Poesia i Música

Música i poesia,
un al dia

dilluns, 31 de desembre del 2012

ertöt uns durch dein Güte (de la cantata BWV 22)


Fantàstica interpretació d'Alícia de Larrocha, l'any 1977, d'una adaptació que feu Arriet Cohen d'un coral de Bach
Penso que és una molt bona manera d'acabar l'any. 



divendres, 28 de desembre del 2012

El Messies. Haendel.

Avui us proposo una petita (de fet, una gran!) joia, en els dos sentits del mot joia.
Una versió sencera del Messies de Haendel, però escenificada.
Els que coneixeu a fons l'obra, ben segur us ho passareu molt i molt bé.

dimecres, 26 de desembre del 2012

Potser Nadal... Miquel Martí i Pol

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

dilluns, 24 de desembre del 2012

Oratori de Nadal. BWV 248. V Part. "Ehre sei dir, Gott, gesungen". J.S.Bach

Wiener Sängerknaben
Chorus Viennensis
Concentus Musicus Wien
Director: Nikolaus Harnoncourt

Ehre sei dir, Gott, gesungen,
Dir sei Lob und Dank bereit'.
Dich erhebet alle Welt,
Weil dir unser Wohl gefällt,
Weil anheut
Unser aller Wunschen gelungen,
Weil uns dein Segen so herrlich erfraut.

Que glòria, oh Déu, us sia cantada,
que per a vós lloança i gràcies sien a punt.
A vós us exalça el món sencer,
perquè us ha plagut el nostre bé,
perquè avui
tot el nostre anhel s'ha complit,
perquè el vostre favor ens alegra tan magníficament.

divendres, 21 de desembre del 2012

Prec eixut de Nadal. Narcís Comadira.

Neix, Nen, un altre cop,
aquest any que les baies
dels gallerans i del grèvol
són els grumolls de sang
que duem a les mans,
senyal de sofriment
i del dolor aferrat
i l'angoixa congènita.

Neix, Nen, un altre cop,
entre la mula, estèril,
i el bou, capat. Escalfa't
amb els peuets innocents
amb el seu baf humit,
mou-te al llitet d'agulles
del fenc gebrat, cruixent,
dels nostres cors rebecs.

Neix, Nen, un altre cop,
oblida la misèria
de la nostra abundància
i aquest pessebre brut
que guarnim amb deixalles,
molsa de plàstics, rius
d'àcids letals, turons
devastats ja per sempre.

Neix, Nen, un altre cop,
i venç aquest soroll
enferritjat del món;
el grinyol i l'ahuc,
el plany, el crit, el clam,
el xiscle i el rogall,
venç-los amb el silenci
de la teva paraula.

Neix, Nen, un altre cop.
Fes-ho a cegues. No dubtis,
aquest any desolat.
I mira'ns i sorprèn-nos
ni que sigui amb l'esbós
d'un somnriure precari.


dimecres, 19 de desembre del 2012

dilluns, 17 de desembre del 2012

divendres, 14 de desembre del 2012

Agnus Dei (de la missa de la coronació). W.A. Mozart

Dirigeix Karajan l'orquestra Filarmònica de Viena, una interpretació durant una missa a Sant Pere del Vaticà, no se quin any. Els solistes són Soprano: Kathleen Battle Contralt: Trudeliese Schmidt Tenor: Gösta Winbergh Baix: Ferruccio Furlanetto

dimecres, 12 de desembre del 2012

Moriré de pie. Pere Casaldàliga


Yo moriré de pie, como los árboles:
Me matarán de pie.
El sol, como testigo mayor,
pondrá su lacre
sobre mi cuerpo doblemente ungido,
y los ríos y el mar
se harán camino de todos mis deseos,
mientras la selva amada
sacudirá sus cúpulas de júbilo.

Yo diré a mis palabras:
No mentía gritándoos.
Dios dirá a mis amigos:
Certifico que vivió con vosotros
esperando este día.

De golpe, con la muerte,
se hará verdad mi vida.
¡Por fin habré amado!

Pere Casaldàliga. 

