. Miquel Desclot

Hi havia una vegada
una pobra coma
que per culpa d'un escolar
poc atent
va anar a parar al lloc d'un punt
després de l'última paraula
d'una redacció eloqüent.
La pobrissona, tota sola,
havia d'aguantar el pes
de cent paraulasses,
algunes inclús amb accent.
A l'últim, eslcafada,
va morir allà mateix
de l'atroç cansament.
Va ser enterrada
sota una creu
pel llapis vermell
del mestre,
i enlloc de crisantems commemoratius
va tenir un ramellet
de signes admiratius.


(Sobre un conte de Gianni Rodari)

diumenge, 6 de novembre del 2011

Quin desvetllar-me. (El poema de la rosa als llavis) Joan Salvat-Papasseit


Mes d'aquest somni →

Quin desvetllar-me el seu cos tot nu
(era un fanal que em feria la cara)
—quan a ciutat plou tot queda com Tu,
nacre lluent de l´una banda a l´altra.

Ja et sóc fidel com ho és el ratpenat
que viu esclau al voltant de la nitra;
digue´m per què, sota el braç i amagat,
tens un secret com d´ulls negres que em mira.

Dius mon amant, com un desmai d´onada
que el iol l´esquinça sota el ventre moll;
Per aquest bres jo també et diré: amada
—però el teu secret, negre negre, em té tot!

dissabte, 5 de novembre del 2011

divendres, 4 de novembre del 2011

Represéntase la brevedad e lo que se vive y cuán nada parece lo que se vivió. Francisco de Quevedo

"¡Ah de la vida!"... ¿Nadie me responde?
¡Aquí de los antaños que he vivido!
La Fortuna mis tiempos ha mordido;
las Horas mi locura las esconde.

¡Que sin poder saber cómo ni a dónde
la salud y la edad se hayan huido!
Falta la vida, asiste lo vivido,
y no hay calamidad que no me ronde.

Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto:
soy un fue, y un será, y un es cansado.

En el hoy y mañana y ayer, junto
pañales y mortaja, y he quedado
presentes sucesiones de difunto.

dijous, 3 de novembre del 2011

Capricho Español Op 34 -Rimsky Korsakow

Vaig programar aquesta audició pel passat octubre, i quan es va publicar va resultar que havien retirat el video de youtube.
Us el torno a penjar, en una actuació de la Berliner Philarmonica dirigida per Zubin Metha.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Pie Jesu (Requiem) Fauré



Ja us havia posat audicions del contratenor Philippe Jaroyssky, una veu privilegiada. Aquesta obra és original per a soprà. Amb el seu color de veu arriba a tenir una màgia especial

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Amor de hombre. Gabriel Celaya

Amor de hombre

Mi estricta voluntad, mi punta seca
que está domando en ella
oceánicas pasiones y rumores antiguos. El cauterio que aplico
a esa llaga amorosa que, sin forma, palpita.

Si hiero, mato, engendro.
(Su exánime sonrisa me conmueve y me excita.)
Si la acaricio, mido,
sujeto sus equívocos y todas
las suavidades sumas que a la nada convidan.

Hasta que al fin, en sangre,
en su sólo sí misma,
en mi ir traspasando mis propios sentimientos,
la obtengo, mato, muero.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Resurrectio. Maria Mercè Marçal

RESURRECTIO

m'agenollo davant
el cos
impur
obscè
mortal
primer
país
vivent
taüt
obert
d'on vinc
no hi ha,
mare, una altra naixença.


Maria Mercè Marçal

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Rima nº 1. Gustavo Adofo Becquer

Yo sé un himno gigante y extraño
que anuncia en la noche del alma una aurora,
y estas páginas son de ese himno
cadencias que el aire dilata en las sombras.

Yo quisiera escribirle, del hombre
domando el rebelde, mezquino idioma,
con palabras que fuesen a un tiempo
suspiros y risas, colores y notas.

