Come away with me. Norah Jones

Pare Nostre. Arvo Pärt

Una magnífica interpretació de Lluís Travesset, solista de l'escolania de Montserrat.

Otoño. Octavio Paz

En llamas, en otoños incendiados,
arde a veces mi corazón,
puro y solo.
El viento lo despierta,
toca su centro y lo suspende
en luz que sonríe para nadie:
¡Cuánta belleza suelta!

Busco unas manos,
una presencia, un cuerpo,
lo que rompe los muros
y hace nacer las formas embriagadas,
un roce, un son, un giro, un ala apenas;
busco dentro mí,
huesos, violines intocados,
vértebras delicadas y sombrías,
labios que sueñan labios,
manos que sueñan pájaros...

Y algo que no se sabe y dice «nunca»
cae del cielo,
de ti, mi Dios y mi adversario.

Octavio Paz.

Concert per a piano i orquestra. I temps (allegro) K466. W.A. Mozart

Dirigeix, des del piano, Mitsuko Uchida.
No se quina orquestra és.

El Hijo. Pablo Neruda

Ay hijo, sabes, sabes
de dónde vienes?

De un lago con gaviotas
blancas y hambrientas.

Junto al agua de invierno
ella y yo levantamos
una fogata roja
gastándonos los labios
de besarnos el alma,
echando al fuego todo,
quemándonos la vida.

Así llegaste al mundo.

Pero ella para verme
y para verte un día
atravesó los mares
y yo para abrazar
su pequeña cintura
toda la tierra anduve,
con guerras y montañas,
con arenas y espinas.
Así llegaste al mundo.

De tantos sitios vienes,
del agua y de la tierra,
del fuego y de la nieve,
de tan lejos caminas
hacia nosotros dos,
desde el amor terrible
que nos ha encadenado,
que queremos saber
cómo eres, qué nos dices,
porque tú sabes más
del mundo que te dimos.

Como una gran tormenta
sacudimos nosotros
el árbol de la vida
hasta las más ocultas
fibras de las raíces
y apareces ahora
cantando en el follaje,
en la más alta rama
que contigo alcanzamos.

(Dedicat, amb molt carinyo, a en Bernat i als seus pares)

A mitjan setembre. Marià Manent.

Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s’adorm la boira clara.
On són els lliris? S’ha tornat esquiu
el sol adesiara.

Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.

Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l’aigua se’ns apaga.
L’argent de l’albereda té el primer
tremolor d’un or vague.

No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.

I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L’avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.

I si l’avellaner duu el fruit vinent
en verdes arracades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l’orella.

L'escola. Joan Vives

Avui molts nois tornaran a començar a anar a escola. Una abraçada a totes i tots.
Aquesta audició forma part de la cantata "cinquanta milions", que van cantar l'any passat l'alumnat de cinquè i sisè de primària d'un munt d'escoles de Catalunya.
El meu fill Miquel hi va participar, i sé del gran esforç i dedicació que va suposar tot aquest muntatge.
O sigui que, ja ho sabeu, els que demà rebreu els petits aprenents: teniu el futur del país a les mans. Moltes gràcies pel vostre esforç, i per la feina extra que feu per tal que els nens no pateixin les lleis absurdes i les retallades.
Moltes gràcies.

Els Segadors. Francesc Alió.

Els que em coneixeu sabeu que no sóc gens futbolera, però aquesta versió m'ha encantat (no se qui son, quina mania té la gent de no posar tota la informació als videos de youtube!)
Copio de la wikipèdia:
La lletra actual és d'Emili Guanyavents i data de 1899. Usa, però, elements de tradició oral que ja havia recollit anteriorment l'escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la va compondre el 1892 adaptant la melodia a la cançó ja existent. Es pot veure darrere de l'himne una cançó primitiva nascuda a la sublevació de Catalunya del 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, a la qual els pagesos van protagonitzar importants episodis.
Doncs això, bona diada a tothom.

Mira como tiembla la tierra. (Miguel Veyrat)

Mira cómo tiembla la tierra
al sentirse preñada nuevamente
de semillas y de agua: Somos
provisionales
compañero —y también

contemporáneos:
Como el día que amanece devorado
por su esencia en el ocaso.

(M. V. En "Babel bajo la Luna" (Boca de sombra) Calima 2005

Sonata "Clar de lluna",, op. 27 nº 2, 3er temps. Beethoven

Toca Valentina Lisitsa

Tu, ya, ¡ Oh ministro!. Francisco de Quevedo

Tú, ya, ¡oh ministro!, afirma tu cuidado,
en no injuriar al mísero y al fuerte;
cuando le quites oro y plata, advierte,
que le dejas el hierro acicalado.

Dejas espada y lanza, al desdichado;
y poder y razón, para vencerte:
no sabe pueblo ayuno temer muerte,
armas quedan al pueblo despojado.

Quien ve su perdición cierta, aborrece
más que su perdición, la causa della,
y esta, no aquella, es más quien le enfurece.

Ama su desnudez y su querella
con desesperación, cuando le ofrece
venganza del rigor, quien lo atropella.

Francisco de Quevedo.

Torno a començar l'activitat bloggera amb aquesta poesia, que malgrat que fou escrita fa quatre-cents anys, trobo que és totalment actual. 
A partir d'ara tornaré a publicar entrades els dilluns, dimecres i divendres, com l'any passat.