Si voleu saber més coses d'ell, cliqueu aquí.

dilluns, 10 de desembre del 2012

divendres, 7 de desembre del 2012

dimecres, 5 de desembre del 2012

Gebet an das Leben. F. Nietzsche



Aquesta composició és de Nietzsche. La va composar en 1882, sobre un poema de    Per a la seva amiga Lou von Salomé.
Canta Dietrich Fischer-Dieskau.




divendres, 30 de novembre del 2012

Amigos de papel. Liliana Cinetto.


Amigos de papel

Los libros son como pájaros.
Tienen alas de papel
y anidan entre sus manos
cuando me pongo a leer.

Los libros son como árboles.
Florecen cuando los leo
y al abrirlos, sus palabras
perfuman todo el silencio.

Se trepan hasta mi almohada.
Se acurrucan junto a mi. 
Su voz de de letras me acuna
a la hora de dormir.

Los libros son como sueños
que se vuelven realidad
y que duermen entre páginas
esperando despertar.

Los libros son como niños-
Se aburren si no los leo.
Me llaman desde el estante
para que juegue con ellos.

Los libros guardan tesoros
que es muy fácil descubrir.
El secreto es muy sencillo:
sólo los tengo que abrir.

          Liliana Cinetto

He tret aquesta poesia del blog Lectura y Café

dilluns, 26 de novembre del 2012

El gat. Bernat Artola



Damunt el banc de foguers,
a la cuina, dorm el gat.
Com no té massa quefers
s’avorreix d’ésser honrat.

Potser somnia que són
tot hores per a dormir.
Si és el temps qui mata el món,
mata el temps per no morir.

Vol el foc i fuig el fum,
i com sap allò que sent,
fent raó del vell costum
sap cavar son sentiment.

Qui com tu tingués la llar
a  la cuina, hivern i estiu,
per poder agermanar
la calor amb el caliu!

(Bernat Artola)

divendres, 23 de novembre del 2012

Cançó a la Lluna (Rusalka) Dvorak

En una versió per a violoncel, interpretada per un jove stjepan Hauser, acompanyat al piano per Yoko Misumi.
No se què us semblarà, algunes persones la troben afectada, però a mi m'agrada molt.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Variacions Moses. Paganini


És la primera vegada que us proposo una audició de contrabaix. És un instrument realment difícil de sentir com a solista, i això que el resultat és prou bo, no trobeu?
El contrabaixista és Gary Karr, no se quina és l'orquestra.

divendres, 16 de novembre del 2012

Agua sexual. Pablo Neruda

Rodando a goterones solos,
a gotas como dientes,
a espesos goterones de mermelada y sangre,
rodando a goterones,
cae el agua,
como una espada en gotas,
como un desgarrador río de vidrio,
cae mordiendo,
golpeando el eje de la simetría, pegando en las costuras del
alma,
rompiendo cosas abandonadas, empapando lo oscuro.

Solamente es un soplo, más húmedo que el llanto,
un líquido, un sudor, un aceite sin nombre,
un movimiento agudo,
haciéndose, espesándose,
cae el agua,
a goterones lentos,
hacia su mar, hacia su seco océano,
hacia su ola sin agua.

Veo el verano extenso, y un estertor saliendo de un granero,
bodegas, cigarras,
poblaciones, estímulos,
habitaciones, niñas
durmiendo con las manos en el corazón,
soñando con bandidos, con incendios,
veo barcos,
cae el agua,
a goterones lentos,
hacia su mar, hacia su seco océano,
hacia su ola sin agua.

Veo el verano extenso, y un estertor saliendo de un granero,
bodegas, cigarras,
poblaciones, estímulos,
habitaciones, niñas
durmiendo con las manos en el corazón,
soñando con bandidos, con incendios,
veo barcos,
escucho, sacudido entre respiraciones y sollozos.

Estoy mirando, oyendo,
con la mitad del alma en el mar y la mitad del alma
en la tierra,
y con las dos mitades del alma miro al mundo.

y aunque cierre los ojos y me cubra el corazón enteramente,
veo caer un agua sorda,
a goterones sordos.
Es como un huracán de gelatina,
como una catarata de espermas y medusas.
Veo correr un arco iris turbio.
Veo pasar sus aguas a través de los huesos.