Pero en vano es luchar, que no hay cifra
capaz de encerrarle; y apenas, ¡oh, hermosa!,
si, teniendo en mis manos las tuyas,
pudiera, al oído, cantártelo a solas.




divendres, 28 d’octubre del 2011

Tocata i Fuga en Re menor. J.S. Bach

Tocat per Stephen Malinoski.
Aquest video el trobo molt útil per entendre les veus, el contrapunt de la fuga.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Canción del pirata. Espronceda

Canción del pirata

Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.

La luna en el mar rïela,
en la lona gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y va el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Stambul:

«Navega, velero mío,
sin temor,
que ni enemigo navío
ni tormenta, ni bonanza
tu rumbo a torcer alcanza,
ni a sujetar tu valor.

Veinte presas
hemos hecho
a despecho
del inglés,
y han rendido
sus pendones
cien naciones
a mis pies.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

Allá muevan feroz guerra
ciegos reyes
por un palmo más de tierra;
que yo aquí tengo por mío
cuanto abarca el mar bravío,
a quien nadie impuso leyes.

Y no hay playa,
sea cualquiera,
ni bandera
de esplendor,
que no sienta
mi derecho
y dé pecho
a mi valor.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

A la voz de «¡barco viene!»
es de ver
cómo vira y se previene
a todo trapo escapar;
Que yo soy el rey del mar,
y mi furia es de temer.

En las presas
yo divido
lo cogido
por igual;
sólo quiero
por riqueza
la belleza
sin rival.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

¡Sentenciado estoy a muerte!
Yo me río;
no me abandone la suerte,
y al mismo que me condena,
colgaré de alguna entena,
quizá en su propio navío.
Y si caigo,
¿qué es la vida?
Por perdida
ya la di,
cuando el yugo
del esclavo,
como un bravo,
sacudí.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

Son mi música mejor
aquilones,
el estrépito y temblor
de los cables sacudidos,
del negro mar los bramidos
y el rugir de mis cañones.

Y del trueno
al son violento,
y del viento
al rebramar,
yo me duermo
sosegado,
arrullado
por el mar.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.»

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Rhapsody in blue. George Gershwin

Avui les imatges de l'audició no són dels interprets: és un clip de la pel·lícula Fantasia 2000.
Els interprets són L'orquestra Simfònica de Chicago, dirigint Bruce Broughton, i Ralph Grierson al piano

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Dolç Àngel de la mort. Màrius Torres

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre 1936


diumenge, 23 d’octubre del 2011

Impromptu en sol b. major D899 No.3 Schubert

El gran Horowitz. Què més ens cal per ser feliços? Simplement per poder escoltar això ja hem de donar gràcies a la vida.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Sonatina. Ruben Darío

SONATINA

La princesa está triste... ¿qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave de oro;
y en un vaso olvidado se desmaya una flor.

El jardín puebla el triunfo de los pavos-reales.
Parlanchina, la dueña dice cosas banales,
y, vestido de rojo, piruetea el bufón.
La princesa no ríe, la princesa no siente;
la princesa persigue por el cielo de Oriente
la libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa acaso en el príncipe del Golconsa o de China,
o en el que ha detenido su carroza argentina
para ver de sus ojos la dulzura de luz?
¿O en el rey de las Islas de las Rosas fragantes,
o en el que es soberano de los claros diamantes,
]o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay! La pobre princesa de la boca de rosa
quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,
tener alas ligeras, bajo el cielo volar,
ir al sol por la escala luminosa de un rayo,
saludar a los lirios con los versos de mayo,
o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,
ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,
ni los cisnes unánimes en el lago de azur.
Y están tristes las flores por la flor de la corte;
los jazmines de Oriente, los nulumbos del Norte,
de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!
Está presa en sus oros, está presa en sus tules,
en la jaula de mármol del palacio real,
el palacio soberbio que vigilan los guardas,
que custodian cien negros con sus cien alabardas,
un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!
(La princesa está triste. La princesa está pálida)
¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!
¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe
(La princesa está pálida. La princesa está triste)
más brillante que el alba, más hermoso que abril!

