Ara sóc sol i vern, lluny d’esperança
d’instants feliços sense tu, desert
de tot bé, eixut de qualsevol gaubança.
Voltat de solitud, em dreço, ert,
sotjant lluny l’horitzó en el qual descansa
el futur desolat i on, acomplert
viatge, albiro una sola alegrança
en embolcall esparracat i incert:
retrobar-te, perdut amor fidel,
sota la llum qui sap si d’un estel
o en la sospita d’una nova albada.
I al dessota de ma túnica de dol
només puc entreveure un sol consol:
fondre’m de nou amb tu en una abraçada. Jordi Carbonell
Little Lamb, who made thee?
Dost thou know who made thee?
Gave thee life, and bid thee feed
by the stream and o'er the mead;
gave thee clothing of delight,
softest clothing, woolly, bright;
gave thee such a tender voice,
making all the vales rejoice?
Little Lamb, who made thee?
Dost thou know who made thee?
Little Lamb, I'll tell thee
little Lamb, I'll tell thee;
he is called by thy name,
for he calls himself a Lamb.
He is meek, and he is mild.
He became a little child.
I, a child, and thou a lamb,
we are called by his name.
Little lamb, God bless thee!
little lamb, God bless thee!
Petit anyell, qui t’ha fet?
Encara no saps qui t’ha fet?
T’ha donat la vida, i t’ha alimentat
a la vora del rierol i sobre el prat;
T’ha vestit amb robes delicioses,
amb suavíssima llana brillant;
i t’ha donat una veu tan tendra,
que tota la vall se n’alegra?
Petit anyell, qui t’ha fet?
Encara no saps qui t’ha fet?
Petit anyell, jo t’ho diré,
Petit anyell, jo t’ho diré.
El seu nom és el teu,
doncs es diu a si mateix anyell.
Ell és dòcil i bondadós.
Ell es va tornar un nen petit:
Jo, un nen, i tu un anyell,
som anomenats així per ell.
Petit anyell, que Deu et beneeixi,
Petit anyell, que Deu et beneeixi.
Aquesta cançó, escrita originalment en guaraní, amb música de Demetrio Ortiz i lletra de Zulema Mirkin, està aquí esplèndidament interpretada per Maya Belsitzmann i Matan Ephrat.
A vegades tot se’t fa confús com en aquella Síria en guerra descrita per Ammià Marcel·lí a les Històries. En tu també cremen castells, s’enfonsen naus i moren prínceps. Se t’extravien al desert les tropes. En cap ciutat no et sents segur, i els camins són vies entre camps d’arbres talats. Demanes asil a qui, com tu, ho ha perdut tot, i des d’una finestra veus surar Eufrates avall un cos inert amb una sageta al mig del pit. L’amor que tenies. Manuel Forcano