Pablo Neruda.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Somebody that I used to know. Gotye


A capella. Bo, oi?
Canta Mat Harris. Només fa servir la seva veu, percussió corporal, i un batedor d'ous.
Si voleu sentir la versió original la teniu aquí:

dilluns, 12 de novembre del 2012

Oblivion. Hector Piazzolla



No és la primera vegada que us poso aquesta peça, però m'ha encantat aquesta versió d'Stjepan Hauser, tocant una adaptació escrita per a ell mateix, amb l'acompanyament dels Solistes de Zagreb.

divendres, 9 de novembre del 2012

Where is my Man


      
Nunca te tengo tanto como cuando te busco
sabiendo de antemano que no puedo encontrarte.
Sólo entonces consiento estar enamorada.
Sólo entonces me pierdo en la esmaltada jungla
de coches o tiovivos, cafés abarrotados,
lunas de escaparates, laberintos de parques
o de espejos, pues corro tras de todo
lo que se te parece.
De continuo te acecho.
El alquitrán derrite su azabache,
es la calle movible taracea
de camisas y niquis, sus colores comparo
con el azul celeste o el verde malaquita
que por tu pecho yo desabrochaba.
Deliciosa congoja si creo reconocerte
me hace desfallecer: toda mi piel nombrándote,
toda mi piel alerta, pendiente de mis ojos.
Indaga mi pupila, todo atisbo comprueba,
todo indicio que me conduzca a ti,
que te introduzca al ámbito donde sólo tu imagen
prevalece y te coincida y funda,
te acerque, te inaugure y para siempre estés.
Anna Rosetti

dimecres, 7 de novembre del 2012

Behold, and see. (ària del Messies) Haendel


L'ària que us volia posar comença al minut 1' 49'', abans teniu el recitatiu.
Els interprets són John Mark Ainsley, tenor, amb el Brandemburg consort, dirigits per Stephen Cleobury.

L'escena és de la passió, més que apropiada per a setmana santa que per Nadal, però com que aquests dies estic cantant El Messies, tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Cançó de na Ruixa- Mantells. Miquel Costa i Llobera



Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!
"Un temps jo li deia:pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.
"Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells.
"Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes,
que allà a les grans coves, endins, té l'hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.
"Per bous de sa guarda dins fondes estables
allà té Na Ruixa clapats vellsmarins;
si vol per son carro cavalls incansables,
allà té delfins.
"Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar,
i blanc com la cresta de l'ona escumosa
son vel fa volar.
"De l'arc que entre núvols promet la bonança,
la faixa ella imita per fer son cinyell...
Mes ai del qui rema, quan ella li llança
son ample mantell!
"Perdut és el nàufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat...
La roca feresta serà ja la torre
on quedi encantat.
"Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit,
on ell cosa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m'escoltava, bé prou sortiria
de l'encantament!"
.......................................
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
Un vespre d'pratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redòs solitari,
qualcú l'enterrà.
No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...

divendres, 2 de novembre del 2012

Todo se transforma. Jorge Drexler

Potser us sembla una audició poc adequada per tal dia com avui, però estic convençuda que el que la gent que vaig estimar em va donar s'ha transformat i ho estic donant jo als altres.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Tot açò que ja no pot ser. Vicent-Andrés Estellés


Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu.

divendres, 26 d’octubre del 2012

dimecres, 24 d’octubre del 2012

L' Arribada. Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)


Des del peu de la pujada
ja veig sobreeixir els rosers
brodant amb ses branques tendres
los cantells de la paret.
Ja sento les flaires vostres,
gessamins i llimoners,
aquesta flaire de casa
que no es confon amb cap més.
Ja veig ma cambra volguda...
los finestrals són oberts
com amics que m'ofereixen
l'aixopluc de son recer.
¡Ja so dalt! Ja so a la casa
i arreu me sento a tot pler.
¡Oh, les plantes benvolgudes
del meu jardí sempre verd!
¡Quin esplet de fulles noves
les acàcies i ametllers!
Les branques de la perera
per sobre el banc s'han estès
i el gessamí amb ses flors blanques
damunt seu fa d'encenser.
¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?
¡quina florida que ha tret!
¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre
penja un niu que sembla un bres!
I allà dalt de la teulada
¡hi ha tot un vol d'aucellets!
¡Benvinguts, que llar on nien
diu que Déu la beneeix!