¡Calla, calla, princesa dice el hada madrina,
en caballo con alas, hacia acá se encamina,
en el cinto la espada y en la mano el azor,
el feliz caballero que te adora sin verte,
y que llega de lejos, vencedor de la Muerte ,
a encenderte los labios con su beso de amor!


dijous, 20 d’octubre del 2011

dimecres, 19 d’octubre del 2011

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Novetat en la nit. Josep Carner

NOVETAT EN LA NIT
Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Peix dins la peixera. Carles Riba



Per a Mme. Marie-Antoniette Bertrand

Ondules brusc, com un silenci
dins el seu cristall; ignorant
de ta inútil fuga constant
-¿cap a quin secret que comenci

tot just, oh humil sempre en retard,
dins ta presó, al somni lliure
que esperava el teu front? Per viure,
recules, dolçament covard.

De més lluny que d'una memòria,
la llum et visita; tu ets
obscur sota la immòbil glòria

que travesses, amb ulls quiets,
com qui, sense comprendre, es mira
a un mirall que eternament gira.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Vivo sin vivir en mi. Santa Teresa de Jesús



Vivo sin vivir en mi,
y tan alta vida espero,
que muero porque no muero.
Vivo ya fuera de mí,
después que muero de amor;
porque vivo en el Señor,
que me quiso para sí:
cuando el corazón le di
puso en él este letrero,
que muero porqué no muero.

Esta divina prisión,
del amor en que yo vivo,
ha hecho a Dios mi cautivo,
y libre mi corazón;
y causa en mí tal pasión
ver a Dios mi prisionero,
que muero porque no muero.

¡Ay, qué larga es esta vida!
¡Qué duros estos destierros,
esta cárcel, estos hierros
en que el alma está metida!
Sólo esperar la salida
me causa dolor tan fiero,
que muero porque no muero.

¡Ay, qué vida tan amarga
do no se goza el Señor!
Porque si es dulce el amor,
no lo es la esperanza larga:
quíteme Dios esta carga,
más pesada que el acero,
que muero porque no muero.

Sólo con la confianza
vivo de que he de morir,
porque muriendo el vivir
me asegura mi esperanza;
muerte do el vivir se alcanza,
no te tardes, que te espero,
que muero porque no muero.

Mira que el amor es fuerte;
vida, no me seas molesta,
mira que sólo me resta,
para ganarte perderte.
Venga ya la dulce muerte,
el morir venga ligero
que muero porque no muero.

Aquella vida de arriba,
que es la vida verdadera,
hasta que esta vida muera,
no se goza estando viva:
muerte, no me seas esquiva;
viva muriendo primero,
que muero porque no muero.

Vida, ¡qué puedo yo darle
a mi Dios que vive en mí,
si no es el perderte a ti,
para merecer ganarle?
Quiero muriendo alcanzarle,
pues tanto a mi Amado quiero,
que muero porque no muero.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Puedo escribir los versos más tristes esta noche. Pablo Neruda

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como esta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche esta estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque este sea el ultimo dolor que ella me causa,
y estos sean los ultimos versos que yo le escribo.


dimecres, 12 d’octubre del 2011

Un artista en el norte. Tomas Tranströmer

Yo, Edvard Grieg, me movía como un hombre libre entre hombres,
bromeaba habitualmente, leía los periódicos, viajaba y marchaba.
Yo dirigía la orquesta.
El auditorio con sus lámparas temblaba de triunfo como balsa del ferrocarril
en el momento de atracar.

Me transporté hasta aquí para ser corneado por el silencio.
Mi cabaña de trabajo es pequeña.
El piano de cola está aquí tan apretado como la golondrina
bajo la teja.

En general, los bellos acantilados a pique callan.
No hay ningún pasaje
pero hay una compuerta que a veces se abre
y una peculiar luz que mana directamente del duende.

