La cançó trista ha de ser la més breu.
Si és que no pots callar, somriu, cor meu.
Com tot el cel després de ploure, encara,
reneix en una gota d’aigua clara
i el crit del mar ressona eternament
en els cargols marins, miralls de vent,
el gran dolor que en el meu cor habita
capigui en tu, elegia tan petita.
Màrius Torres, Poesies de Màrius Torres.
Text a cura de Margarida Prats Ripoll: pàg.165.
CANÇÓ A MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
Setembre 1936