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Querido Tommy. Tommy Torres

Un Fan va escriure a Tommy Torres (productor de música pop) aquest mail:

Querido @tommy_torres: 
No se si tu realmente lees estas cartas pero no pierdo nada con intentarlo. Te escribo para pedirte algo que para mí es de vida o muerte. No pienses que exagero, es la verdad. 
Hay una chica que, no te imaginas como, pero no sale de mi cabeza. A ella le encantan tus canciones y al parecer tu para estas cosas eres muy elocuente y pues te imaginas ya lo que te quiero pedir... ;-) 
El problema es que con ella, a mi ni me salen las palabras!! y quizas tu pudieras ayudarme a decirle, de una forma muy poética, que yo me muero por ella. Es que eso del romanticismo a mi no se me da tan fácil como a tí. Anda, dame unas lineas bonitas que le saquen mil suspiros. Porque la verdad decirle que la amo y nada mas... no se si eso bastará.
Espero tu respuesta y tu ayuda. Gracias.
I després li va escriure aquest altre mail: 

"Señor @Tommy_Torres
No me ha contestado. Yo que pensaba que era buena gente....:-( Puede que usted este muy ocupado, pero igual tengo que insistir en que usted me heche una ayuda para conquistar a mi chica. Le copio mi carta anterior por si no la vió. @paco--- Santiago"


I el músic li va contestar això::



divendres, 19 d’octubre del 2012

Ah, si fueras tú posible todavía. Miquel Veyrat


¡Ah, si fueras tú posible todavía!
Si pudieras pronunciar
de nuevo tu palabra
en un momento sin tiempo
y hacer como aquél día primero,
que todo fuera posible:
Como regresar cantando
a casa. Yo inventaría
entonces para ti
un alfabeto nuevo,
donde amar consistiera
en pronunciar lentamente esa
palabra, con todas sus letras
y tu propio acento, a toda hora
y en un lugar sin fecha
que fuese meta y partida —y
regreso a cada paso, al mismo tiempo.

de  “La Voz de los Poetas”, Calima, 2002

dimecres, 17 d’octubre del 2012

"Die Schwestern" Johannes Brahms


Canten Barbara Bonney i Angelika Kirchsclager, i els acompanya al piano Malcolm Martineau.
M'agrada aquest video perquè té una traducció, ni que sigui en anglès

dilluns, 15 d’octubre del 2012

A San Andrés. Santa Teresa de Jesús


Si el padecer con amor
puede dar tan gran deleite,
¡qué gozo nos dará el verte!

¿Qué será cuando veamos
a la inmensa y suma luz,
pues de ver Andrés la cruz
se pudo tanto alegrar?
¡Oh, que no puede faltar
en el padecer deleite!
¡Qué gozo nos dará el verte!

El amor cuando es crecido
no puede estar sin obrar,
ni el fuerte sin pelear,
por amor de su querido.
Con esto le habrá vencido,
y querrá que en todo acierte.
¡Qué gozo nos dará el verte!

Pues todos temen la muerte,
¿cómo te es dulce el morir?
¡Oh, que voy para vivir
en más encumbrada suerte!
¡Oh mi Dios, que con tu muerte
al más flaco hiciste fuerte!
¡Qué gozo nos dará el verte!