¡Disminuir!

Y los golpes de martillo en la montaña llegaron
llegaron
llegaron
llegaron una noche de primavera a nuestra habitación
disfrazados de latidos de corazón.

El año anterior a mi muerte, enviaré cuatro salmos para rastrear a Dios.
Pero eso empieza aquí.
Una canción de aquello que está cerca.

Lo que está cerca.

Campos de batalla dentro de nosotros
donde los Huesos de los Muertos
luchan para volverse vivos.

Traducció de Roberto Mascaró.
L'he trobat al blog de la Care Santos

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Cançó de pluja

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Epistola per a unes noces. Francesc Parcerisas

Aquesta carta, que haurà d’ésser llegida,
no és de debò per ara, que és per més tard,
per al dia incert quan despertem a l’alba
perquè el son i el somni que descansa el cos
no pot seguir descansant-nos de la vida.
Vull que llavors recordem, dolç per l’enyor,
L’encontre –juguesca oculta del destí-,
els dubtes, la perplexitat, la sorpresa,
el voler i l’atzar que ens han dut aquí.
Vull que llavors recordem, amb un somrís,
les petiteses on la felicitat
s’atarda com un gat dròpol a la falda:
la tendresa en els menjars i els alcohols,
els llibres amics, espectacles que no
sempre és fàcil d’estimar i compartir.
Vull que aleshores recordem, sense esforç,
el que hem anat aprenent, com infants, dia
a dia: la placidesa de l’abraçada,
la seducció dels mots i el confort callat
d’anar creixent en un temps que són els nostres
perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses,
les passions, l’espai fosc i el lent oreig
càlid del repte amable de viure junts.


Gràcies Jordi, per tots aquests anys que hem estat junts.



diumenge, 9 d’octubre del 2011

Esa noche no hubo luna... Leon Felipe

ESTA NOCHE NO HUBO LUNA...

Ahora camino de noche
porque las noches son claras ...
Y esta noche no hubo luna,
no hubo luna amiga y blanca .. .
y había pocas estrellas,
pocas estrellas y pálidas...

Y era todo triste sin la luna amiga...
y era todo negro sin la luna blanca.

No se veía la cinta
de la carretera larga...
los olivos del recuesto
apenas se dibujaban...
un murciélago pasó
rozándome la cabeza con el ala ...
y me ladraron los perros
en los bancales con saña.
Sin luna todo era negro y triste...
vi una luz allá lejana...
y, a tientas, fui hasta la luz
y en la luz pedí posada...

Esta noche no hubo luna...
no hubo luna amiga y blanca...
Y recordé aquella noche
en que no vino mi amada...

y en que yo loco de amor,
lleno de fiebre y de ansias...
hice también alto
en la primera posada...

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Exultate, Jubilate (Final) Mozart


Ja us vaig prometre ahir alguna audició més alegre, després dels Kindertoten
Canta Cecilia Bartoli, dirigueix Ricardo Muti

divendres, 7 d’octubre del 2011

Kindertotenlieder nº 5: In diesem Wetter. Mahler



Aquest és el darrer lieder.
Canta Nathalie Stutzmann, dirigueix Eiji Oue la NDR Orchester
TOKYO Suntory Hall

La traducció:
5. In diesem Wetter, in diesem Braus,
Nie hätt' ich gesendet die Kinder hinaus;
Man hat sie getragen hinaus,
Ich durfte nichts dazu sagen.

In diesem Wetter, in diesem Braus,
Nie hätt' ich gelassen die Kinder hinaus.
Ich fürchtete, sie erkranken,
Das sind nun eitle Gedanken.

In diesem Wetter, in diesem Graus,
Hätt' ich gelassen die Kinder hinaus.
Ich sorgte, sie stürben morgen,
Das ist nun nicht zu besorgen.

In diesem Wetter, in diesem Graus,
Nie hätt' ich gesendet die Kinder hinaus;
Man hat sie hinaus getragen,
Ich durfte nichts dazu sagen.

