Aquell nen que no va néixer a vegades torna.
Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap
de la mare a qui encara li plora l’ànima….
i li demana contes i cançons….
i mirades tendres…
i abraçades llargues.
Aquell nen que no va néixer a vegades torna…
i demana jugar una estona…
i que l’ajudin a fer els deures…
i que el portin a jugar a futbol…
i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.
Aquell nen que no va néixer…
ha entrat a la universitat…
ara està enamorat d’una noia molt maca….
i comença a treballar i a patir per les coses que veu…
a patir per un món que no li agrada.
Aquell nen que no va néixer …
somia somnis impossibles…
i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….
i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…
que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..
en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…
i quan torna li diu que l’estima molt…
que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…
i que la vida continua i que ha de ser feliç.
Aquell nen que no va néixer…
quan torna silenciosament i en qualsevol moment…
dóna les gràcies a la seva mare per tot…
per tot l’amor que li va donar…
per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…
per tot el que van compartir junts…
i li diu: Gràcies, mare!
