Swimming. Miquel Ferrà

Rient al bes picant de les frescors,
nua sota el tricot, s’atansa a l’ona.
L’aire marí fa enrera l’albornòs:
ella amb un geste decidit l’hi dóna.

Hurra! L’escuma esflora una corona.
Jugant esquitxa el vent son peu descalç.
I al delitós platxeri s’abandona
son cos elàstic, impregnat de sals.

El verd cristall de l’aigua qui s’esberla
transparenta sa carn com una perla.
Son braç fa en l’ona un vigorós esqueix.

I en sortir de la mar, regalant tota,
en sos membres gentils lluu cada gota
damunt la pell tibant de dona-peix.

De A mig camí (1926) dins Poesies completes (Barcelona, Selecta, 1962)

Setembre. Miquel Ferrà

Aquella primavera ja és lluny per no
tornar;

fugí batent ses ales en la claror
xalesa.

De sos daurats ensomnis, una tristesa en
resta,

i de ses flors tan belles, ni una en va fruitar.

Ara, que com una ombra l’estiu declina ja

i es va emboirant de llàgrimes sa
lluminosa festa,

no sents pertot difondre’s, ànima
meva, aquesta

sentor de flor marcida qui en l’aire se desfà?

Potser l’abril, d’enfora, l’últim adéu
t’envia.

El seu record perfuma l’estiu en sa agonia,

encomanant als aires un mal d’enyorament.

Somriuen en les postes diafanitats llunyanes.

Amb una delicada tristesa de germanes,

les roses de setembre s’esfullen lentament