In diesem Wetter, in diesem Saus,
In diesem Braus,
Sie ruhn als wie in der Mutter Haus,
Von keinem Sturm erschrecket,
Von Gottes Hand bedecket.
Sie ruhn wie in der Mutter Haus.


5.
Con este tiempo, con este tumulto,
no debería haber enviado fuera a los niños;
alguien les llevó fuera,
y yo no he dicho nada.

Con este tiempo, con este tumulto,
no debería haber enviado fuera a los niños;
ellos podrían caer enfermos,
vanos son ahora los pensamientos.

Con este tiempo, con este horror,
he dejado salir a los niños,
ellos podrían morir mañana,
no debo de preocuparme de eso ahora.

Con este tiempo, con este horror,
no debería haber enviado fuera a los niños;
Fueron raptados,
no podría decir una palabra contra eso.

Con este tiempo, con esta tormenta, con este tumulto,
descansan como si en la casa de su madre,
no se asustaran por ninguna tempestad,
protegidos por la mano de Dios.
Están esperando como si estuvieran
en la casa de su madre.


A partir de demà penjaré alguna cosa una mica més alegre.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Kindertotenlieder nº 4: Oft denk ich, sie sind nur ausgegangen




Canta Nathalie Stutzmann
Dirigueix Eiji Oue
NDR Orchester
TOKYO Suntory Hall

La traducció:

4. Oft denk' ich, sie sind nur ausgegangen!
Bald werden sie wieder nach Hause gelangen!
Der Tag ist schön! O sei nicht bang!
Sie machen nur einen weiten Gang.

Jawohl, sie sind nur ausgegangen
Und werden jetzt nach Hause gelangen.
O sei nicht bang, der Tag ist schön!
Sie machen nur den Gang zu jenen Höhn!

Sie sind uns nur vorausgegangen
Und werden nicht wieder nach Haus verlangen!
Wir holen sie ein auf jenen Höhn im Sonnenschein!
Der Tag ist schön auf jenen Höhn!
4.
A menudo pienso que nos abandonaron!
¡Pronto regresarán a casa!
¡Bello día! ¡No estéis inquietos!
Sólo están haciendo una larga caminata.

Desde luego, nos abandonaron
y regresarán ahora a casa.
¡Oh, no os inquietéis, es un bello día!
¡Han ido a caminar por las altas colinas!

Nos han abandonado antes de tiempo
¡y no querrán regresar a casa!
¡Les cogeremos en las altas colinas al ocaso!
¡Es un bello día sobre las altas colinas!

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Kindertotenlieder N°3 Wenn dein Mütterlein, triit zur Tür herein. Mahler



Continuo amb la serie de Kindertotenlieder.


Canta Nathalie Stutzmann
Chef d'Orchestre : Eiji Oue
NDR Orchester
TOKYO Suntory Hall

La traducció al castellà:
3.
Wenn dein Mütterlein
Tritt zu Tür herein
Und den Kopf ich drehe,
Ihr entgegensehe,
Fällt auf ihr Gesicht
Erst der Blick mir nicht,
Sondern auf die Stelle
Näher nach der Schwelle,
Dort wo würde dein
Lieb Gesichten sein,
Wenn du freudenhelle
Trätest mit herein
Wie sonst, mein Töchterlein.

Wenn dein Mütterlein
Tritt zu Tür herein
Mit der Kerze Schimmer,
Ist es mir, als immer
Kämst du mit herein,
Huschtest hinterdrein
Als wie sonst ins Zimmer.

O du, des Vaters Zelle
Ach zu schnelle
Erloschner Freudenschein!

Cuando tu madre
viene hacia la puerta,
y giro la cabeza,
para observarla,
mi mirada no cae
primero hacia su rostro,
sino sobre el lugar,
cerca del umbral,
donde tu pequeña carita
solía estar,
cuando tú, radiante de alegría,
entrabas, también,
tan normal, mi hijita.

