Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m'endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure't tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s'ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.
Miquel Martí i Pol
VORA LA MAR
Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina, me’n pujo a meditar.
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells, en eixes ribes, que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives de vori, d’or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona per retornar al fons;
vaixells que amb veles i aparell s’ensorren en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren del sol al primer raig;
idees que m’acurcen l’existència duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència l’emmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen, dieu-me: què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l’arena? Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena los escriuré amb estels?
"Nunca sabrás que tu alma viaja
Dulcemente refugiada en el fondo de mi corazón,
Y que nada, ni el tiempo ni la edad ni otros amores,
Impedirá que hayas existido.
Ahora la belleza del mundo toma tu rostro,
Se alimenta de tu dulzura y se engalana con tu claridad.
El lago pensativo al fondo del paisaje
Me vuelve a hablar de tu serenidad.
Los caminos que seguiste, hoy me señalan el mío,
Aunque jamás sabrás que te llevo conmigo
Como una lámpara de oro para alumbrarme el camino
Ni que tu voz aún traspasa mi alma.
Suave antorcha tus rayos, dulce hoguera tu espíritu;
Aún vives un poco porque yo te sobrevivo".
Marguerite Yourcenar
