dilluns, 31 de gener del 2011
Lacrime di Giulietta- Matteo Negrin
Com que dibuixo tan rematadament malament, aquestes coses em fascinen
diumenge, 30 de gener del 2011
Concert per a piano i orquestra (1er temps) Tchaikovsky.
Com canvia un pianista en trenta anys?
Aquí tenim una joveníssima Martha Argerich tocant Tchaikovsky al 1973:
1a part
2a part:
3a part:
I com ho toca l'any 2001.
Primera part
Segona part
Aquí tenim una joveníssima Martha Argerich tocant Tchaikovsky al 1973:
1a part
2a part:
3a part:
I com ho toca l'any 2001.
Primera part
Segona part
dissabte, 29 de gener del 2011
divendres, 28 de gener del 2011
Caminante. Manuel Machado
Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar.
dijous, 27 de gener del 2011
Cuando el amor no dice la última palabra. Gloria Fuertes
Cuando algo nuestro intacto
se funde y me confunde
-somos uno en dos partes
que sufren por su cuenta-,
desesperadamente algo nuestro se busca
sin ayuda de nada algo nuestro se encuentra.
La unión se realiza,
la ausencia no atormenta,
el dolor se desmaya,
el silencio se expresa
-cuando el amor no dice
la única palabra
está escrito el poema-.
Alto profundo es esto que nos une,
esto que nos devora y que nos crea;
ya se puede vivir
teniendo el alma
cogida por el alma
del que esperas;
pena es tener tan sólo una vida
-sólo una vida es poco
para esto
de querer sin recompensa-.
dimecres, 26 de gener del 2011
La mort i la donzella (II temps) Schubert
Fa temps us vaig posar el primer temps, el podeu escoltar clicant aquí.
Ara el segon temps, tocat també pel quartet Berg.
dimarts, 25 de gener del 2011
El Llac dels cignes- Ballet. P.I. Tchaikovsky
No sabria dir si aquest video és de poesia o de música.
dilluns, 24 de gener del 2011
Cala Gentil- Miquel Costa i Llobera
Sobre la cinta de blanca arena,
que besa l’aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
remor suau...
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!
Un aquí troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
tot hi somriu...
Oh, de mos càntics inefable niu!
Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla,
ni el fred hivern...
Oh, Paradís que apar al món extern!
Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi duu tendra melancolia,
com una verge sense alegria
que en pau es dol...
Oh, bon refugi de callat consol!
Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després de tomba vaig somiar-hi
a on tindria més solitari
repòs més grat...
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!
És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.
Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
serenitat...
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!
diumenge, 23 de gener del 2011
dissabte, 22 de gener del 2011
Más vale trocar- Juan del Enzina
Text:
VILLANCICO
Más vale trocar
plazer por dolores
que estar sin amores.
Donde es gradecido
es dulce el morir;
bivir en olvido,
aquél no es bivir;
mejor es sufrir
passión y dolores
que estar sin amores.
Es vida perdida
bivir sin amar
y más es que vida
saberla emplear;
mejor es penar
sufriendo dolores
que estar sin amores.
La muerte es vitoria
do bive afición,
que espera aver gloria
quien sufre passión;
más vale presión
de tales dolores
que estar sin amores.
El ques más penado
más goza de amor,
quel mucho cuydado
le quita el temor;
assí ques mejor
amar con dolores
que estar sin amores.
No teme tormento
quien ama con fe,
si su pensamiento
sin causa no fue;
aviendo por qué
más valen dolores
que estar sin amores.
Fin
Amor que no pena
no pida plazer,
pues ya le condena
su poco querer;
mejor es perder
plazer por dolores
que estar sin amores.
Aquest villancico, aquest cant a fer-se vulnerable i patir d'amor més que quedar-se còmode sense arriscar-se a estimar, sembla que fou dedicat a una dona casada de la qual Juan del Enzina estava enamorat.
Si us fixeu, el nom de la senyora en qüestió està en la poesia, en l'acròstic: Madelena.
El que no se si la senyora va acceptar els requeriments del músic o no.
divendres, 21 de gener del 2011
Et desitjo- Victor Hugo
Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.
Que si no és així siguis breu en oblidar
i després d'oblidar no guardis rancor.
Et desitjo també que tinguis amics
i que encara que pocs siguin nobles i fidels,
i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.
I perquè la vida és així
et desitjo també que tinguis alguns adversaris,
ni molts ni pocs, en la mesura exacta,
perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.
Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.
Que en els moments difícils,
quan no et quedi res més que aquesta utilitat,
et serveixi per mantenir-te en l'esperança.
Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.
No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,
sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable
i que fent bon ús de la teva tolerància
serveixis d'exemple als altres.
Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid
i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.
Que sent vell no caiguis en la desesperació,
perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.
Et desitjo també que siguis responsable d’algú,
que vegis com creix i com madura,
que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.