Cuando tu madre
viene hacia la puerta
a la luz de la vela,
me parece como si
estuvieras entrando,
fugazmente tras ella,
como solías hacer, a la habitación.

Oh tú, trocito de tu padre,
¡ay, tan pronto,
mi alegría, tan pronto extinguida!

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Kindertotenlieder nº 2: N°2 Nun seh ich wohl warum so dunkle Flammen. Mahler



Continuo amb el nº 2.

Canta bellíssimament Nathalie Stutzmann
Director Eiji Oue
NDR Orchester
TOKYO Suntory Hall

La traducció al castellà:


2.
Nun seh' ich wohl, warum so dunkle Flammen
Ihr sprühtet mir in manchem Augenblicke,
O Augen!
Gleichsam um voll in einem Blicke
Zu drängen eure ganze Macht zusammen.
Doch ahnt' ich nicht, weil Nebel mich umschwammen,
Gewoben vom verblendenden Geschicke,
Dab sich der Strahl bereits zur Heimkehr schicke,
Dorthin, von wannen alle Strahlen stammen.

Ihr wolltet mir mit eurem Leuchten sagen:
Wir möchten nah dir bleiben gerne,
Doch ist uns das vom Schicksal abgeschlagen.
Sieh uns nur an, denn bald sind wir dir ferne!
Was dir nur Augen sind in diesen Tagen,
In künft'gen Nächten sind es dir nur Sterne.

Ahora entiendo por qué lanzas
tan oscuras llamas hacia mí,
¡Oh ojos!
Como si desearas recoger
todo tu poder en una simple mirada.
Pero no sospeché, que la confusión hilada
por el frustrante destino que me envuelve,
producido por el regreso a casa,
era la fuente de todas las desgracias.

Querías decírmelo con tu fulgor:
Nos gustaría estar contigo,
pero nos fue denegado por el destino.
¡Miradnos, pronto estaremos lejos de ti!
Aquellos que ahora nos observan,
no serán más que estrellas en la noche.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Kindertotenlieder nº 1: Nun will die Sonn so hell auf gehn


Els Kindertoten Lieder són tan bells que em costa triar-ne només un. Per tant, durant els dies següents us els aniré penjant.

Contralt: Nathalie Stutzmann
Director : Eiji Oue
NDR Orchester
TOKYO Suntory Hall

Aquest cicle de cançons, sobre textos de ,dedicats a infants morts. Mahler va tenir un enfrontament amb la seva dona Alma, doncs ho trobava de malastrugança. Potser tenia raó, la seva filla Maria va morir després amb quatre anys d'escarlatina.
Us deixo una traducció de l'alemany a l'espanyol:
Nun will die Sonn' so hell aufgehn,
Als sei kein Unglück die Nacht geschehn.
Das Unglück geschah nur mir allein,
Die Sonne, sie scheinet allgemein.

Du mubt nicht die Nacht in dir verschränken,
Mubt sie ins ew'ge Licht versenken.
Ein Lämplein verlosch in meinem Zelt,
Heil sei dem Freudenlicht der Welt!



1.
Ahora el sol se levantará tan radiante,
como si la noche no hubiera traído desgracia.
La desgracia me ha ocurrido sólo a mí,
mientras que el sol brilla para todos.

No debes encerrar en tu abrazo a la noche,
sino sumergirla en la luz eterna.
Una lampara se enciende en mi morada,
¡saludad a la alegre luz del mundo!

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Pièces de clavecin en concert N° 5 (La Cupis). Rameau



Il Giardino Armonico
Flauta travessera: Giovanni Antonini
violí: Enrico Onofri
viola de gamba: Vittorio Ghielmi
clavecí: Ottavio Dantone

Dirigeix Giovanni Antonini

divendres, 30 de setembre del 2011

Sagesse. Igor Stravinsky



Robert Koller, bariton
Barbara-Gabriella Bossert, Flauta
Hannes Bärtschi, Viola
Kathrin Bertschi, Arpa

dijous, 29 de setembre del 2011

Ossada meva. Pere Quart


Vius en l'estreta tenebra
de la meva presència total
per serveis i matèries
també meus, jo mateix tot plegat.

