Sant Jordi. Llorenç Moyà

Cavaller fulgent d'escames,
jo n'estic felló de vós:
sou el més guilant del cós
i d'amor venceu les dames.
Mes, entre brocats i lames,
la nafra, que és de cruel!...
Puix que, ungida amb oli i mel,
la ferida encar saünya,
punyiu nostra Catalunya
amb el fibló de l'anhel.

Llorenç Moyà

M'hauria agradat. Joan Dausà

M'hauria agradat viure en una masia
perduda entre alzines i pins vora el mar,
allà a l'Empordà,
amb una barca petita per sortir a pescar.
M'hauria agradat.

M'hauria agradat que per aquella finestra
mai hagués pogut veure aquell cotxe daurat
frenar massa tard,
o no trobar-me la mare la nit de Nadal
plorant d'amagat.

Però ningú em va avisar que es podia escriure una carta
com qui demana el menú per dinar.
Però ningú em va avisar i el cambrer no em fa cas
i tot sol, en silenci, m'acabo el meu plat.

M'hauria agradat que aquella promesa,
d'amor i tendresa,
no s'hagués transformat, després de tants anys,
en aquella carta distant, de comiat.
M'hauria agradat.

I m'hauria agradat poder ser a casa els vespres
tornant de la feina
i dormirquan el sol també ho fa.
M'hauria agradat.

Però suposo que això va com va,
i com sempre potser vaig fer tard.
I he de viure la vida
com qui encara somia
que potser s'acompleixi allò
que m'hauria agradat.
Però potser vaig fer tard

May it Be. Enya

Esquerdes. Carme Ballús

Com l'heura s'arrapa al mur,
així m'endinso a les esquerdes
I furgo cercant una punta de sol,
un encenall de vent,
un sospir d'aigua.
I mentre amb les ungles esgarrapo
la paret densa,
somio amb prats d'un verd amable,
platges de sorra que acarona,
cels que em permetin volar
amb cos lleuger,
més enllà d'extensos murs.

Carme Ballús

Issues. Júlia Michels

Molt bones!
Espero que els vagi tot molt bé. 

Mireia Bartolí Masons - Violí Teresa Nogueron Obiol - Clarinet Maricel Pons Benejam - Teclat Marta Pons Garcia - Cello Rocio Seligrat - Veu

El pensador de Rodin. Gabriela Mistral

Con el mentón caído sobre la mano ruda, 
el Pensador se acuerda que es carne de la huesa, 
carne fatal, delante del destino desnuda, 
carne que odia la muerte, y tembló de belleza.

Y tembló de amor, toda su primavera ardiente, 
ahora, al otoño, anégase de verdad y tristeza. 
El "de morir tenemos" pasa sobre su frente, 
en todo agudo bronce, cuando la noche empieza.

Y en la angustia, sus músculos se hienden, sufridores 
cada surco en la carne se llena de terrores,  
Se hiende, como la hoja de otoño, al Señor fuerte

que le llama en los bronces... Y no hay árbol torcido 
de sol en la llanura, ni leòn de flanco herido, 
crispados como este hombre que medita en la muerte.


Gabriela Mistral