Trio per a violí, violoncel i piano, op. 70 n. 2. Beethoven

Fantàstica interpretació del Trio Cleonice
Ari Isaacman-Beck, violí
Gwen Krosnick, violoncel
Emely Phelps, piano
En un concert el març de 2013.

Precisamente. Piedad Bonnett

Mientras escribo este verso
millones y millones de seres respiran todavía en mi
viejo planeta.
prueba aquél una amenaza y descubre un gusano
entre su pulpa.
Una mujer escribe una carta y solloza.
Abre la tierra este otro con sus manos, y transpira y no piensa.
Y en una esquina una muchacha espera a un hombre
que no llega.
Miles de hombres y mujeres abren sus ojos y recuerdan su cuerpo y sus tareas.
Cientos de esófagos, de glándulas, de hígados, hacen su inocente trabajo
y el amoer resicita caricias a un millón por segundo
y alguien se juzga felíz
y un hombre compra una cuerda y la cuelga
del árbol que en su patio florece.
Tosen, cantan, defecan, multiplican, parten su pan, aceitan su paciencia,
bufan, escupen, besan, timan a su vecio,
mienten, mienten y ríen, mienten sinceramente y apuñalan
o leen un poema,

Casta Diva. Bellini

Arena de l'amor. Josep Palau i Fabre

Els braços s’entrellacen –nervioses serpents–

buscant la forma exacta, l’abraçada absoluta

que els faci creadors d’un instant immortal,

mentre les cames frisen la incertesa d’una aigua

que elles mateixes pouen amb llur frec incessant.

L’arena que els abriga és ardent com la brasa

i segueix, ondulant, les ondulacions

d’aquests cossos absurds estesos per la platja

i escopits per la mar com un rebuig de carn.

(La puresa de l’ull submarí no congria

cossos de gust amarg com el d’aquests amants.)

Enmig de la natura estesa a ple migdia

fan un efecte estrany: són dos éssers humans.

Ningú en aquest moment no s’hi coneixeria.

Són llunyans, i són sols: Adam i Eva nus;

antics i nous alhora. Són, dona, jo i tu.

Josep Palau i Fabre

Adéu però no adéu. Jordi Carbonell

Te n’has anat serena en el taüt
de fusta clara, tal com tu el volies.
Ulls verd oliva, que ha tancat el vel desolador de la Desconeguda,
no em mirareu mai més, brillants, feliços. Amor, dolor, espina clavada endins
de la meva carn vella, nua i tova.
Record de tu, velleta fràgil, pura,
crescuda ran del mar i de la sorra
i armada d’un somrís tenyit de llum
que escampava tot núvol de tenebra.
Te n’has anat i una cortina grisa
em separa de tu dintre la tomba:
record teu, font de plor i d’amarg somriure.

Barcelona, 4-5 de novembre de 2005 

Jordi Carbonell.

Hora Stacatto. Grigoras Dinicu

Un joveníssim Gilles Apap, interpretant aquesta dansa de Grigoras Dinicu. He de reconèixer que no la coneixia, i de fet dubto que hagi escrit correctament el nom del compositor.