El teu cos es va despullar
i només era la meravella de la cambra.
Endinsada nit quan em vas penetrar,
junts vam tornar a sentir la innocència badada.
Com a qui s'obre la porta d'un regnat
vaig tocar la teva pell delicada.
Forts músculs, venes i ossos van fremir:
et busco els llavis per morir en la teva ànima.
Quina necessitat hi havia al fons
que ens xuclava, pregona, en la seva ànsia!
El teu cos damunt el meu és com el cel,
com la tarda quan es gronxa entre les branques.
Perquè et conec des de sempre i confio en tu
sé que ets com jo i encens, roents, les flames,
i que et fas,
i et coneixes,
i et pervius
en el cos ofert i fabulós d'un altre.
CARME CABÚS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada