Lacrime di Giulietta- Matteo Negrin

Com que dibuixo tan rematadament malament, aquestes coses em fascinen

Concert per a piano i orquestra (1er temps) Tchaikovsky.

Com canvia un pianista en trenta anys?
Aquí tenim una joveníssima Martha Argerich tocant Tchaikovsky al 1973:
1a part

2a part:

3a part:


I com ho toca l'any 2001.

Primera part


Segona part

Yesterday- Beatles

Caminante. Manuel Machado

Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar.

Cuando el amor no dice la última palabra. Gloria Fuertes

Cuando algo nuestro intacto
se funde y me confunde
-somos uno en dos partes
que sufren por su cuenta-,
desesperadamente algo nuestro se busca
sin ayuda de nada algo nuestro se encuentra.

La unión se realiza,
la ausencia no atormenta,
el dolor se desmaya,
el silencio se expresa
-cuando el amor no dice
la única palabra
está escrito el poema-.

Alto profundo es esto que nos une,
esto que nos devora y que nos crea;
ya se puede vivir
teniendo el alma
cogida por el alma
del que esperas;

pena es tener tan sólo una vida
-sólo una vida es poco
para esto
de querer sin recompensa-.

La mort i la donzella (II temps) Schubert

Fa temps us vaig posar el primer temps, el podeu escoltar clicant aquí.
Ara el segon temps, tocat també pel quartet Berg.

El Llac dels cignes- Ballet. P.I. Tchaikovsky

No sabria dir si aquest video és de poesia o de música.

Cala Gentil- Miquel Costa i Llobera

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa l’aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
remor suau...
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
tot hi somriu...
Oh, de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla,
ni el fred hivern...
Oh, Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi duu tendra melancolia,
com una verge sense alegria
que en pau es dol...
Oh, bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després de tomba vaig somiar-hi
a on tindria més solitari
repòs més grat...
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
serenitat...
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!

Simfonia nº 3. (III temps, poco allegreto) J. Brahms

Dirigit per Karajan.

Más vale trocar- Juan del Enzina

Text:


VILLANCICO
Más vale trocar
plazer por dolores
que estar sin amores.

Donde es gradecido
es dulce el morir;
bivir en olvido,
aquél no es bivir;
mejor es sufrir
passión y dolores
que estar sin amores.

Es vida perdida
bivir sin amar
y más es que vida
saberla emplear;
mejor es penar
sufriendo dolores
que estar sin amores.

La muerte es vitoria
do bive afición,
que espera aver gloria
quien sufre passión;
más vale presión
de tales dolores
que estar sin amores.

El ques más penado
más goza de amor,
quel mucho cuydado
le quita el temor;
assí ques mejor
amar con dolores
que estar sin amores.

No teme tormento
quien ama con fe,
si su pensamiento
sin causa no fue;
aviendo por qué
más valen dolores
que estar sin amores.


Fin

Amor que no pena
no pida plazer,
pues ya le condena
su poco querer;
mejor es perder
plazer por dolores
que estar sin amores.


Aquest villancico, aquest cant a fer-se vulnerable i patir d'amor més que quedar-se còmode sense arriscar-se a estimar, sembla que fou dedicat a una dona casada de la qual Juan del Enzina estava enamorat.
Si us fixeu, el nom de la senyora en qüestió està en la poesia, en l'acròstic: Madelena.
El que no se si la senyora va acceptar els requeriments del músic o no.

Et desitjo- Victor Hugo

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,

ni molts ni pocs, en la mesura exacta,

perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,

quan no et quedi res més que aquesta utilitat,

et serveixi per mantenir-te en l'esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,

sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable

i que fent bon ús de la teva tolerància

serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid

i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,

que vegis com creix i com madura,

que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.

En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida

i en allò dolent perquè et farà sentir

les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi


per descobrir que el riure habitual és bo,

que el riure diari és avorrit

i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,

que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,

que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,

perquè tard o d'hora passen,

sàpigues adonar-te que tot es pot superar,

que ets una mica millor que abans

i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir

per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència

que, més enllà del teu dia a dia,

existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,

tiris una pedra al riu

i escoltis el silenci de l'albada,

perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.

Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir

"aquests diners són meus",

només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners

i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,

però que, si en mor algun,

puguis plorar sense lamentar-te

de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,

alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.


Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...


Victor Hugo

Avui el meu fill Miquel fa deu anys. Encara no pot entendre aquesta poesia, però la vaig trobar al blog del Xavi Padrissa i em va fer pensar que seria un bon regal d'aniversari.

Cuando tu me elegiste.... Pedro Salinas

Cuando tú me elegiste
-el amor eligió-
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: “tú”
a mí, sí, a mí, entre todos-,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.

Ojalá- Silvio Rodríguez

Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo cuando caigan
para que no las puedas convertir en cristal.
Ojalá que la lluvia deje de ser milagro que baja por tu cuerpo.
Ojalá que la luna pueda salir sin ti.
Ojalá que la tierra no te bese los pasos.
.
Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto:
una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre
en todos los segundos, en todas las visiones:
ojalá que no pueda tocarte ni en canciones
.
Ojalá que la aurora no dé gritos que caigan en mi espalda.
Ojalá que tu nombre se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado.
Ojalá que el deseo se vaya tras de ti,
a tu viejo gobierno de difuntos y flores.

Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto:
una luz cegadora, un disparo de nieve.
Ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre
en todos los segundos, en todas las visiones:
ojalá que no pueda tocarte ni en canciones

Alla Turca (Rondó) Mozart

Alícia de la Rocha, piano

Romances per a oboè i piano, op. 94, nº 3. Schumann

Tal com vaig dir ahir, aquí teniu la tercera romança.

III. Nicht schnell


Albrecht Mayer, oboe
Hélène Grimaud, piano
Enregistrat el 2006

Romances per a oboè i piano, op. 94, nº 1 i 2. Schumann

Romances per a oboe and piano, Op. 94
I. Nicht schnell
II. Einfach, innig

Albrecht Mayer, oboe
Hélène Grimaud, piano
En un enregistrament de 2006.

Jo us volia posar només la segona romança, que comença al minut 3' 35", però he trobat aquesta interpretació tan genial que no he pogut resistir-me a posar-vos-la.
Demà la tercera romança.

Nada resta de ti. Carolina Coronado

Nada resta de ti... te hundió el abismo...
te tragaron los monstruos de los mares.
No quedan en los fúnebres lugares
ni los huesos siquiera de ti mismo.

Fácil de comprender, amante Alberto,
es que perdieras en el mar la vida,
mas no comprende el alma dolorida
cómo yo vivo cuando tú ya has muerto.

¡¡Darnos la vida a mí y a ti la muerte;
darnos a ti la paz y a mí la guerra,
dejarte a ti en el mar y a mí en la tierra
es la maldad más grande de la suerte!!

Cádiz, 1848

Juguetes- Rabindranath Tagore

Què feliç ets, nin, assegut a la pols,

gaudint tot el matí amb una branqueta rompuda!

Somric quan et veig jugar amb aquest trosset de fusta.

Estic ocupat fent comptes,

i em passo hores i hores sumant xifres.

Potser em mires de cua d’ull i penses:

«¡Quina necessitat de perdre el capvespre amb un joc com aquest!»

Nin, els bastons i les coques de fang

ja no m’entretenen; he oblidat el teu art.

Persegueixo entreteniments costosos

i acaramullo or i plata.

Tu jugues amb el cor alegre amb tot el que trobes.

Jo dedico les meves forces i el meu temps

a la conquesta de coses que mai podré obtenir.

En el meu fràgil esquif pretenc creuar el mar de l’ambició,

i arribo a oblidar que també la meva feina és només un joc.

Rabindranath Tagore

(Ho he trobat al blog de la Ventafocs, ho ha traduït ella mateixa)

¿Sueño?- Juana de Ibarbourou

¡Beso que ha mordido mi carne y mi boca
con su mordedura que hasta el alma toca!
¡Beso que me sorbe lentamente vida
como una incurable y ardorosa herida!

¡Fuego que me quema sin mostrar la llama
y que a todas horas por más fuego clama!
¿Fue una boca bruja o un labio hechizado
el que con su beso mi alma ha llagado?

¿Fue un sueño o vigilia que hasta mí llegó
el que entre sus labios mi alma estrujó?
Calzaré sandalias de bronce e iré

a donde esté el mago que cura me dé.
¡Secadme esta llaga, vendadme esta herida
que por ella en fuga se me va la vida!

Allegro de Concert- Granados

Pianista: Thomas Rajna

Salmo Inicial. José María Valverde

Señor, no estás conmigo aunque te nombre siempre.
Estás allá, entre nubes, donde mi voz no alcanza,
y si a veces resurges, como el sol tras la lluvia,
hay noches en que apenas logro pensar que existes.
Eres una ciudad detrás de las montañas.
Eres un mar lejano que a veces no se oye.
No estás dentro de mí. Siento tu negro hueco
devorando mi entraña, como una hambrienta boca.
Y por eso te nombro, Señor, constantemente,
y por eso refiero las cosas a tu nombre,
dándole latitud y longitud de Ti.
Si estuvieras conmigo yo hablaría de cosas,
de cosas nada más, sencillas y desnudas,
del cielo, de la brisa, del amor y la pena.
Como un feliz amante que dice sólo: “Mira
qué pájaro, qué rosa, qué sol, qué tarde clara”,
y vierte así en la luz de los nombres su amor.
Pero no. Tú me faltas. Y te nombro por eso.
Te persigo en el bosque detrás de cada tronco.
Te busco por el fondo de las aguas sin luz.
¡Oh cosas: apartaos, dadme ya su presencia
que tenéis escondida en vuestro oscuro seno!
Marcado por tu hierro vago por las llanuras,
abandonado, inútil, como una oveja sola…
Hombre de Dios me llamo. Pero sin Dios estoy.

I el seu esguard- J.S. Papasseit

i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
aquest matí que una flor m'ha posat
li deia així
baix baixet
a l'orella:

sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

Sol da te. Vivaldi

Sol da te, mio dolce amore, questo core
avrà pace, avrà conforto.
Le tue vaghe luci belle son le stelle
onde Amor mi guida in porto.

Només de tu, dolç amor meu, aquest cor
rebrà pau i conhort,
Els teus dolços ulls són les estrelles
amb les quals l'amor em guia a port.

De l'Opera "Orlando Furioso" de Vivaldi,cantat per un gran contratenor: Philippe jaroussky, amb l'Ensemble Matheus, dirigit per J.C, Spinosi.
No he trobat per enlloc qui toca la flauta.

Us poso també un reportatge francès, una mica el "como se hizo". És el que en un principi volia posar, però com que a mitja interpretació surten petites entrevistes vaig decidir que no fos el principal:

Love of my life. Queen.

No sóc gaire amiga de posar versions, però aquesta em sembla prou interessant.
"Love of my life", de Queen, tocada en guitarra flamenca:

I pels puristes, la versió del gran Freddie Mercury:

Balada nº 2. F. Chopin

Tocada per Zimerman, un luxe.

Tres viajeros- Antonio García Teijeiro

Solo son tres viajeros,
tres personajes
con cansadas monturas
y pobres trajes.

Estos tres caminantes
vienen de Oriente
porque vieron una estrella
muy de repente.

Son tres tipos curiosos,
tres peregrinos
que se pierden a veces
por los caminos.

Solo son tres astrólogos,
tres estrelleros
que dejaron sus casas
y sus aperos.

Tres amigos que al Niño
vienen a ver,
y su mérito simple:
solo crecer.

La nit de reis- Dolors Monserdà

Dins d’un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d’un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d’aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l’estendre’s damunt d’ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n’és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.

-Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.

-Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!

-Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!

-Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estàs descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.

-Ai, mare, no em feu plorar!
ja n’estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l’any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l’he somniat.
Ai, mare, i que n’és d’hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l’any l’he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
-Vés-te’n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanisç
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.

Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s’ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!

Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!

Gymnopédie No. 1 - Erik Satie

Tzvi Erez, piano
Em disculpo per les imatges ensucrades del vídeo, us asseguro que era de lo milloret que he trobat.
No se perquè la gent te necessitat de posar almíbar a la música. Aquesta gymnopedie trobo que no necessita res més.

Et incarnatus est- Mozart

De la Gran Missa en Do menor. Enregistrat al Palau.

Cuéntame cómo vives (cómo vas muriendo) - Gabriel Celaya

CUÉNTAME CÓMO VIVES
(CÓMO VAS MURIENDO)

Cuéntame cómo vives;
dime sencillamente cómo pasan tus días,
tus lentísimos odios, tus pólvoras alegres
y las confusas olas que te llevan perdido
en la cambiante espuma de un blancor imprevisto.

Cuéntame cómo vives.
Ven a mí, cara a cara;
dime tus mentiras (las mías son peores),
tus resentimientos (yo también los padezco),
y ese estúpido orgullo (puedo comprenderte).

Cuéntame cómo mueres.
Nada tuyo es secreto:
la náusea del vacío (o el placer, es lo mismo);
la locura imprevista de algún instante vivo;
la esperanza que ahonda tercamente el vacío.

Cuéntame cómo mueres,
cómo renuncias —sabio—,
cómo —frívolo— brillas de puro fugitivo,
cómo acabas en nada
y me enseñas, es claro, a quedarme tranquilo.

Gabriel Celaya

El danubi blau- J. Strauss

BON ANY NOU A TOTHOM.
PLE DE MÚSICA, POESIA I AMOR