black to black. Amy Winehouse

Una versió diferent del que ja comença a ser un clàssic. Quina pena, quant talent perdut per culpa de les drogues!

Miserere mei, Deus. Allegri. Mozart

Canta el Tenebrae Choir, dirigit per

La partitura d'aquesta peça, del compositor Gregorio Allegri, va ser propietat del Cor de la Capella Sixtina. S'interpretava en l'ofici de Dimecres Sant, i els músics tenien prohibit fer-ne còpies o interpretar-la fora d'aquell dia, sota pena d'excomunió. 

Un jove W.A. Mozart, de camí a Bologna, va assistir a l'ofici de tenebres, va escoltar aquesta música i després, de memòria, la va transcriure. Així és com aquesta gloriosa obra d'art musical va escapar primer del Vaticà i la reialesa selecta.

Paraules a Maria. Josep Maria Llompart

La veritat, Maria, és que ben clares 
vegades pens en tu. La voladissa
només d'una libèl·lula, un tendríssim 
matí de juliol, tal volta una aura, 
un lleu batec de fulles somnolentes
o per ventura l'ala de tristesa 
que en una nit ben estrellada em toca 
adesiara els polsos com si fossin 
els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa 
suaument adolorits, et fan presència. 
Llavores –ja t'ho he dit, poques vegades–
véns cap a mi, tan nul·la i petitona 
com te n'anares buit enllà, repòs 
enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta, 
si avui jo, el teu germà, goso inventar-te,
no és per fer-te el poema que caldria. 
Posats a ésser sincers hauré de dir-te 
que m'importes ben poc, que fins i tot 
en la trista infantesa que qui sigui 
–tal volta Déu– volgué que fos la meva 
vaig sentir cap a tu un lentíssim odi, 
un odi mansuet, com de per riure,
flonjo com les greixors que em turmentaven 
de cap a peus el cos i una ombra grisa 
em pintaven al rostre pacient, 
corbat i humil com el dels idiotes. 
(He de dir-te, Maria, que els de casa, 
com que són prou correctes i fins cultes, 
se n'amagaven, compassius, del fàstic 
que jo els devia fer i, misteriosos, 
només deixaven en el vent a lloure,
com una violenta papallona, 
la paraula a mig dir, xiuxiuejada, 
la paraula roent que era el meu signe: 
"endocrinologia"... Bé, perdona, 
t'ho diré més senzill: no era aleshores 
més que un pobre tarat i per ventura
és per això que ara faig versos...). Basta. 
Tornem a allò que et deia. Sí, Maria, 
vaig odiar-te entre les pors nocturnes, 
vaig odiar-te en l'òpal dels diumenges 
casolans i dins l'ombra agombolada 
de la nit de difunts, quan tu no eres 
més que una llumeneta tremolosa
damunt l'oli votiu, un ramell tendre 
de crisantems fresquíssims, olorosos,
tot just collits de l'hora, i una tomba
endreçada i polida a on –em deien– 
vindríem un per un a retrobar-te. 
Perquè tu eres la morta, la minúscula 
morta nostra que estaves en el cel,
la nostra morta única, un finíssim 
pretext perquè la mare, a trenc de fosca,
romangués un moment extasiada 
amb l'esguard abocat a la finestra
i de sospirs omplint l'agre silenci 
com qui de flors omple un cistell. Maria, 
fores, de veritat, tan poca cosa!
Quaranta dies, un gemec llarguíssim,
un nom en el paper, una astorada 
agonia petita, sense objecte,
uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta
sense com ni perquè..., oh, morta nostra, 
única morta nostra!, oh tomba intacta 
del dia de Tots Sants, amb sol i joia! 
Després, a poc a poc... ja ho saps, Maria. 
Però deixem això; no són els versos 
que jo et volia fer, no són paraules
feixugues de carícies i pena
les que t'escup al rostre perquè et cremin. 
No entens la meva veu? ¿No sents l'entranya 
que em batega en el crit ple de terrossos, 
d'aritges crudelíssimes, d'innúmers 
desistiments, de glaçadors somriures,
de mala llet, si vols, que en tinc bastanta?
¿No em veus ombres enllà, fent de la meva
cremada soledat la fidelíssima 
gossa dels meus camins, mentre l'esquena 
se'm corba a poc a poc cap a la terra?
I tanmateix, seria bell pensar-te, 
oh germana impossible, fer-te viva, 
donar-te uns ulls per a l'espant i el somni,
un sexe furiós i fecundíssim, 
unes mans per al vol gojós del tacte. 
Tu i jo, petita amor, dins la boscúria, 
infants sentimentals, plens de silenci, 
per caminois de capaltard amb fràgils 
petúnies sensibles i campànules... 
Oh Maria Llompart, jo cant la teva 
mort diminuta, la novella tomba, 
el blanc enterrament, el plor de vidre 
trencadís com un vals; cant per a sempre
les teves ales de paper de seda,
el teu mite feliç, el teu aroma
de sepulcre i colònia, el misteri 
de les flors on tu vius, que s'obren, dures,
violentes al sol com les paraules.

 

Del llibre "Joc de l'amor i de les estacions" (1954)