Poesia i Música
Música i poesia,
un al dia
un al dia
dilluns, 17 de desembre del 2018
black to black. Amy Winehouse
Una versió diferent del que ja comença a ser un clàssic. Quina pena, quant talent perdut per culpa de les drogues!
Etiquetes de comentaris:
Amy Winehouse
dimecres, 12 de desembre del 2018
Miserere mei, Deus. Allegri. Mozart
Canta el Tenebrae Choir, dirigit per
La partitura d'aquesta peça, del compositor Gregorio Allegri, va ser propietat del Cor de la Capella Sixtina. S'interpretava en l'ofici de Dimecres Sant, i els músics tenien prohibit fer-ne còpies o interpretar-la fora d'aquell dia, sota pena d'excomunió.
Un jove W.A. Mozart, de camí a Bologna, va assistir a l'ofici de tenebres, va escoltar aquesta música i després, de memòria, la va transcriure. Així és com aquesta gloriosa obra d'art musical va escapar primer del Vaticà i la reialesa selecta.
Etiquetes de comentaris:
Capella,
Coral,
Gregorio Allegri,
Mozart
dilluns, 10 de desembre del 2018
Paraules a Maria. Josep Maria Llompart
La veritat, Maria, és que ben clares
vegades pens en tu. La voladissa
només d'una libèl·lula, un tendríssim
matí de juliol, tal volta una aura,
un lleu batec de fulles somnolentes
o per ventura l'ala de tristesa
que en una nit ben estrellada em toca
adesiara els polsos com si fossin
els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa
suaument adolorits, et fan presència.
Llavores –ja t'ho he dit, poques vegades–
véns cap a mi, tan nul·la i petitona
com te n'anares buit enllà, repòs
enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta,
si avui jo, el teu germà, goso inventar-te,
no és per fer-te el poema que caldria.
Posats a ésser sincers hauré de dir-te
que m'importes ben poc, que fins i tot
en la trista infantesa que qui sigui
–tal volta Déu– volgué que fos la meva
vaig sentir cap a tu un lentíssim odi,
un odi mansuet, com de per riure,
flonjo com les greixors que em turmentaven
de cap a peus el cos i una ombra grisa
em pintaven al rostre pacient,
corbat i humil com el dels idiotes.
(He de dir-te, Maria, que els de casa,
com que són prou correctes i fins cultes,
se n'amagaven, compassius, del fàstic
que jo els devia fer i, misteriosos,
només deixaven en el vent a lloure,
com una violenta papallona,
la paraula a mig dir, xiuxiuejada,
la paraula roent que era el meu signe:
"endocrinologia"... Bé, perdona,
t'ho diré més senzill: no era aleshores
més que un pobre tarat i per ventura
és per això que ara faig versos...). Basta.
Tornem a allò que et deia. Sí, Maria,
vaig odiar-te entre les pors nocturnes,
vaig odiar-te en l'òpal dels diumenges
casolans i dins l'ombra agombolada
de la nit de difunts, quan tu no eres
més que una llumeneta tremolosa
damunt l'oli votiu, un ramell tendre
de crisantems fresquíssims, olorosos,
tot just collits de l'hora, i una tomba
endreçada i polida a on –em deien–
vindríem un per un a retrobar-te.
Perquè tu eres la morta, la minúscula
morta nostra que estaves en el cel,
la nostra morta única, un finíssim
pretext perquè la mare, a trenc de fosca,
romangués un moment extasiada
amb l'esguard abocat a la finestra
i de sospirs omplint l'agre silenci
com qui de flors omple un cistell. Maria,
fores, de veritat, tan poca cosa!
Quaranta dies, un gemec llarguíssim,
un nom en el paper, una astorada
agonia petita, sense objecte,
uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta
sense com ni perquè..., oh, morta nostra,
única morta nostra!, oh tomba intacta
del dia de Tots Sants, amb sol i joia!
Després, a poc a poc... ja ho saps, Maria.
Però deixem això; no són els versos
que jo et volia fer, no són paraules
feixugues de carícies i pena
les que t'escup al rostre perquè et cremin.
No entens la meva veu? ¿No sents l'entranya
que em batega en el crit ple de terrossos,
d'aritges crudelíssimes, d'innúmers
desistiments, de glaçadors somriures,
de mala llet, si vols, que en tinc bastanta?
¿No em veus ombres enllà, fent de la meva
cremada soledat la fidelíssima
gossa dels meus camins, mentre l'esquena
se'm corba a poc a poc cap a la terra?
I tanmateix, seria bell pensar-te,
oh germana impossible, fer-te viva,
donar-te uns ulls per a l'espant i el somni,
un sexe furiós i fecundíssim,
unes mans per al vol gojós del tacte.
Tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals, plens de silenci,
per caminois de capaltard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules...
Oh Maria Llompart, jo cant la teva
mort diminuta, la novella tomba,
el blanc enterrament, el plor de vidre
trencadís com un vals; cant per a sempre
les teves ales de paper de seda,
el teu mite feliç, el teu aroma
de sepulcre i colònia, el misteri
de les flors on tu vius, que s'obren, dures,
violentes al sol com les paraules.
vegades pens en tu. La voladissa
només d'una libèl·lula, un tendríssim
matí de juliol, tal volta una aura,
un lleu batec de fulles somnolentes
o per ventura l'ala de tristesa
que en una nit ben estrellada em toca
adesiara els polsos com si fossin
els tentacles de l'ànima, i me'ls deixa
suaument adolorits, et fan presència.
Llavores –ja t'ho he dit, poques vegades–
véns cap a mi, tan nul·la i petitona
com te n'anares buit enllà, repòs
enllà, o com vulguis que això es digui. Escolta,
si avui jo, el teu germà, goso inventar-te,
no és per fer-te el poema que caldria.
Posats a ésser sincers hauré de dir-te
que m'importes ben poc, que fins i tot
en la trista infantesa que qui sigui
–tal volta Déu– volgué que fos la meva
vaig sentir cap a tu un lentíssim odi,
un odi mansuet, com de per riure,
flonjo com les greixors que em turmentaven
de cap a peus el cos i una ombra grisa
em pintaven al rostre pacient,
corbat i humil com el dels idiotes.
(He de dir-te, Maria, que els de casa,
com que són prou correctes i fins cultes,
se n'amagaven, compassius, del fàstic
que jo els devia fer i, misteriosos,
només deixaven en el vent a lloure,
com una violenta papallona,
la paraula a mig dir, xiuxiuejada,
la paraula roent que era el meu signe:
"endocrinologia"... Bé, perdona,
t'ho diré més senzill: no era aleshores
més que un pobre tarat i per ventura
és per això que ara faig versos...). Basta.
Tornem a allò que et deia. Sí, Maria,
vaig odiar-te entre les pors nocturnes,
vaig odiar-te en l'òpal dels diumenges
casolans i dins l'ombra agombolada
de la nit de difunts, quan tu no eres
més que una llumeneta tremolosa
damunt l'oli votiu, un ramell tendre
de crisantems fresquíssims, olorosos,
tot just collits de l'hora, i una tomba
endreçada i polida a on –em deien–
vindríem un per un a retrobar-te.
Perquè tu eres la morta, la minúscula
morta nostra que estaves en el cel,
la nostra morta única, un finíssim
pretext perquè la mare, a trenc de fosca,
romangués un moment extasiada
amb l'esguard abocat a la finestra
i de sospirs omplint l'agre silenci
com qui de flors omple un cistell. Maria,
fores, de veritat, tan poca cosa!
Quaranta dies, un gemec llarguíssim,
un nom en el paper, una astorada
agonia petita, sense objecte,
uns ulls sense sorpresa, un cor en ruta
sense com ni perquè..., oh, morta nostra,
única morta nostra!, oh tomba intacta
del dia de Tots Sants, amb sol i joia!
Després, a poc a poc... ja ho saps, Maria.
Però deixem això; no són els versos
que jo et volia fer, no són paraules
feixugues de carícies i pena
les que t'escup al rostre perquè et cremin.
No entens la meva veu? ¿No sents l'entranya
que em batega en el crit ple de terrossos,
d'aritges crudelíssimes, d'innúmers
desistiments, de glaçadors somriures,
de mala llet, si vols, que en tinc bastanta?
¿No em veus ombres enllà, fent de la meva
cremada soledat la fidelíssima
gossa dels meus camins, mentre l'esquena
se'm corba a poc a poc cap a la terra?
I tanmateix, seria bell pensar-te,
oh germana impossible, fer-te viva,
donar-te uns ulls per a l'espant i el somni,
un sexe furiós i fecundíssim,
unes mans per al vol gojós del tacte.
Tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals, plens de silenci,
per caminois de capaltard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules...
Oh Maria Llompart, jo cant la teva
mort diminuta, la novella tomba,
el blanc enterrament, el plor de vidre
trencadís com un vals; cant per a sempre
les teves ales de paper de seda,
el teu mite feliç, el teu aroma
de sepulcre i colònia, el misteri
de les flors on tu vius, que s'obren, dures,
violentes al sol com les paraules.
Del llibre "Joc de l'amor i de les estacions" (1954)
Etiquetes de comentaris:
Josep Maria Llompart
Subscriure's a:
Missatges (Atom)