He tastat la mort. Amarga, crua.
Potser sí que només ha sigut una mica,
però he tastat mort veritable.
¡Quin regust que me'n queda
d'encara i mai alhora!
¡Quina estranya barreja de contraris!
¡Si sabéssiu que vius els dies
enfront de l'absoluta indiferència!
¡De l'Absoluta i Anorreadora Indiferència!
Per això us dic ara que viure basta,
que sobra l'esperança
–l'ambició, l'afany, el sempre–.
Sí, per això crec que tinc dret a dir-vos
que esperant l'esperança es perd la vida:
la vida en si, la vida viva.
Carles Camps Mundó
Del llibre "la mort i la paraula"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada