Soneto a Jesús Crucificado. (anònim)

  No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

  ¡Tú me mueves, Señor!  Muéveme el verte       
clavado en una cruz y escarnecido;
muéveme ver tu cuerpo tan herido;
muévenme tus afrentas y tu muerte.

  Muéveme en fin, tu amor, y en tal manera
que aunque no hubiera cielo, yo te amara,        
y aunque no hubiera infierno, te temiera.

  No me tienes que dar porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera.

Mysteries of the Macabre. Ligeti

Sóc conscient que aquesta música costa més d'escoltar que altres, però doneu-li una oportunitat a Ligeti, que val la pena. 
Aquí, a més, la soprano Barbara Hannigan demostra un gran virtuosisme: No només canta, sinó que també dirigeix i fa teatre...

Me cuesta tanto olvidarte. José Maria Cano

Una de les cançons que va marcar la meva tardo-adolescència. 
La cançó em continua agradant, però veient aquest vídeo penso que la moda dels vuitanta era ferotge!

Damunt de tu només les flors. (del combat del somni) Frederic Mompou

Carme Bustamante amb Miguel Zanetti al piano-
Avui fa dos anys que va morir sa meva padrina.

Sense títol. Italo Calvino

Io cammino per un bosco di larici
ed ogni mio passo è storia.
Io penso, io amo, io agisco
e questo è storia,
forse non farò cose importanti,
ma la storia è fatta
di piccoli gesti
e di tutte le cose
che farò prima di morire
saranno pezzetti di storia
e tutti i pensieri di adesso
faranno la storia di domani.

Italo Calvino


Depenent del nostre grau de comprensió de l'italià l'haureu de llegir més o menys vegades, i pensareu, després de llegir-lo, que alguna cosa heu captat, la bellesa del text, la musicalitat... que heu arribat a una part de l'essència, però no tota. 
És aquesta la gran bellesa de la poesia, no trobeu?

Nocturno. Rosario Castellanos

Me tendí, como el llano, para que aullara el viento.
Y fui una noche entera
ámbito de su furia y su lamento.

¡Ah! ¿quién conoce esclavitud igual
ni más terrible dueño?

En mi aridez, aquí, llevo la marca
de su pie sin regreso.

Rosario Castellanos.

Fa un parell de dies vaig penjar un poema dient que era de Rosalia de Castro, i la Raquel em va corregir: en realitat era de Rosario Castellanos. 
Per solventar-ho, penjo avui aquest poema, que de ben segur no serà el darrer. 

Hiding My Heart. Brandi Carlile

Canta Adele, però la cançó és de Brandi Carlile, segons he pogut llegir al video.

Eterna Huella. Rosario Castellanos

Quedarás como huella sobre mi brazo,
como marca sobre mi corazón.
Cantar de los cantares

No pasarás en vano por mi vida,
ni encontrarnos fue obra del acaso;
que por tu abrazo quedará en mi brazo
la fuerte huella que el amor no olvida.

La llama que de ti quedó encendida
arde sin consumirse en mi regazo.
Amor que más juntaste con el lazo
terrible de la sangre y de la herida.

En mí no fuiste gozo pasajero
sino la esencia de la tierra pura
floreciendo en el árbol verdadero.

Y para siempre brillará tu estrella,
porque de amor dejaste en hermosura
sobre mi corazón eterna huella

Rosario Castellanos

Ogni indugio d'un amante (Rinaldo) Haendel

Audicions de Philippe Jasoussky us n'he posat moltes, perquè sóc una "big fan" d'aquest contratenor francès.

Mujeres. Silvio Rodríguez

8 de Març, dia de la dona.
Un homenatge a les dones gegants i anònimes que han marcat la meva vida.

Meditación en el umbral. Rosario Castellanos

No, no es la solución
tirarse bajo un tren como la Ana de Tolstoy
ni apurar el arsénico de Madame Bovary
ni aguardar en los páramos de Ávila la visita
del ángel con venablo
antes de liarse el manto a la cabeza
y comenzar a actuar.
Ni concluir las leyes geométricas, contando
las vigas de la celda de castigo
como lo hizo Sor Juana. No es la solución
escribir, mientras llegan las visitas,
en la sala de estar de la familia Austen
ni encerrarse en el ático
de alguna residencia de la Nueva Inglaterra
y soñar, con la Biblia de los Dickinson,
debajo de una almohada de soltera.
Debe haber otro modo que no se llame Safo
ni Mesalina ni María Egipciaca
ni Magdalena ni Clemencia Isaura.
Otro modo de ser humano y libre.
Otro modo de ser.

Acostant-se el dia de la dona, aquest poema d'una dona esplèndida de qui havia publicat molt poc. 

Sextina reivindicativa. Maria Mercè Marçal.

SEXTINA REIVINDICATIVA

Amor, ja que m'has dit que et digui què
vull, t'ho diré ben clar: contra l'horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,
pujar parets d'amor pet tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.

Ja ho sé! Tot no pot ser caps de setmana
i postes de sol. Sí, ja ho sé. I què!
Deixa'm clamar, adolescent d'ofici,
per la mort violenta de l'horari
per mà d'amor. El meu desig, cap paga
no vol, si posa duanes al lleure.

Vol construir amb els amons del lleure
un recer que alliberi la setmana
de deutes amb raons de seny i paga.
D'utopies possibles sap el què
millor que tu i que jo i que l'horari
que fon al primavera amb ginys d'ofici.

Veus? Sense benefici i sense ofici
que no sigui mudar treballs en lleure,
el meu desig marca el seu propi horari
a l'escorça del foc: una setmana
sense confins que oblidi el com i el què
i en els topants fressats no trobi paga.

Amor, ja ho sé que ens cal una altra paga
per viure! I que ens agrada el nostre ofici...,
i estimar d'altra gent. Però, saps què?,
el meu desig reivindica el lleure
total i consagrar-te per setmana
tant de temps que no em cap en cap horari.

Da-li! Ja entenc que em parlis de l'horari
i que els teus ulls em besin com a paga
i senyal del que em deus d'una setmana
eterna sense tu..., que el teu ofici
et segresti, voraç...: no em dóna lleure,
però, el desig demanant-me perquè,

amor, per què ens escapça el vol l'horari,
confina el lleure i, per ben poca paga,
amo d'ofici, ens roba la setmana?

Aquest amor. Vicent A.Estellés

Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera, 
pense sovint que ha de matar-me un dia. 
Car el secret, que gelosament guarde, 
arriba més enllà del sentiment, 
i el pensament l’ha habitat i poblat. 
No puc ja més, repetiria encara; 
però l’amor no em deixa mai, cruel, 
i em trobe a gust dessota el seu domini, 
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia, 
molt lentament, corcant-me a poc a poc. 
La meua mort, mai espectacular, 
m’ha d’arribar d’una lenta creixença: 
va madurant a les meues entranyes, 
exactament com madura l’amor. 

 Vicent Andrés Estellés