Ossada meva,
que em sostens i em dissenyes,
encara no buida
ni estellosa o eixuta.
Riquesa minera
colgada en argila sucosa:
solidesa meva,
certitud invisible
en el sagrari del crani
i en la reixa del pit
que en les mans i en els peus
es publica i detalla
tan útil i activa:
servil, sobretot en els passos);
i en l'anella central
on s'alberga i recolza
un misteri que dóna molt joc.

Ossada meva
no t'he vist i només et conec
per damunt el cuir i la polpa,
però em fio de tu i recalco
l'ànima mateixa
en aquest bastigi travat.
(T'he de dir que a vegades em sento
trist presoner de la teva duresa
farcida de cor i altres blans requisits).

Ossada meva,
quan la mort et despulla
de batecs, regadius i substàncies,
et refàs i reposes
llargament en la higiene penúltima

Perquè tu dures més,
relíquia de vori sagrat gairebé,
darrera penyora de l´home
que ara sóc o aparenço.

Pere Quart

dimecres, 28 de setembre del 2011

diumenge, 25 de setembre del 2011

L'Arpa. Miquel Costa i Llobera

L'ARPA

I

Pujaren al castell. L'augusta porta
oberta al vent de la tardor estava;
allà la Reina, deturant sa filla,
signà la mar de l'orient llunyana.
I entraren al palau. Sales immenses
mostraven fondes la buidor que esglaia,
i al so de les petjades, s'estremien
els negres cavallers qui les guardaven.
Ai! aquells negres cavallers de ferro
no mouran mai sa poderosa llança...
Al cruixir de les buides armadures

la Reina sospirava.

II

Dins la cambra reial, trista i polsosa,
un trone d'or hi resplandia encara:
la Reina hi va pujar i s'hi va asseure
amb lo record de majestat passada.
Allà baix d'ella s'assegué la jove
i mirava amb tristor l'antiga sala...
-Mare, tos fills i ton poder finiren!
-Filla, tu vius per a conhort encara.
-Què resta, mare, d'aquell temps, que resta...?
La Reina aquí, sense dir mot, plorava;
i fent signe llavores a sa filla

li va mostrar una arpa.

III

L'arpa era antiga que en els jorns de glòria
davant els reis en el castell sonava:
encara dins la pols d'aquelles cordes
notes dormien de dolçura pàtria.
La jove prengué l'arpa, i tremolosos
els sons primers, com a gemecs pujaven.
Després va rompre un torrental de notes,
com fonda pena que plorahnt esclata.
I els ecos, feels qui sempre vetlen,
repetiren la veu tan enyorada,
i es movia dins l'ombra una bandera,

i l'òliba xiulava.

IV

Estols de notes màgiques sortien
de dins les mans de la princesa blanca,
com los aucells aletejant nasqueren
de dins les mans puríssimes de l'auba.
Baixos els ulls, la Reina consirosa
bevia el so de l'harmonia estranya,
i per moments parlava com en somnis,
i sos fills, que ren morts, anomenava...
Tard era ja. La lluna blanca i freda
guaità tranquilament a dins la cambra.
I ningú sap, ai Déu! fins a quin'hora

durà el ressò de l'arpa.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Menos tu vientre. Miguel Hernández

Menos tu vientre,
todo es confuso.
Menos tu vientre,
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre,
todo es oculto.
Menos tu vientre,
todo inseguro,
todo postrero,
polvo sin mundo.
Menos tu vientre,
todo es oscuro.
Menos tu vientre
claro y profundo

Joan Manuel Serrat va fer-ne una versió musical:

Dedico aquesta entrada a algú molt especial, en el dia del seu aniversari.