En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida
i en allò dolent perquè et farà sentir
les teves limitacions més profundes.
Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.
De pas et desitjo una mica de tristesa.
No tot l'any, sinó tan sols un dia.
Però que aquest dia et serveixi
per descobrir que el riure habitual és bo,
que el riure diari és avorrit
i que el riure constant no té sentit.
També et desitjo que visquis moment difícils,
que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,
que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.
I quan aquests moments difícils passin,
perquè tard o d'hora passen,
sàpigues adonar-te que tot es pot superar,
que ets una mica millor que abans
i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir
per als altres quan tinguin dificultats.
Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència
que, més enllà del teu dia a dia,
existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.
Et desitjo que acariciïs un gat,
tiris una pedra al riu
i escoltis el silenci de l'albada,
perquè sabràs ser feliç amb no res.
Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.
Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir
"aquests diners són meus",
només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners
i no que els diners són els teus amos.
Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,
però que, si en mor algun,
puguis plorar sense lamentar-te
de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.
I que, tant aviat com puguis,
alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.
Si totes aquestes coses t'arriben a passar,
no tinc res més a desitjar-te...
Victor Hugo
Avui el meu fill Miquel fa deu anys. Encara no pot entendre aquesta poesia, però la vaig trobar al blog del Xavi Padrissa i em va fer pensar que seria un bon regal d'aniversari.
Que si no és així siguis breu en oblidar
i després d'oblidar no guardis rancor.
Et desitjo també que tinguis amics
i que encara que pocs siguin nobles i fidels,
i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.
I perquè la vida és així
et desitjo també que tinguis alguns adversaris,
ni molts ni pocs, en la mesura exacta,
perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.
Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.
Que en els moments difícils,
quan no et quedi res més que aquesta utilitat,
et serveixi per mantenir-te en l'esperança.
Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.
No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,
sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable
i que fent bon ús de la teva tolerància
serveixis d'exemple als altres.
Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid
i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.
Que sent vell no caiguis en la desesperació,
perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.
Et desitjo també que siguis responsable d’algú,
que vegis com creix i com madura,
que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.
En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida
i en allò dolent perquè et farà sentir
les teves limitacions més profundes.
Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.
De pas et desitjo una mica de tristesa.
No tot l'any, sinó tan sols un dia.
Però que aquest dia et serveixi
per descobrir que el riure habitual és bo,
que el riure diari és avorrit
i que el riure constant no té sentit.
També et desitjo que visquis moment difícils,
que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,
que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.
I quan aquests moments difícils passin,
perquè tard o d'hora passen,
sàpigues adonar-te que tot es pot superar,
que ets una mica millor que abans
i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir
per als altres quan tinguin dificultats.
Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència
que, més enllà del teu dia a dia,
existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.
Et desitjo que acariciïs un gat,
tiris una pedra al riu
i escoltis el silenci de l'albada,
perquè sabràs ser feliç amb no res.
Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.
Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir
"aquests diners són meus",
només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners
i no que els diners són els teus amos.
Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,
però que, si en mor algun,
puguis plorar sense lamentar-te
de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.
I que, tant aviat com puguis,
alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.
Si totes aquestes coses t'arriben a passar,
no tinc res més a desitjar-te...
Victor Hugo
Avui el meu fill Miquel fa deu anys. Encara no pot entendre aquesta poesia, però la vaig trobar al blog del Xavi Padrissa i em va fer pensar que seria un bon regal d'aniversari.
dijous, 20 de gener del 2011
Cuando tu me elegiste.... Pedro Salinas
Cuando tú me elegiste
-el amor eligió-
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: “tú”
a mí, sí, a mí, entre todos-,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.
-el amor eligió-
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: “tú”
a mí, sí, a mí, entre todos-,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.
dimecres, 19 de gener del 2011
Ojalá- Silvio Rodríguez
Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo cuando caigan
para que no las puedas convertir en cristal.
Ojalá que la lluvia deje de ser milagro que baja por tu cuerpo.
Ojalá que la luna pueda salir sin ti.
Ojalá que la tierra no te bese los pasos.
.
Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto:
una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre
en todos los segundos, en todas las visiones:
ojalá que no pueda tocarte ni en canciones
.
Ojalá que la aurora no dé gritos que caigan en mi espalda.
Ojalá que tu nombre se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado.
Ojalá que el deseo se vaya tras de ti,
a tu viejo gobierno de difuntos y flores.
Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto:
una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre
en todos los segundos, en todas las visiones:
ojalá que no pueda tocarte ni en canciones
dimarts, 18 de gener del 2011
dilluns, 17 de gener del 2011
Romances per a oboè i piano, op. 94, nº 3. Schumann
Tal com vaig dir ahir, aquí teniu la tercera romança.
III. Nicht schnell
Albrecht Mayer, oboe
Hélène Grimaud, piano
Enregistrat el 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)