¡Oh cruz, madero precioso,
lleno de gran majestad!
Pues siendo de despreciar,
tomaste a Dios por esposo,
a ti vengo muy gozoso,
sin merecer el quererte.
Esme muy gran gozo el verte.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Impromptu nº 2. D 935. Franz Schubert

Toca Paul Lewis.
M'agrada molt la simplicitat d'aquest Impromptu.
M'agrada també, d'aquest vídeo, a més de la gran qualitat de l'intèrpret,  la sensació que "la vida continua". Als grans finestrals un munt de cotxes, el tren de mercaderies... i la música a l'espai diàfan.


divendres, 5 d’octubre del 2012

Te esperaré. Adela Torralba


Te esperaré
hasta que las flores
se confundan con estrellas.
Hasta que la noche
vuelva a ser cómplice

de nuestros sueños.

Te esperaré
sentada en el quicio
de la memoria,
tejiendo futuros
con hilos de recuerdos,
inventando poemas
que te hagan sonreír.

Te esperaré
con las manos
llenas de caricias,
con los ojos
pintados de ternura,
vestida de añoranza…

Te esperaré
aunque el sol duerma
y la luna brille
con besos nuevos,
con el deseo terso…

Te esperaré
hasta que llegue el momento,
hasta que sientas
que el invierno
dejó paso a la primavera…

Adela Torralba

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Árbol adentro. Octavio paz



Creció en mi frente un árbol. 
Creció hacia adentro. 
Sus raíces son venas, 

nervios son sus ramas,
sus confusos follajes pensamientos.
Tus miradas lo encienden
y sus frutos de sombras
son naranjas de sangre,
son granadas de lumbre.
Amanece
en la noche del cuerpo.
Allá adentro, en mi frente,
el árbol habla.
Acércate, ¿lo oyes?

dimarts, 2 d’octubre del 2012

(De quadern per a ningú) Vicent-Andrés Estellés

VIII

hauré estat a la teua vida
un episodi insignificant.
no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua.
en tot cas, em recordaràs algun dia
en agafar un llibre meu,
en oir que parlen de mi.
ah, sí, jo el vaig conéixer.
i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments,
i continuareu bevent i parlant d’altres coses

X

passen els cels
però és el mateix cel que sempre passa.
als meus modestos versos sempre passa el mateix vers,
aquell que tracta d’evocar-te.
tu mai no ho sabràs

dimecres, 26 de setembre del 2012

divendres, 21 de setembre del 2012

Otoño. Octavio Paz

En llamas, en otoños incendiados,
arde a veces mi corazón,
puro y solo.
El viento lo despierta,
toca su centro y lo suspende
en luz que sonríe para nadie:
¡Cuánta belleza suelta!

Busco unas manos,
una presencia, un cuerpo,
lo que rompe los muros
y hace nacer las formas embriagadas,
un roce, un son, un giro, un ala apenas;
busco dentro mí,
huesos, violines intocados,
vértebras delicadas y sombrías,
labios que sueñan labios,
manos que sueñan pájaros...

Y algo que no se sabe y dice «nunca»
cae del cielo,
de ti, mi Dios y mi adversario.

Octavio Paz.

dilluns, 17 de setembre del 2012

El Hijo. Pablo Neruda


Ay hijo, sabes, sabes
de dónde vienes?
De un lago con gaviotas
blancas y hambrientas.
Junto al agua de invierno
ella y yo levantamos
una fogata roja
gastándonos los labios
de besarnos el alma,
echando al fuego todo,
quemándonos la vida.
Así llegaste al mundo.
Pero ella para verme
y para verte un día
atravesó los mares
y yo para abrazar
su pequeña cintura
toda la tierra anduve,
con guerras y montañas,
con arenas y espinas.
Así llegaste al mundo.
De tantos sitios vienes,
del agua y de la tierra,
del fuego y de la nieve,
de tan lejos caminas
hacia nosotros dos,
desde el amor terrible
que nos ha encadenado,
que queremos saber
cómo eres, qué nos dices,
porque tú sabes más
del mundo que te dimos.
Como una gran tormenta
sacudimos nosotros
el árbol de la vida
hasta las más ocultas
fibras de las raíces
y apareces ahora
cantando en el follaje,
en la más alta rama
que contigo alcanzamos.

(Dedicat, amb molt carinyo, a en Bernat i als seus pares)