Mataró. Josep Punsola

Si vas néixer de la mar com la petxina,
et voldria de la mar, com la vela blanca,
oblidant-te un xic del fum que et despentina
i amb què el vers que em surt de dins se m’entrebanca.

Sobre el nacre de conquilla endormiscada,
les anyades que t’emboiren t’han gravat 
xemeneies i una roda esbojarrada
on fulgura el crit pompós que et diu: CIUTAT.

Cavallàs de ferro i foc va occir la pau: 
va venir-nos, udolant, de Barcelona.
Va estremir-se esgarrifat, el camí blau
on trenaven placideses sorra i ona...

A gambades, va arribar-nos un progrés
que movia estranyes Febres poble endins;
quan naixia el règim seu, prosaic i obès,
se’ns moria un regne verd, de mar i pins.

El progrés, de tot això, no en feia cas; 
damunt nostre, un peu aurora, un peu ocàs, 
ens cridava: –Vent en popa! Tu, ja marxes! –

Mes jo, que sóc rebel, somniaré;
i, els genolls sobre les cendres, resaré
pels poemes que són morts sota les xarxes.

21 de juny de 1943


Enguany és el centenari del naixement de Josep Punsola, poeta mataroní mort sobtadament l'any 1949, amb molt camí encara per fer.